Comunalitzar la ciutat: un repte per a la planificació estratègica urbana
- Ana Méndez de Andés - Arquitecta urbanista, Universitat de Sheffield
- 28-11-2023
- 263 Lectures
Entenem els comuns com la pràctica d'autogestió de recursos col·lectius per part de comunitats que se'n beneficien i en tenen cura. A les ciutats, aquestes experiències són desplegades normalment en centres socials, jardins comunitaris o bancs de temps, en processos d' autoorganització que semblen aliens a l'esfera de la planificació institucional. No obstant això, si entenem la planificació estratègica de ciutats com una 'intervenció amb la intenció d'alterar l'actual curs dels esdeveniments', la seva rellevància social, la seva raó de ser, s'estableix a partir de la identificació de quin tipus d'esdeveniment, direcció i vector de transformació es vol aplicar. En aquest moment, després d'un estiu 2023 que ha deixat inundacions, onades de calor, incendis i escassetat d'aliments (tot conseqüència d'una trajectòria d'explotació dels recursos naturals que portarà a un augment d'1,5º C sobre els nivells preindustrials de temperatures mitjanes del planeta abans del 2027[1]), el curs dels esdeveniments més important a canviar és el del canvi climàtic i les seves crisis associades.
Fotografia: Daniel Bartolomé
Però com planificar una intervenció que ens porti un futur diferent del marcat per la deriva cap a la crisi ecosocial? La mediambientalista Julia Steinberger, una de les autores del Sisè Informe de l'IPCC, assenyala un possible vector de transformació en el paper clau de la gestió democràtica en la provisió en els serveis que asseguren l'accés a aigua, energia, menjar, allotjament o transport. Segons les conclusions del seu projecte Living Well Within Limits, per aconseguir revertir l'augment global de temperatures i pal·liar els efectes a curt i mitjà termini dels canvis climàtics en marxa, no només és necessari modificar aspectes biofísics com ara reduir emissions, augmentar la vegetació urbana, produir energia neta o canviar el mode de producció d'aliments, sinó que cal posar en marxa sistemes que permetin un repartiment radicalment democràtic dels recursos disponibles. Des d'una òptica d'innovació institucional, aquesta demanda democràtica es pot interpretar com una implementació dels principis dels comuns en la presa de decisions, accés als recursos, sostenibilitat i inalienabilitat dels recursos col·lectius.
En els darrers anys, als exemples canònics de comuns urbans, en la seva majoria reapropiacions d'espais no incorporats a la producció (siguin solars no construïts o temps de lleure), s'hi han afegit experiències més complexes que inclouen col·laboracions publicoprivades[2] en sistemes de cogovernança. Així, l'Observatori de l'Aigua de Terrassa, que incorpora la societat civil en les decisions polítiques sobre el sistema d'abastament, o la mobilització dels recursos de la ciutat en el seu conjunt per a la provisió de salut i cures, com en el cas de les microàrees de la ciutat italiana de Trieste, i altres exemples com l'expansió de cooperatives d'habitatge en cessió d'ús a Barcelona, o la xarxa de comuns urbans de Nàpols, contribueixen a entendre els comuns com a sistemes que van més enllà d'exemples aïllats.
Aquestes experiències prefiguren un fer-ciutat des de les institucions que incorpora elements que són aliens, i fins i tot incompatibles, tant amb la necessitat de creixement infinit del mercat capitalista com amb les jerarquies, classificacions i burocràcies de l'Estat-nació. A més, els comuns són incompatibles amb la idea de l'individu únic, autònom i independent. Mentre que els processos de comunalització sí que són compatibles amb l'articulació, entre altres formes, del públic i el privat. Així, la incorporació dels comuns a la planificació tindria com a objectiu promoure i enfortir un ecosistema de pràctiques amb relacions simbiòtiques i no parasitàries entre el comú i el públic, el comunitari i el privat. Un ecosistema on el col·lectiu no seria una agregació d'individus, sinó que cada individu es pugui considerar una superposició dels seus diferents espais col·lectius: una configuració única a partir de la combinació de diferents comunitats. No només les comunitats d'afectes de diferent índole, sinó també les comunitats de microorganismes -com els bacteris que portem a l'estómac- de les quals depenem per viure, o lxs autorxs de textos, cançons o vídeos de tiktok amb lxs que parlem al nostre cap.
Fotografia: Àlex Losada
En aquesta ecologia de pràctiques i comunitats diverses i interdependents, la planificació estratègica pot jugar un paper clau. En primer lloc, la planificació estratègica és el lloc des del qual definir escenaris de futur[3], entesos com a descripcions -coherents, internament consistents i plausibles- de com un possible estat del món es pot desenvolupar en el futur. En la creació de futurs alternatius a la crisi climàtica, aquests escenaris hauran d'incloure la proliferació d'experiències de comunalització en entorns urbans i la seva transformació en un sistema d'organització social. En segon lloc, l'enfocament estratègic permet sortir del paradigma del projecte i maximitzar la capacitat del planejament d'imaginar un futur i fer que succeeixi[4]. En tercer i últim lloc, l'evolució dels sistemes urbans com a ecosistemes complexos, amb funcions interdependents i processos de desenvolupament que vagin més enllà del valor immobiliari del sòl, precisa d'una planificació capaç d'anar més enllà del repartiment de càrregues i beneficis associats a les propietats immobiliàries i el planejament de les formes construïdes.
Una de les conclusions de la meva recerca doctoral sobre l'esdevenir-comú del públic, el treball de camp del qual es va dur a terme a Barcelona entre el 2021 i el 2022, és la possibilitat d'entendre la planificació com una metodologia i no un mètode, centrada en el com i el què, en el procés i no en el projecte, evitant la necessitat de generar una imatge final i obrint la possibilitat de generar estructures socials basades en principis de multiplicitat, superposició, autonomia i interdependència. Metodologies que s'insereixin en el corrent comunitari intrínsecament imbricat en els modes d'organització social de l'ésser humà i donin suport a les pràctiques de solidaritat, mutualitat i cura col·lectiva que realment sostenen la vida en les metròpolis contemporànies.
[1]'L'OMM xifra en un 50 % la probabilitat que en els pròxims cinc anys la temperatura mundial superi transitòriament en 1,5 °C els valors preindustrials'. Organització Meteorològica Mundial, Ginebra, 9 de maig de 2022. https://public-old.wmo.int/es/media/comunicats-de-premsa/la-organitzación-meteorológica-mundial-xifra-en-un-50-la-probabilitat-de
[2]Aquests i altres exemples es poden trobar en la compilació feta al costat de David Hamou, i Marco Aparicio Wilhelmi (eds), Codis comuns urbans: eines per a l'esdevenir-comú de les ciutats, 2020.
[3]Definició dels escenaris de futur de l'IPCC Data Distribution Centre: https://www.ipcc-data.org/guidelines/pages/definitions.html
[4]Manfredo Tafuri, Architecture and Utopia: Design and Capitalist Development (Cambridge: MIT Press, 1976), 70.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.