Dades, evidència científica i disseny per a polítiques públiques
- Maria Cortada - Gabinet tècnic del PEMB
- 11-12-2019
- 323 Lectures
La majoria de polítiques públiques vigents avui en dia es basen en plantejaments creats fa més de 20 anys. La societat ha canviat. Alguns sectors de manera més evident, altres menys. Però la vida i funcionament de totes les persones i organitzacions ha canviat en algun sentit. Com ha de canviar, llavors, el disseny de les polítiques públiques per aprofitar el creixement de la informació generada i disponible i les tècniques d'experimentació i innovació social? Quines opcions hi ha de sistematitzar l'avaluació d'impacte de les polítiques públiques?
Els passats 7 i 8 d'octubre, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), l'associació Metropolis i el Centre Ernest Lluch de la Universitat Menéndez Pelayo (CUIMPB) vam coorganitzar un curs amb el títol “El futur de la governança metropolitana: polítiques, partenariats i coproducció”[1]. Va ser un curs que, amb una mirada cap al futur de les àrees metropolitanes, va tenir dos blocs principals: d'una banda, la governança metropolitana i els seus actors, i de l'altra, el disseny de les polítiques públiques. És a dir, en conjunt, volíem parlar de quines eines i mecanismes ens hem d'anar dotant (ara ja) per desenvolupar una cultura política basada en els partenariats i en la coproducció de polítiques, i que busqui l'equitat en l'accés a les decisions. Es tractaria d'una transformació important del paradigma d'elaboració de polítiques, que vol aprofundir en la democràcia real, però que no està exempta de contrarietats, riscos i amenaces com qualsevol model (del què sigui, polític o social). Particularment, d'aquest tema em preocupen dos aspectes: com aconseguir la visibilització de tots els interessos en joc en una política, però sobretot com promoure la generació de dades i d'evidència científica sobre cada política per tal d'assentar les bases sobre el debat polític-ideològic real amb major coneixement contrastat.
L'interès per la recerca i per les dades ha estat una constant en el treball dels últims anys del PEMB. Precisament a la taula rodona sobre “Les polítiques del futur i el futur de les polítiques” vam tractar el tema de l'evidència, les dades i l'avaluació en les polítiques públiques. L'Anna Segura, analista d'avaluació de polítiques públiques de l'Ivàlua, va comentar com, si bé fa anys que en el món occidental s'accepta la necessitat d'avaluacions d'impacte i projectes de recerca social per generar evidència científica en les polítiques públiques, és en els països en desenvolupament, i especialment en el combat contra la pobresa extrema, on més es practica aquesta avaluació[2]. Justament on escassegen els recursos. Per contra, potser la inèrcia administrativa, potser les dificultats d'alguns països per canviar decisions de les polítiques en funcionament i, segurament, la resistència d'algunes persones i institucions a innovació, fan que pocs països dels anomenats desenvolupats hagin començat a aplicar de forma sistèmica la recerca d'evidència científica o l'avaluació d'impacte en el disseny de les polítiques públiques.
En el cas de Catalunya i Espanya, disposem de l'Ivàlua i de l'Instituto para la Evaluación de Políticas (antiga AEVAL), organismes oficials d'avaluació. En el cas català, sí que s'han dut a terme i publicat avaluacions d'algunes polítiques autonòmiques, però no totes les que caldria. Segurament falta suport polític i inversió. En el cas espanyol, com exposa Elena Casanovas al seu article “Qui mesura l'impacte de les polítiques públiques a Espanya?”, la falta de recursos, d'independència i de suport polític poden explicar tant el poc treball realitzat en avaluació d'impacte per part d'AEVAL, com la seva abolició el 2017 i creació de l'actual institut que, en dos anys, no disposa encara de lloc web. Fins i tot l'OCDE havia reclamat més d'una vegada la necessitat de reforçar l'agència espanyola d'avaluació, però per les actuacions orgàniques dutes a terme sembla que més aviat s'ha volgut anorrear.
El principal argument per evitar avaluacions d'impacte acostuma a ser el cost d'implementar de forma regular projectes pilot ben dissenyats amb grups d'experimentació (cas i control) que durin el temps suficient per a l'estudi, i les inversions que calguin per avaluar a fons. Però la resposta resulta clara: no és molt més costós seguir mantenint en el temps una política que no dona els resultats esperats? A tots ens venen al cap exemples de polítiques costoses amb, aparentment, poc impacte positiu en relació als objectius perseguits. Si permetem la seva avaluació d'impacte i el desenvolupament de projectes d'investigació social amb noves hipòtesis de treball i mecanismes d'actuació social sobre com aconseguir els objectius perseguits, es podrà redirigir la política cap a mesures de major impacte. I això sí que suposarà un estalvi en termes d'efectivitat de recursos. Només cal valentia i acceptar que les polítiques són millorables.
A més, no només els instituts d'avaluació o els centres de recerca social poden ser generadors d'evidència científica en polítiques públiques. Tots els grups de tècnics de l'administració, cercles de comparació, plataformes de compartició d'experiències, etc., poden ser fonts que aportin coneixement i noves hipòtesis de treball molt valuoses.
Així mateix, un ingredient bàsic per a la millora del disseny de polítiques amb impacte social, són les dades i els sistemes d'informació. Però aquest és un altre taló d'Aquil·les, especialment en aquest país. Muntar sistemes d'informació és molt car, tant si són fruit de registres administratius estandarditzats i coordinats com si són a partir d'enquestes generals a la població. No obstant, es tracta d'un cost que s'ha d'entendre com una inversió, ja sigui per millorar l'eficiència dels recursos destinats o per fer diagnosis encertades de problemes socials. És un element necessari, una eina polític-administrativa de primera necessitat. I encara ho és més en el cas de la “jove” escala metropolitana. Com les altres escales locals, la metropolitana pateix de l'etern problema de la manca de dades, però amb la dificultat afegida que, en general, es tracta d'entitats polític-administratives amb poca institucionalització. O, en el cas d'haver-n'hi com a l'AMB, encara amb manca de certes estructures i eines útils de govern. Algunes ja estan creades (com l'OHB amb el seu visor de dades, el SIMBA de l'IERMB, o els Metropolitan Indicators de l'associació Metropolis)[3], altres esperem que es puguin anar creant o ampliant properament. En qualsevol cas, el metropolità és un àmbit geogràfic que requereix, d'una banda, molta més informació per fer front als canvis que s'aventuren, i de l'altra, que estigui centralitzada o coordinada per evitar malbaratament de recursos.
En definitiva, hem de pensar en eines per a polítiques públiques que permetin sistematitzar l'ús de dades, d'avaluacions d'impacte i de pràctiques d'innovació social per a recollir evidència científica. Avançar en aquesta línia suposaria una gran millora en l'eficiència i qualitat dels recursos que destinem a les polítiques públiques. Certament, a escala de la ciutat comtal pot ajudar molt el Pla Ciència de l'Ajuntament de Barcelona. Des del PEMB considerem que és un tipus de projecte rellevant i tractor, estratègic per avançar en altres àmbits. I esperem que entre tots els actors metropolitans trobem la forma d'expandir-lo per tota l'RMB.
[1] Podeu consultar les presentacions i els arxius de so de les diferents sessions del curs a la pàgina web del CUIMPB
[2] Per conèixer més sobre aquestes avaluacions d'impacte, es poden consultar referències dels guanyadors del Premi Nobel d'Economia 2019, Esther Duflo, Abhijit Banerjee i Michael Kremer. Per exemple, el vídeo del TED talk d'Esther Duflo
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.