De generació en generació: Qui ha de pensar el 2030?

“Pertànyer a una generació vol dir carregar amb una “marca” generacional, una mena de senyal de naixement que no fa a tothom exactament igual, però tanmateix els atorga un aire, un deix, una mena de caminar per la vida que els assimila, que els caracteritza. És la manera com el temps s'ha encarnat en nosaltres, en cadascun de nosaltres”

Oriol Bartomeus, “Una generació sense certeses”

 

“La pandèmia produirà un canvi que és una cicatriu i que pot suposar un tall generacional, perquè no es creen espais on els joves es puguin reunir i participin per desenvolupar estratègies i solucions de futur per a això”. Són paraules de Pablo Santoro, sociòleg i professor de la UCM amb motiu de la presentació aquest desembre de la recerca “Jóvenes en pleno desarrollo y en plena pandemia”, realitzada per la Fundació Pfizer i la Fundació d'Ajuda contra la Drogaadicció.

En un moment en el que l'impacte profund de la crisi de la covid-19 ens porta a reflexionar i redibuixar les nostres estratègies de futur en molts àmbits, tenir en compte les veus de les generacions que han de posar les bases per als seus projectes de vida en els propers anys és imprescindible si no volem que l'herència que els deixem, ja de per sí feixuga pel recurs a l'endeutament que ens ha d'ajudar a sortir d'aquest complicat episodi, els resulti insuportable.

Sigui com sigui, la qüestió de l'encaix i la successió de les diferents generacions en els espais de presa de decisions col·lectives és tan antiga com la societat mateixa, però adquireix major rellevància en temps de grans convulsions. Ara que la majoria de visions estratègiques en construcció es marquen com a horitzó l'any 2030, convé fer un repàs a què pot aportar cada grup generacional i quines són les vies -com també les barreres- per fer-ho.

De generació en generació: Qui ha de pensar el 2030?
Autora: Laura Guerrero. Font: Ajuntament de Barcelona

 

En la situació actual, certament, es fa difícil atorgar a una generació una major rellevància que a la resta en funció de com es veu d'afectada la seva trajectòria vital, fins el punt que l'etiqueta “pandèmials”, que en principi semblava anar adreçada a aquests joves als quals la crisi ennuvola la visió del seu futur, està ja adquirint un caràcter transgeneracional.

Hi ha diversos indicadors que mostren aquest impacte generalitzat de la pandèmia: un estudi de les universitats de Harvard, Duke i Johns Hopkins aventura un augment del 3% en la taxa de mortalitat i la reducció del 0,5% en l'esperança de vida als Estats Units els pròxims 15 anys. A casa nostra, segons investigacions del Centre d'Estudis Demogràfics, la reducció de l'esperança de vida es situa en 1,5 anys, sent Catalunya una de les comunitats espanyoles amb un descens més significatiu després de molts anys de creixement ininterromput. I, tot i que la recuperació d'aquest indicador pot ser relativament ràpida segons el temps que es trigui a controlar el virus, els efectes més importants a mig i llarg termini vindran donats per la reducció de la fecunditat i l'estancament dels moviments migratoris.

Tots els grups d'edat veuen clarament afectades les seves expectatives de futur: els més grans, obligats a confinar-se, sovint en soledat, per la seva major vulnerabilitat; els de mitjana edat, sota l'amenaça de la pèrdua del lloc de treball; els adults joves, per l'afebliment dels vincles que els haurien d'ajudar a assentar el seu projecte de vida; i el jovent aclaparat per una situació que no els permet obrir-se al món com caldria.

A continuació fem un repàs de com contemplem en el marc del nostre procés Barcelona Demà, que ha de culminar en el Compromís Metropolità 2030, l'aportació de les diferents generacions, d'acord amb les definicions més esteses de cadascuna a casa nostra.

 

Baby boomers

A grans trets, les persones nascudes un cop superada la postguerra i fins a mitjans dels anys 60, que arribarien, per tant, als primers anys de l'etapa adulta als voltants del final de la dictadura.

Les persones que pertanyen a la generació quantitativament més nombrosa de la història han superat ja, o estan a punt de fer-ho, l'edat de la seva jubilació i, de fet, és possible que sigui l'única generació sencera al nostre país que haurà pogut gaudir plenament d'aquesta protecció en la vellesa. Per a bona part de l'anterior (generació de la postguerra) les pensions van arribar massa tard, mentre que tot apunta a que per a la posterior (generació de la transició) caldrà buscar, almenys parcialment, altres instruments.

Gent al voltant dun quiosc

Autor: Edu Bayer. Font: Ajuntament de Barcelona
 

D'aquesta manera, si totes les projeccions demogràfiques indiquen que el grup de població de 65 anys i més creixerà un 33% en la propera dècada a la regió metropolitana de Barcelona (contra un 4% el grup entre 16 i 64 i un descens dels menors de 16), no és menys cert que, si s'evita un daltabaix econòmic de dimensions apocalíptiques, el percentatge de persones amb uns ingressos mínims assegurats via pensió serà també major del que trobem avui en dia, així com, presumiblement, la seva vitalitat. La ciutat i la metròpoli del 2030, doncs, hauran d'estar molt més preparades tant urbanísticament com en matèria de serveis per donar resposta a les necessitats específiques d'aquest col·lectiu cada cop més nombrós i encara molt influent.

Això sí, si hi ha una generació que té garantida la seva participació en la definició de la metròpoli del 2030 és precisament aquesta. D'entrada, ja ho ha fet definint i desenvolupant l'actual model urbà sobre el que s'haurà de construir el nou que ja fa temps que es reclama. Però també perquè molts dels seus membres encara ocupen gran part dels principals llocs de responsabilitat en els àmbits públics, privats i comunitaris o bé exerceixen gran influència des d'espais no tant de primera línia, fins el punt que, no sense polèmica, hi ha qui els anomena la Generació Tap.

Quina és la contribució essencial que poden fer? Dipositar la seva confiança en les generacions que els segueixen de cara a liderar la transició necessària i posar la seva experiència al servei d'una ciutat més amable.

 

Generació X

A grans trets, les persones que van viure la infància i l'adolescència entre la fi de la dictadura i la celebració dels Jocs Olímpics de 1992.

Els fills i filles de la transició som els que estem cridats principalment a gestionar la sortida de la crisi, amb la difícil missió de salvaguardar uns sistemes de protecció social que trontollen per tot arreu sense hipotecar encara més el futur de les següents generacions. Al mateix temps, ens correspon prendre el gruix de decisions que significaran el final d'un estil de vida de dècades i la transició cap a un nou model urbà. Es pot dir que l'Agenda 2030 és la nostra darrera oportunitat per deixar una empremta significativa en el futur del planeta.

Generacio X

Autor: Edu Bayer. Font: Ajuntament de Barcelona

 

És en l'exercici d'aquesta responsabilitat on trobo pertinent recuperar el que potser resulta el més encertat del llibre “Generació Tap”, al capítol de conclusions:

  • Hem d'evitar els lideratges eterns. En l'àmbit públic ja fa temps que això sembla assolit per la via de la hiperfragmentació i la volatilitat de les opcions polítiques (que, de fet, impedeix per bé o per mal, lideratges com els exercits per la generació anterior). I en l'àmbit privat sembla que també es progressa en aquest sentit, amb l'afegit d'un protagonisme creixent, tot i que clarament insuficient, de les dones. En el cas del PEMB, per exemple, la pràctica totalitat dels membres del Consell Rector han canviat en els darrers cinc anys, alguns d'ells un parell de cops, i la composició de gèneres s'ha anat equilibrant.
  • Cal entendre que exercir el lideratge no és sinònim de poder absolut i incontestable, i cal actuar amb empatia i respecte cap a les persones col·laboradores. En altres termes, aplicar els models de gestió de les organitzacions TEAL, seguint els preceptes de Frederic Laloux en el seu llibre 'Reinventar las organizaciones', és a dir, deixant marge per a la influència i el creixement de tots els membres de l'organització i, per extensió, de la societat.
  • Cal assumir la necessitat dels lideratges compartits i distribuïts per edat per apropar-se el màxim a una estructura representativa de la societat. Això inclou també la diversitat de procedències, pensaments i capacitats. Una assignatura pendent en pràcticament qualsevol espai de decisió (començant pel Parlament) i fins i tot en els fòrums de debat més prosaics.
  • S'ha de posar el màxim zel en no hipotecar les generacions futures, ni en termes econòmics ni en ambientals. En aquest sentit, i assumint que el deute ara mateix és inevitable per escometre la recuperació post-covid, es fa encara més cabdal treure veritable profit de les inversions que es realitzin amb els recursos que es posaran a disposició, principalment mitjançant els fons europeus.

 

Millennials” o mil·lenistes

A grans trets, les persones que van viure la infància i l'adolescència entre els Jocs Olímpics de 1992 i el canvi de segle.

També es podria anomenar la generació de les dues crisis, impactada per la crisi financera del 2008-2010 en el moment de consolidar la seva participació en el mercat de treball i tornada a colpejar per la de la covid-19 quan començava a recomposar-se. El resultat és que segons Eurostat gairebé la meitat (46%) dels joves espanyols d'entre 25 i 34 anys viuen encara a casa dels pares, amb una edat mitjana d'emancipació propera als 30 anys. I, no ho oblidem, amb la taxa d'atur juvenil més alta de tota la Unió Europea, superant el 40%.

La generació que, a contracor, ens va fer descobrir conceptes com “mileurista” o “nini” (encara avui un 22% dels joves espanyols) tampoc ha trobat un lloc propi en un món del treball en el que la precarietat ha estat la norma. L'informe CYD 2019 indica que entre els que hi han arribat, el 36,8% estan sobrequalificats per a les funcions laborals que desenvolupen. I per als infraqualiificats (gairebé el 30% tenen nivell d'ESO com a molt) la pandèmia està impedint que puguin desenvolupar les competències relacionals que reclamen les empreses.

Grup de gent esmorzant

Autor: Edu Bayer. Font: Ajuntament de Barcelona

 

L'accés a un habitatge per cessió o herència familiar, o haver tingut la sort de trobar unes condicions molt favorables en el lloguer, han estat la clau per a molts dels membres d'aquesta generació que han pogut portar més o menys les regnes de la seva trajectòria vital. Dit d'una altra manera, els millennials ho han tingut molt més difícil que la generació anterior per arribar al nivell de classe mitjana.

Un altre aspecte preocupant és la insatisfacció amb la democràcia, un fenomen global entre els millennials, però que en els països del sud d'Europa s'agreuja per la manca d'expectatives laborals i la distància temporal i emocional amb el que va suposar la recuperació de la democràcia.

Això sí, segueix sent, probablement, la generació millor preparada de la història (i les retallades i la pandèmia poden fer que ho segueixi sent durant molt de temps) i el que cal és trobar la manera d'assegurar que les seves sortides no passen necessàriament per buscar-se la vida fora.

Es miri per on es miri, les persones entre els 25 i els 40 anys mereixen que les seves necessitats, els seus interessos i les seves perspectives de futur se situïn al centre de qualsevol reflexió que tingui com a horitzó l'any 2030. Aquest és un dels compromisos principals que assumim en el procés Barcelona Demà i és per això que gairebé el 50% del nostre Comissariat està format per representants d'aquesta generació.

 

Generació Z

A grans trets, les persones que han viscut la infància i l'adolescència ja en el segle XXI.

Les persones menors de 25 anys, en general, no han viscut sense la influència d'Internet i han disposat, des de ben menudes, de dispositius que els han permès accedir a informació i experiències que fa molts pocs anys només estaven a l'abast d'una minoria o de persones de més edat. En ocasions, segons Llucia Ramis, “la seva connexió amb el món es limita (ara per força) a les pantalles. La qual cosa, entre d'altres inconvenients, complica la concentració en l'àmbit educatiu i la possibilitat de trobar feina. En definitiva, accentua la dificultat d'independitzar-se”. Així, per exemple, es preveu que la taxa d'abandonament d'estudis superiors a finals d'aquest curs superi la d'anys anteriors, especialment en els alumnes de primer. 

Els adults joves de la generació Z (18-23 anys) són els que tenen més estrès, 6,1 sobre 10, gairebé el doble que els adults més grans (i més vulnerables davant del virus). En aquestes circumstàncies, segons l'enquesta Òmnibus de juny del 2020, el 7,1% dels joves barcelonins d'entre 16 i 24 anys se senten sovint sols i el 19,4% s'hi troba alguna vegada, sent el grup d'edat que registra un percentatge més alt. Altres estudis mostren que el 34,6% dels joves espanyols presenten símptomes d'ansietat arran del confinament per la covid-19, i la xifra puja fins al 42,9% si parlem de simptomatologia relacionada amb la depressió.

Persones fent esport a la platja de Barcelona

Autor: Martí Petit. Font: Ajuntament de Barcelona

 

Tot i així, segons l'estudi referenciat al principi del post, tres de cada deu joves d'aquestes edats creuen que després de la pandèmia augmentarà l'interès general per la defensa dels serveis públics, la política i l'ecologia. I un 25% creu que cada vegada serà més important ajudar en l'àmbit local.

A més a més, cap generació com aquesta està preparada per entendre cap a on ens porten els accelerats canvis tecnològics i com integrar-los en la resolució dels reptes que tenim per davant. En quest sentit, cal rescatar el plantejament de l'escriptor i humorista Douglas Adams que l'Albert Cañigueral cita en el seu llibre “El trabajo ya no es lo que era: nuevas formas de trabajar, otras maneras de vivir”:

  1. Qualsevol cosa que existeix quan nosaltres naixem ens sembla normal, ordinària i és part natural de com funciona el món.
  2. Tot el que s'inventa entre els nostres quinze i trenta-cinc anys ho veiem com quelcom nou, emocionant i revolucionari. Fins i tot podem desenvolupar la nostra carrera professional centrada en aquestes innovacions.
  3. Qualsevol cosa que s'inventa després que haguem fet els trenta-cinc anys és contrària a l'ordre natural de les coses.

És indubtable, per tots aquests motius, que la mirada d'aquesta generació també ha de tenir el seu espai en un procés en la reflexió sobre el futur de la metròpoli.

Assumim, doncs, el repte d'obrir el procés Barcelona Demà a les diferents generacions i de buscar les fórmules més adequades per facilitar que les seves veus siguin escoltades i les seves propostes incorporades al Compromís Metropolità 2030. La combinació d'espais i formats participatius (amb la plataforma Decidim al centre), la construcció d'un ampli mapa d'actors que ja fa setmanes que portem elaborant (amb una mirada específica transgeneracional) i la col·laboració amb espais com els laboratoris ciutadans ens hi ha d'ajudar.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +