Infraestructura verda metropolitana per a l'adaptació al canvi climàtic
Metròpoli Resilient
El potencial de la infraestructura verda urbana i metropolitana de Barcelona per contrarestar les emissions de carboni, la contaminació atmosfèrica i els episodis extrems de calor o precipitació sol ser limitat i/o incert, sobretot a escala municipal. Això vol dir que, en general, la magnitud d'aquests problemes mediambientals i climàtics és encara massa elevada a escala de ciutat en comparació a la contribució que fan o poden fer els serveis ecosistèmics urbans de regulació per atenuar-ne els impactes.
A escala metropolitana, la proporció d'infraestructura verda respecte al sòl edificat o urbanitzat és substancialment superior a la del municipi de Barcelona. No obstant això, l'avaluació dels serveis ecosistèmics a aquestes escales també mostra contribucions generalment modestes en el balanç general del carboni, és a dir, en la relació entre la captura i les emissions de carboni del territori, exceptuant les zones més forestals i poc poblades de la regió. A més, l'alta capacitat de les grans àrees d'infraestructura verda metropolitana (com ara la xarxa d'espais naturals protegits) per contribuir a la millora de la qualitat de l'aire o la reducció de l'estrès tèrmic (a través de l'evapotranspiració) generalment no es pot materialitzar degut a la distància a la qual es troben dels llocs de major ‘demanda', com ara les zones urbanes residencials més afectades per la contaminació de l'aire o l'efecte d'illa de calor.
Aquests resultats indicarien que l'escala rellevant per a l'aplicació d'estratègies d'infraestructura verda orientades a la millora de la qualitat de l'aire o l'adaptació al canvi climàtic probablement es limita al nivell de ciutat o fins i tot a escales inferiors. Per altra banda, segurament les estratègies de mitigació del canvi climàtic s'han d'abordar des d'una escala global, és a dir, reduint emissions i conservant o incrementant els grans embornals naturals de carboni a nivell mundial, com els boscos tropicals. La següent Taula sintetitza l'evidència científica relacionada amb el potencial dels quatre serveis ecosistèmics de regulació analitzats en aquest article per a la millora de la qualitat de l'aire i la mitigació i adaptació al canvi climàtic a Barcelona, considerant alhora tres escales territorials: metropolitana/regional, urbana i suburbana. La taula és consistent amb altres estudis similars realitzats prèviament tenint en compte altres casos d'estudi (veure Pataki et al., 2011 i Demuzere et al., 2014).
Taula. Rol de la infraestructura verda en relació a la qualitat de l'aire i la mitigació i adaptació al canvi climàtic a Barcelona, considerant l'escala suburbana, urbana (ciutat) i regional (província/regió metropolitana). Font: elaboració pròpia a partir de les següents fonts: Baró et al. (2014); Baró et al. (2016); Baró i Gómez-Baggethun (2017); Baró et al. (2019).
|
|
Regió metropolitana (escala regional) |
Ciutat (escala urbana) |
Espai verd o carrer (escala suburbana) |
|
Filtració de contaminants atmosfèrics (millora de la qualitat de l'aire) |
Rellevància baixa |
Rellevància baixa |
Depenent de la composició i configuració de la vegetació |
|
Captura i emmagatzematge de CO2 (mitigació canvi climàtic) |
Rellevància moderada/baixa |
Rellevància baixa |
No definit |
|
Control de l'escorrentia (adaptació al canvi climàtic) |
Rellevància potencial moderada |
Rellevància moderada |
Rellevància moderada/alta |
|
Regulació de la temperatura urbana (adaptació al canvi climàtic) |
Rellevància potencial baixa |
Rellevància moderada |
Rellevància moderada/alta |
Sobre la base d'aquesta síntesi del coneixement disponible (i també de les incerteses encara existents), es poden extreure les següents implicacions o conclusions pel que fa a la planificació i gestió multi-escala de la infraestructura verda a la regió metropolitana de Barcelona4 i el seu rol potencial per la millora de la qualitat de l'aire i la mitigació/adaptació al canvi climàtic.
Primer, els problemes de contaminació atmosfèrica i els objectius locals de reducció de gasos d'efecte hivernacle s'han d'abordar principalment mitjançant polítiques de reducció de les emissions, com ara mesures per a la limitació del trànsit motoritzat o d'eficiència energètica. En altres paraules, les polítiques urbanes de mitigació del canvi climàtic i millora de la qualitat de l'aire s'haurien de centrar sobretot en les fonts de contaminació (infraestructures edificades i sistemes de transport) més que no pas en els embornals (la vegetació urbana que absorbeix carboni i altres contaminants). Les estratègies d'infraestructura verda urbana poden jugar un paper complementari, però no principal, en la implementació d'aquestes polítiques.
Segon, la infraestructura verda urbana pot contribuir a desenvolupar estratègies d'escala suburbana per millorar la qualitat de l'aire i l'adaptació al canvi climàtic, contribuint alhora a la salut i benestar dels ciutadans. Així, per exemple, els parcs, jardins o eixos verds poden actuar com a ‘espais saludables' d'aire fresc i net dins les ciutats. El potencial de les cobertes verdes, l'arbrat urbà o d'altres intervencions verdes a petita escala és també especialment rellevant degut a la densitat i compacitat del teixit urbà de Barcelona i altres ciutats metropolitanes. Tal com mostra l'estudi de Baró et al. (2019), l'arbrat urbà juga un paper redistributiu rellevant en relació a la provisió local de serveis ecosistèmics de regulació a Barcelona, especialment degut a la distribució desigual i irregular d'altres components de la infraestructura verda urbana, com ara els parcs o jardins urbans. A més, aquest rol redistributiu de l'arbrat sembla que beneficia especialment col·lectius vulnerables als impactes del canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica, com ara la gent gran.
Tercer, per tal d'estimar la contribució o efectivitat de la infraestructura verda en relació a la qualitat ambiental i els reptes climàtics, també cal tenir en compte els seus potencials perjudicis o “desserveis”, sobretot a l'hora de planificar i gestionar la seva implementació en entorns urbans. Existeix evidència científica dels efectes negatius que poden provocar algunes espècies d'arbrat sobre la qualitat de l'aire, ja sigui a través de l'emissió de compostos volàtils orgànics, de pol·len al·lergogen o degut a l'efecte barrera per a la dispersió de contaminants atmosfèrics que en determinades condicions poden provocar a escala de carrer (Eisenman et al., 2019). L'arbrat urbà o els boscos periurbans/metropolitans també poden ser contribuïdors nets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle, especialment si es troben sotmesos a factors que limitin el seu creixement i vitalitat o directament a pertorbacions ambientals com ara els incendis forestals. Així mateix, en climes mediterranis com el de Barcelona, l'augment de l'efecte micro-climàtic de reducció de temperatures a través de l'evapotranspiració pot suposar un risc d'escassedat de recursos hídrics, especialment si aquest increment va lligat a una major necessitat d'aigua de reg per part de la vegetació urbana.
Quart, tot i que l'abast de la nostra síntesi es limita a quatre serveis de regulació, la infraestructura verda òbviament també proporciona serveis i beneficis addicionals, com ara el control de l'erosió, la millora de la qualitat de l'aigua o tota una sèrie de beneficis per a la salut i el benestar de les persones relacionats amb els serveis intangibles o culturals de la natura, incloent les oportunitats pel lleure, l'apreciació estètica o l'educació ambiental. A diferència de les infraestructures urbanes tradicionals (per exemple, la infraestructura viària), en general dissenyades amb un sol propòsit, el valor afegit de la infraestructura verda urbana i metropolitana és la seva naturalesa multifuncional.
En resum, la planificació i la gestió de la infraestructura verda de l'àmbit metropolità de Barcelona en el context de la seva contribució a mitigar el canvi climàtic i adaptar-s'hi, juntament amb la millora de la qualitat atmosfèrica, requereixen un plantejament holístic i multi-escalar. Els planificadors i gestors del territori han de tenir en compte tot el ventall de serveis ecosistèmics proporcionats pels diversos components de la infraestructura verda i les sinèrgies o incompatibilitats entre ells, juntament amb les diferents escales territorials en què aquests serveis poden ser significatius o rellevants. Aquest plantejament exigeix una elevada coordinació institucional entre tots els ens públics que s'ocupen de les polítiques urbanes i ambientals a la metròpolis de Barcelona, així com també l'harmonització dels instruments de planificació territorial i sectorial.
Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli resilient aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.