Com integrar els nòmades digitals a la vida de la ciutat?
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 15-05-2019
- 144 Lectures
No és el primer cop que parlem aquí de l'incipient fenomen del nomadisme digital, entès com el col·lectiu de professionals que persegueixen un estil de vida deslligat d'una ubicació concreta, i que gràcies a la tecnologia poden viatjar i treballar remotament des de qualsevol lloc del món. El passat setembre l'Oriol Estela ja va escriure una primera reflexió sobre el nomadisme digital, arran de l'atractiu que suscita la ciutat entre aquest col·lectiu, força similar al que té entre d'altres residents temporals, com són els turistes, els estudiants forans o els expatriats. Algunes d'aquestes característiques són ben conegudes i formen part dels actius naturals (com les platges, el sol o la climatologia benigna). D'altres, però, són menys evidents per a la ciutadana mitjana, però no menys importants, com l'empenta tecnològica o l'escena cultural.
Fruit de l'interès vam pensar que, arran de la col·laboració que mantenim regularment amb el màster GLOCAL (on la UB és una de les universitat participants) seria una bona idea que un grup d'estudiants fes una anàlisi del fenomen del nomadisme digital per al conjunt de Barcelona. L'objectiu era tenir una visió més precisa de la importància del moviment, així com també conèixer què aporten a la ciutat i que nosaltres desconeixem, així com aquelles coses que demanden i que no tenen resposta. En certa mesura, volem intentar descobrir allò que hem anat aprenent dels turistes, dels estudiants o investigadors estrangers en estada a les nostres universitats, dels expatriats que són enviats a les filials de les multinacionals que hi ha a la nostra regió, o els emprenedors.
Fa unes setmanes ens van presentar el fruit de la seva recerca. Algunes dades i resultats ens sonaven prou conegudes. L'excessiva burocràcia i les dificultats d'accés a l'habitatge van aparèixer com les dues necessitats més insatisfetes. En el primer cas, aquesta afecta tant als nòmades digitals extracomunitaris (on l'obtenció de visats per aquest tipus de perfils pot ser molt complicada), però també als intracomunitaris, en tràmits aparentment tant senzills com obrir un compte bancari o donar d'alta una línia de telèfon, que poden resultar eterns. Dels problemes d'accés a l'habitatge, no cal afegir gaire cosa nova, ja que els diferents submercats del lloguer a la metròpoli presenten importants disfuncions prou conegudes.
D'altres, però, són menys evidents a simple vista. La que probablement ens va impactar més fou que lamentessin la manca d'integració amb la comunitat local. Evidentment la barrera idiomàtica hi té quelcom a veure (i aquí el baix nivell de domini de llengües estrangeres per part d'àmplies capes de la població, fins i tot de les generacions més joves no hi ajuda), però altres factors hi contribueixen. En aquest cas, la música els resulta familiar, ja que si fa o no fa era una història similar a la que apareixia a L'Auberge Espagnole (traduïda aquí com “Una Casa de Locos”), on es mostrava la vida d'un grup d'Erasmus a la Barcelona del tombant del mil·lenni. Malgrat ens creiem que aquesta ciutat té poc a veure amb aquella (on amb prou feines el 3% de la població resident havia nascut a l'estranger), algunes inèrcies semblen persistir.
Les possibles solucions al primer grup de problemes fa temps que són sobre la taula. I de fet, els mateixos estudiants ens van donar algunes pistes. Per exemple, mitjançant la creació de visats específics per a digital nomads, a l'estil del que ha implementat Estònia. Aquest també hauria de servir per facilitar aspectes relatius com el pagament d'impostos o satisfer altres necessitats burocràtiques. Moltes d'aquestes solucions escapen a la competència local o metropolitana, però aquestes administracions sí poden actuar com a facilitadores perquè l'administració responsable, en aquest cas l'estatal, adapti les normatives, ja que es tracta d'una oportunitat que es presenta no només a una ciutat en concret, sinó a molts territoris de l'estat espanyol, començant per les illes.
Més complicat sembla a priori oferir solucions a la dificultat d'encaix dels nòmades digitals a la vida quotidiana de la ciutat. En aquest punt, caldria bastir ponts entre aquesta comunitat i la resta de residents, permanents o temporals, basats en el respecte i l'aprenentatge mutu. Es tractaria de cercar situacions de win-win per acollir millor a aquesta comunitat en la vida de la ciutat. En aquest sentit, el paper que poden jugar els espais de treball compartit (els coworkings) pot ser clau. Aquest és un dels hàbitats naturals dels nòmades digitals i alguns d'ells (com per exemple, l'espai on som actualment) combinen diferents tipologies de treballadors. Si bé és cert que en molts d'ells ja s'estan duent activitats d'aquest tipus (des d'afterworks fins a vermuts, passant per visites culturals) o que també els ajuden a resoldre certs tràmits burocràtics, el cert és que són iniciatives aïllades i on sovint manca massa crítica.
Aquesta pot ser una bona oportunitat per aquests espais de treballar conjuntament, oferint als coworkers que venen de fora la possibilitat d'una millor integració a la ciutat, a l'estil del que ja fa un parell de dècades desenvolupa el Barcelona Centre Universitari, un aspecte que no només generaria externalitats positives a la ciutat, sinó que també pot ser un element de valor afegit als negocis. Així mateix, les administracions públiques comptarien amb un interlocutor, el que pot facilitar trobar solucions a certs elements que poden entrebancar l'acolliment de nòmades digitals (o d'altres residents temporals).
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.