Com hauria de ser l'humanisme tecnològic per assolir una metròpoli intel·ligent al 2030?
Metròpoli Intel·ligent
El 2020 s'han accelerat tot un seguit de transformacions ja apuntades en la conceptualització de la 4a revolució industrial. L'acceleració del procés de digitalització a partir de la seva irrupció en totes les esferes de la vida quotidiana ha permès posar de manifest les enormes desigualtats d'accés, d'ús i d'aprofitament dels recursos digitals que s'expressen en el conjunt de la ciutadania. Aquestes bretxes digitals tenen el seu origen en condicionants de caràcter social, però alhora tenen la capacitat d'impactar en aquests mateixos condicionants ampliant-los i reforçant les desigualtats d'origen. La inclusió social passa avui dia per l'abordatge de les desigualtats digitals. Per a la seva mitigació cal tenir en compte la interseccionalitat dels eixos de desigualtat i ajustar els abordatges als diferents col·lectius, des d'una perspectiva crítica i tecnoètica i des d'una aproximació interinstitucional. En aquest document apuntem alguns elements per al debat sobre la urgència de la capacitació i l'acompanyament digital, per assolir la inclusió social.
L'any 2020 ha estat l'any de la pandèmia, un any de profundes transformacions en les nostres maneres de viure, de les que encara no hem acabat de constatar l'impacte a llarg termini. Aquest any hem experimentat la globalitat, com probablement no havíem experimentat mai. I alhora han emergit fronteres on no hauríem imaginat que es podia erigir un límit. Segurament, l'impacte més clar i (amb més continuïtat) en la nostra quotidianitat ha estat el que s'ha produït a partir de l'acceleració de la digitalització de tots els processos de la vida quotidiana. L'acceleració de la digitalització s'ha experimentat a l'esfera relacional, en l'educació, en el treball, en el consum, en l'oci, en l'àmbit participatiu, etc.
Aquestes transformacions comporten enormes oportunitats. Un dels principals impactes d'aquest procés és que redibuixa el concepte de proximitat.
Pel que fa a l'àmbit participatiu, moltes administracions han entès que les eines digitals suposen una oportunitat per apropar-se als ciutadans/anes. La crisi de confiança en la política i en les institucions, i la desafecció que comporta, afebleix la democràcia representativa. Diverses lleis, tant a nivell català com estatal, regulen l'obligació de transparència i d'informació de les administracions, per tal de fer un reapropament a la ciutadania. Però més enllà d'aquest esforç per esdevenir transparents, cal avançar en la capacitat de la ciutadania d'incidir en allò públic a partir d'obrir espais de participació ciutadana efectius, amb capacitat d'incidència sobre aspectes que tinguin rellevància en el seu entorn o en les seves condicions de vida. Cal però, que els processos de participació engegats per les administracions tinguin presents els requisits de qualitat democràtica. Tot i que l'eina per si sola no garanteix que la ciutadania vulgui, ni sàpiga participar. Que la ciutadania estigui motivada per participar (vulgui), que existeixin les opcions de participació i els canals (pugui) i que estigui capacitada per participar (sàpiga), seran les condicions necessàries per a que es produeixi una participació efectiva.
Tot i les oportunitats que ofereix l'acceleració de la digitalització i la seva extensió en molts dels àmbits de la nostra experiència, els riscos també s'han fet palesos amb claredat. Tal i com apunta Olearte, tot i les innegables oportunitats que representen les TIC, inclús en relació a la millora de vida generalitzada, aquestes per si mateixes no constitueixen un remei per a les grans fractures socials, sinó que, ans al contrari, poden incidir en un agreujament de les bretxes socials preexistents.En aquest mateix sentit, el Banc Mundial apunta que l'economia digital no està reduint la desigualtat, i fins i tot podria estar fent-la major. L'experiència del 2020 ha permès posar en evidència i situar a l'agenda pública la necessitat d'abordar les desigualtats digitals.
La conceptualització de les bretxes digitals ha anat avançant a mesura que s'estenia el seu ús. Tot i que inicialment s'ha associat el concepte de bretxa a l'accés a dispositius i a connectivitat (bretxa entesa com “la separació entre aquells que tenen accés a les noves tecnologies i aquells que no”[6]) s'ha tendit cap a una conceptualització que incorpora la importància de generar les oportunitats per a l'ús (“l'accés a la tecnologia és inútil sense les habilitats, els coneixements i el suport per utilitzar-la de forma eficaç”, Selwyn, 2004), fins a una tercera conceptualització que posa l'èmfasi en la capacitat d'apropiació de les eines i els aprofitaments que se'n deriven (“allò més important sobre les TIC no és la disponibilitat del dispositiu informàtic o la línia d'Internet, sinó la capacitat de les persones per fer ús d'aquest dispositiu i línia per participar en pràctiques socials significatives”. Actualment parlem de 3 dimensions de la bretxa digital: la bretxa d'accés, la bretxa d'ús i la bretxa de qualitat d'ús o d'aprofitament.
Quant a l'accés, si bé en els darrers anys s'ha generalitzat l'accés a les TIC, principalment a través dels smartphones, no podríem parlar d'una bretxa d'accés superada. L'any 2020 en el 99% de les llars catalanes es té accés a un smartphone, mentre el percentatge que compta amb ordinador és del 86% i del 65% a les llars amb ingressos inferiors als 900€. El mateix succeeix si ens fixem en l'accés a la xarxa (un 3% del total de llars no té accés, un 12% en el cas de les llars amb menors ingressos), això és especialment visible també en les llars monomarentals[10].
Però més enllà, observem que el fet de tenir accés a les noves tecnologies no redueix les desigualtats, per si sol; sinó que existeixen altres elements que actuen com a barreres i que impacten en els usos digitals com els coneixements i les destreses necessàries per poder utilitzar-les. Aquestes destreses són el resultat de la capacitació digital. I al seu torn, la capacitació està vinculada a diferents formes de capital (econòmic, cultural, social), de forma que davant un accés igualitari a dispositius i connectivitat, trobarem grans diferències en relació al grau de competències i habilitats individuals o a la disposició (motivació) a invertir esforç (condicionat aquest per l'edat, el gènere o les experiències prèvies).
La tercera bretxa digital fa al·lusió a les desigualtats en els beneficis (socials, culturals, econòmics, personals, polítics) que es poden obtenir en fer uns usos determinats de les TIC i les xarxes. Així la bretxa digital de qualitat d'ús o d'aprofitament fa referència a les diferències en els rendiments de l'ús d'Internet, a la manca de capacitat de traduir en resultats favorables l'ús d'Internet.
La teorització de la tercera bretxa digital apunta que el capital digital està condicionat, com hem apuntat, pel capital econòmic, social i cultural, però alhora el capital digital produeix una sèrie d'activitats que al seu torn poden impactar en el capital social, cultural i econòmic, a partir d'una relació circular i d'interconnexió. Així podem dir que les bretxes digitals, ho són només superficialment perquè, a la pràctica, observem que són una nova expressió de les desigualtats socials, que les retroalimenta i les amplifica.
Arribats a aquest punt, i donada la transcendència dels impactes que pot tenir a llarg termini, cal posar a l'agenda pública i desenvolupar polítiques per al seu abordatge. L'abordatge de la bretxa digital és complex, perquè en la seva configuració incideixen els elements de l'estratificació social (recursos econòmics, capital cultural, capital social, etc.) l'impacte dels quals és complex neutralitzar. No obstant, cal que la nova derivada que suposa el fet digital s'abordi de forma específica, sense deixar de tenir en compte la necessitat d'abordar aquests altres aspectes de caràcter més estructural.
Centrats en l'atenció de les desigualtats digitals, per una banda caldria explorar i avançar en totes aquelles mesures que facilitin l'accés a la xarxa; cal una transformació de la concepció d'Internet com a bé de consum a una concepció que el situï com a bé públic, com un bé essencial; cal entendre l'accés i l'ús com un dret a garantir. Cal estudiar i desenvolupar la proposta dels bons socials, com ja existeixen experiències amb la llum o l'aigua o el desenvolupament de xarxes d'accés a Internet assequibles.
Si bé l'accés és una condició necessària, no és una condició suficient, com hem apuntat. Cal que l'accés estigui acompanyat de mesures de capacitació digital i d'acompanyament. Quins elements creiem que cal que siguin presents?
Sobre els continguts:
Hi ha un primer nivell que implica acompanyar els ciutadans i ciutadanes en la resolució de les seves necessitats bàsiques sovint relacionades als diferents requeriments dels tràmits administratius. Per a que això succeeixi cal que aquests espais tinguin una mirada comunitària i sobretot que estiguin interconnectats amb altres serveis que tinguin els recursos per donar continuïtat a la capacitació i/o a l'acompanyament.
En un segon estadi, cal tenir en compte que sovint es posa l'accent en la capacitació en competències de caràcter instrumental, aquelles vinculades a com fer servir les eines, però, en canvi, cal posar l'accent en les competències substancials; les competències relacionades amb els continguts, presenten una major impacte en l'ús efectiu dels mitjans digitals. És més important el per a què es capacita, cap a què s'orienta aquesta capacitació, que no pas quina destresa s'adquireix. En l'objectiu de la capacitació s'ha de situar la millora de les condicions de vida de les persones, i aquest objectiu es pot focalitzar en l'àmbit laboral, en l'educatiu, en el relacional, etc., en funció de quines siguin les necessitats de la persona que s'estigui capacitant. En aquest sentit, cal prendre en consideració que no només fem referència a necessitats de capacitació específiques, sinó que és necessari copsar que la capacitat digital ja no és quelcom optatiu, sinó ans al contrari, quelcom essencial.
Volem traslladar també la importància de que la capacitació digital incorpori elements d'educació crítica, el fet que la capacitació digital, en alguns estadis i contextos hagi de ser bàsica no vol dir que hagi de ser acrítica. Internet no deixa de ser la porta d'entrada a una gran indústria de programari, aplicacions i plataformes d'un gran mercat, en el que unes poques empreses dominen bona part de l'espectre. Les conegudes per l'acrònim GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft), són les grans empreses tecnològiques del moment en provisió de continguts. Aquestes empreses són omnipresents en la nostra experiència digital. Sovint el seu negoci es basa en l'ús de les nostres dades de navegació[11] o en la seva capacitat de captar la nostra atenció i la possibilitat d'exposar-nos a la publicitat (amb la que obtenen grans beneficis)[12]. El gran impacte que tenen en la nostra visió de la realitat, en l'amplificació o el silenci de realitats i la seva manca de transparència i de governança democràtica, fa necessari que la capacitació digital incorpori elements de reflexió crítica sobre el marc de joc en que es desenvolupa i que s'explorin les alternatives de programari lliure.
I l'educació crítica en l'àmbit de les TIC hauria d'incorporar, molt especialment, aspectes relacionats amb la necessitat de garantir drets vinculats al món digital, des dels drets a l'accés, drets de ciutadania, però també a la privacitat i la seguretat, entre altres[13]. Cal una reflexió profunda i compartida pel conjunt de la ciutadania sobre com es configura la relació entre l'àmbit digital i el ciutadà/ana i sobre la seva governança.
A quins col·lectius?
Els factors que incideixen en les desigualtats socials són els que incideixen en les desigualtats digitals.
Dit això, i tenint present l'enorme heterogeneïtat de perfils i situacions, resultat d'aquesta interseccionalitat, volem fer algunes aportacions concretes al voltant d'alguns grups de població prioritaris. En primer lloc, volem destacar l'enorme necessitat d'abordar les bretxes digitals en el seu conjunt, accés, ús i orientació als aprofitaments, entre infància i adolescència. Els infants i joves en situacions més vulnerables, disposen en menor mesura d'accés a l'ordinador des de la llar, tenen menor autonomia de dades i han de seleccionar quins usos fan amb les dades limitades de què disposen i, al seu torn, desenvolupen un menor nombre d'habilitats que impacten en uns menors aprofitaments. Per tant, destaquem aquest col·lectiu en primer lloc, per la importància que tindrà el seu desenvolupament en capacitació TIC al llarg de la seva trajectòria. Si l'educació ha d'esdevenir un mecanisme per igualar les oportunitats, ha d'incorporar de forma urgent l'abordatge de les desigualtats digitals. Una certa interpretació del concepte de nadius digitals[14] ha provocat que durant molt de temps hi hagués una certa sensació que pel fet de néixer en un entorn social digitalitzat, infants i joves constituïen un col·lectiu que tenia solucionada la seva relació amb les TIC. Les nostres anàlisis posen de manifest les enormes desigualtats internes dintre del col·lectiu i no només això, sinó també com es redueix l'acompanyament en l'àmbit digital a partir de l'adolescència (per manca de coneixement dels adults, manca de competència...), fent-se aquest acompanyament principalment a través del grup d'iguals. Més que nadius digitals, potser cal parlar d'“orfes digitals” i que des de les diferents institucions s'assumeixi la responsabilitat de capacitació, però també d'acompanyament en els usos de les TIC d'infants i joves.
En relació amb el gènere (i encara focalitzats en infància i joventut), s'observa que les noies consideren tenir menors competències tant instrumentals, com de creació de continguts que els nois, quant a la diversitat d'usos amb els nois destaquen menor incidència del joc amb videojocs, i un major ús d'Internet per a tasques escolars[15].També es recull una major incidència d'experiències negatives en relació a aspectes de seguretat a Internet, en comparació amb els nois[16]. Internet no és un àmbit exempt de les desigualtats de gènere que operen en el conjunt de la societat. Des de una perspectiva àmplia, cal destacar també l'escassa presència de dones en les carreres formatives i professionals STEAM[17], molt vinculades al desenvolupament del sector TIC, i que previsiblement seran les professions més demandades i millor valorades al mercat de treball de la que s'està denominant com la 4a revolució industrial. Cal doncs un abordatge amb perspectiva de gènere per eliminar les bretxes i obstacles que reforcen les desigualtats de gènere també en l'àmbit online.
De forma molt breu, també volem mencionar la importància d'abordar la bretxa digital entre les persones grans. Aquestes, accedeixen i cada vegada fan més ús de les TIC; entre el 2010 i el 2020 el nombre de persones de 65 a 74 anys que havien accedit a Internet en els darrers tres mesos s'ha incrementat en més de 50 punts percentuals. Aquest col·lectiu pot millorar la seva quotidianitat si incorpora les avantatges que aporten les TIC a les seves relacions, a la comunicació amb l'administració, a la cura de la seva salut, etc. Per això també el considerem un col·lectiu a abordar de forma prioritària.
Qui l'ha de proporcionar?
La complexitat dels factors que incideixen en les bretxes, la diversitat i l'heterogeneïtat dels col·lectius que cal atendre, les múltiples dimensions de la bretxa digital (les diferents derivades de l'accés, l'ús, l'aprofitament), condicionen que no es pugui identificar un únic agent que pugui assumir la responsabilitat d'abordar aquest fenomen. Però aquesta mirada comunitària i capacitadora en l'àmbit de les TIC hauria de poder estendre's a aquells espais i equipaments públics de proximitat en els que els ciutadans/anes, tinguin una relació continuada (biblioteques, centres cívics, casals, etc.).
Des de la perspectiva de la regió metropolitana, el gran repte és el treball en xarxa, l'aprofitament i posada en comú de recursos i l'elaboració d'una estratègia conjunta que aprofiti els enormes recursos que estan posant en circulació els municipis que en formen part i les diferents administracions que hi operen de caràcter supralocal, així com les iniciatives, i el potencial que aporta, el tercer sector. Abordar des de la política pública l'atenció a la bretxa digital i la capacitació digital implica adreçar recursos i fer inversió, en equips d'última generació i en el seu manteniment. I de la mateixa manera seria desitjable que la inversió pública, coordinada en el marc de la regió metropolitana, apostés pel desenvolupament de programari per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, seguint l'exemple i els aprenentatges que ens ha proporcionat l'experiència de la Plataforma Decidim.
A mode de tancament volem remarcar que ens trobem davant un gran canvi de relació amb les TIC accelerat per la pandèmia, però aquest avançament no deixa de ser la crònica d'una transformació anunciada a les portes del que es coneix com la 4a revolució industrial, que intensificarà la presència d'elements vinculats a les TIC en la nostra vida quotidiana (amb noves expressions com la Intel·ligència artificial, l'Internet de les Coses), i noves ocupacions amb una estreta relació amb l'àmbit digital. Com hem apuntat, abordar les qüestions de desigualtat digital resulta imperatiu i és necessari entendre la urgència d'aquest abordatge i fer-ho des del punt de vista de les polítiques socials, és a dir que és clau comprendre que la inclusió digital i la inclusió social van de la mà.
Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli intel·ligent aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.