El veritable mapa dels mercats de treball a Catalunya
Metròpoli Pròspera
- Eduard Jiménez - Economista i consultor en polítiques públiques
- 06-07-2022
- 548 Lectures
El paper presenta una metodologia alternativa a l'habitual per delimitar els diferents mercats de treball existents al territori català, introduint l'autosuficiència dels mercats de treball (proporció de llocs de treball d'un territori ocupats per residents d'aquell territori) com a mètrica addicional a l'autocontenció (proporció de residents al territori que treballen al mateix territori). Basant-se en les observacions de posicionament de telèfons mòbils i utilitzant la comarca com a unitat d'observació, l'autor deriva una agrupació de comarques relacionades entre sí pel seu mercat de treball lleugerament diferent a les agrupacions administratives. Al mateix temps, l'autor desaconsella utilitzar els municipis com a unitat d'observació per analitzar aquests fenòmens. A partir d'aquest exercici, es planteja si generar noves unitats territorials basades en dades reals permetrien formular, planificar, executar i avaluar d'una manera més acurada les polítiques públiques de proximitat.
Digressions metodològiques
Déu em guardés de tornar a discutir metodologies que sortosament estan assentades científicament i acceptades públicament sobre la realitat territorial. En particular les que anomeno de tradició italiana dels sistemes productius locals (Becattini, Sforzi, amb Boix i Galleto a casa nostra)[1] o les més recents sobre les Àrees Urbanes, promogudes per la OCDE i la UE i ara ja àmpliament utilitzades al nostre país tant per l'INE com pel MITMA[2]. Si veiem el resultat d'aplicar-les -força semblant en ambdós casos- trobem que a Catalunya la cosa s'acaba composant si fa no fa com segueix: àmbits construïts per la centralitat i gravitació de les quatre capitals provincials catalanes, naturalment amb pesos molt diferents (l'Àrea Urbana Funcional de Barcelona definida per l'INE té més de 5 milions d'habitants, més de dos terços del país).
La utilitat pràctica d'aquesta ordenació/classificació és, al meu parer, més que discutible tant per l'ordenació territorial com per la definició d'escales eficients en la formulació de polítiques. En primer lloc perquè genera uns terres de ningú on sembla que no passin coses ni tinguin a veure els uns amb els altres. En segon lloc perquè podem amagar realitats fortes al seu interior. El nucli d'aquestes metodologies és l'escala municipal i el llindar de referència acostuma a ser el 50% de commuting o el 15% d'atractivitat.
Amb aquest propòsit vull contrastar si canviant l'escala bàsica i els llindars de referència trobem altres resultats que ens donin algunes pistes més útils per a la formulació de propostes. En concret, tastarem l'autocontenció i l'autosuficiència[3] en el mercat de treball al llindar del 75% a l'escala comarcal. Això mereix alguna explicació.
Pensem en el mercat de treball. Té la següent particularitat: si vostè és un guru mediàtic el seu àmbit de mercat de treball és tot el món; si és un directiu especialitzat potser l'àmbit serà Europa o tot Espanya, i es passarà el dia en avions i l'AVE, si és un tècnic professional o de suport, els ingressos el permetran despesar temps i diners en traslladar-se a la feina, però tampoc fins a extrems exagerats, i sempre acabarà tendint a apropar-se via canvi de domicili o de feina; si vostè és un treballador qualificat de la indústria, i encara més si és un cambrer, un treballador social o un depenent de comerç, el seu àmbit de mercat de treball està determinat per la restricció pressupostària (temps+diners)[4]... O pel cost que vulgui tenir en la teva salut física i mental.
Gravitacions del 15% o llindar de contenció del 50% tendeixen a oblidar això, si més no a generar àmbit que no són del tot reals per a una part molt rellevant de la població. Un 75% de llindar simultani és molt dur, és el que diríem una condició forta, però em sembla que val la pena de fer l'experiment.
Pel que fa a partir de la unitat comarcal com a nucli, i insisteixo sense demèrit de les metodologies d'unitat municipal, tenint en compte l'extraordinari augment de la mobilitat urbana i residencial ha semblat un àmbit pertinent per començar. Les particularitats locals s'hi poden introduir després, com de fet faig en l'apartat 2 dedicats a les principals ciutats de Catalunya.
L'origen de dades que emprarem és també una novetat. Es tracta de dades de mobilitat provinents de telefonia mòbil, facilitades per l'ATM i que cobreixen tot el territori de Catalunya[5]. Hem utilitzat les del dia 19 de febrer de 2020, abans de la pandèmia, corresponents a més de 3 milions de desplaçament per motius de treball. Considero que, malgrat alguns problemes concrets que es fan evidents[6], en ser dades diguem poblacionals ofereixen tanta o més precisió que les que provenen d'enquestes, com sia les de localització de l'ocupació o les de mobilitat[7].
Aproximació als mercats de treball realment existents a Catalunya
A Catalunya 12 de les 42 comarques acompleixen el ‘requisit' de presentar nivells d'autocontenció i autosuficiència simultanis superiors al 75%. Foren doncs escales on la intervenció en la població potencialment activa i el teixit econòmic es fonamenta en un objecte abastable i pot assolir eventualment efectes. En la taula següent es presenten els resultats d'autocontenció i autosuficiència en les comarques catalanes i, a més, informació de quina és la comarca següent en aportació a l'autocontenció o l'autosuficiència.
Què podem/hem de fer amb la resta? La tècnica habitual consisteix en agregar-les a les unitats colindants que més aporten a incrementar l'autocontenció i l'autosuficiència, fins assolir els llindars requerits. Això s'assoleix en tots els casos llevat de l'agregació entre La Segarra, l'Urgell i el Solsonès, que només arribaria al 65% d'autocontenció i el 69% d'autosuficiència.
Llavors en uns quants casos es produeix una dinàmica d'agregació en cadena per tal d'arribar als llindar requerits. Seguint amb el cas anterior com exemple, via La Noguera i el Pla d'Urgell aquestes comarques romanen agregades a les que tenen com a nucli el Segrià. Dinàmiques semblants passan amb l'Anoia o la Terra Alta, que es vinculen estretament amb comarques que per si soles no assoleixen el llindar simultani del 75% i es veuen finalment inscrites en un àmbit superior de molt abast.
Sigui com sigui (vull dir, hom es lliure d'introduir criteris d'agregació diferents d' aquest i segurament arribarà a conclusions lleugerament diferents), al capdavall Catalunya ens queda així ‘organitzada en 13 àmbits territorials autosostinguts des del punt de vista del mercat de treball, donant el mapa següent com a resultat.
Les noves taxes d'autocontenció i autosuficiència de les agrupacions supracomarcals resultants[8] són les següents (afegint les comarques que per sí soles hi arriben):
És clar que hi hauria moltes coses a discutir o matisar. Per exemple, el Maresme està just en la frontera de l'autocontenció, i amb més de 125.000 llocs de treball actuaria per sí sol com un mercat de treball prou autosostingut. O el Moianès, l'autocontenció del qual ens porta a l'àmbit de l'Alt Ter mentre l'autosuficiència ens el deixa a l'àmbit central. En general, dubtes en aquells casos on no tots dos paràmetres són insuficients o tenen direccions no coincidents.
Entenguis bé, el mapa anterior no és cap proposta de res en concret, senzillament és una invitació a llegir el territori en tota la seva complexitat, i aproximar-se a escales que poden ser eficients, si més no més eficients que d'altres que donem per bones perquè són administrativament acceptades.
Allò que segur no són àmbits eficients són les grans ciutats
Dels 23 municipis amb més de 50.000 habitants de Catalunya, que sovint són cridats a esdevenir espais rellevants d'intervenció [9] , només un, la ciutat de Lleida, acompleix amb els llindars conjunts del 75% d'autocontenció i autosuficiència. La mitjana d'autocontenció és el 51,5% i la d'autosuficiència del 51,3%, perquè 11 d'ells tenen taxes inferiors al 50%, això és, més de la meitat d'ocupats residents ho fan fora del municipi i més de la meitat dels llocs de treball del municipi ho són per veïns d'altres municipis. Barcelona presenta una autosuficiència que supera el llindar i Terrassa una autocontenció que s'hi apropa.
En qualsevol cas, les autoritats locals d'aquests municipis corren el risc de creure que poden fer o fan allò que és, literalment, gairebé impossible de fer: ni coneixen del tot ni intervenen en les oportunitats d'ocupació més enllà del seu terme (que són cabdals pel benestar dels seus veïns, que en bona part hi treballen), ni necessàriament revertirà en el benestar dels seus veïns la bona marxa de les empreses locals (perquè bona part dels llocs de treballs s'ocupen i ocuparan per veïns d'altres municipis). La cooperació territorial en l'àmbit del mercat de treball (ocupació, formació professional, polítiques de personal i retribucions,etc.) no és una opció, senzillament és l'única via per procurar un mínim d'eficàcia a les intervencions públiques. Ni que sia en els àmbits supralocals més petits de municipis veïns, és un clam i una necessitat peremptòria.
Epíleg
Per molts motius no m'agraden les divisions administratives existents, en particular quan es volen fer servir de fonament de fronteres absurdes, veient la quantitat de problemes que tenim per davant. Considero que tothom (sí, tothom), vull dir, un barri, un municipi, una colla de municipis, una comarca, un conjunt de comarques, i totes les geometries que se'ns puguin acudir, tothom té dret a treballar pel seu millor futur i bastir les estratègies i plans que el permetin assolir-lo. Amb independència del nivell actual de dificultat o de benestar, que mai és etern ni garantit.
D'aquí a treure com a conseqüència que tant és una configuració o l'altra dels poders públics i l'organització territorial d'un país hi va un abisme. La situació actual a Catalunya no solament és francament millorable, és que comença a ser un destorb per a l'articulació de les idees i energies que necessitem i la factibilitat de posar-les en pràctica.
La pregunta és força senzilla. Si en un àmbit territorial determinat hi viuen i hi treballen més de tres quartes parts de la seva gent, no és aquesta l'escala en què -en el marc de les directrius i les restriccions generals de país que es consideri- té tot el sentit formular, planificar, executar i avaluar el gruix de les polítiques públiques de proximitat (habitatge, educació, ocupació, mobilitat…)?
Potser no, o es veu que no. És millor la Catalunya en 2D que s'oblida de muntanyes, valls i vies de comunicació, o la concèntrica (a casa nostra no li diem radial perquè ens fa angúnia semblar-nos a l'estat) que veu tot el país com una taca d'oli que té el brollador central on el té.
Naturalment, els mercats de treball no són l'únic element a considerar en l'organització i la governança del territori. Potser ni tan sols el principal, ves a saber. Pau Vila va definir les comarques per la distància als mercats principals, en un moment en què gairebé tothom vivia i treballava al mateix lloc. Avui potser tenen sentits conceptes com el de bioregió que tant estima Manel Cunill[10] o se'ns ha de fer adient una concepció matricial fractal, com la d'en Manel Larrossa[11]. El mateix mapa de vegueries vigent tampoc no està tan lluny del resultant d'aquest exercici, en honor a l'Oriol Nel·lo i altres pares de la planificació territorial. Tanmateix residir i treballar continuaran sent durant dècades el principal factor d'arrelament i estima del territori. I el poder de les divisions administratives preexistents no poden ser-ne un fre.
Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli pròspera aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.