Com hauria de ser l'abastament d'aigua a l'RMB?

Metrpoli Resilient

L'abastament d'aigua i la seva garantia és un dels grans reptes urbans que afronta la metròpoli dels 5 milions. L'actual escenari de canvi climàtic posa més pressió als recursos hídrics existents. L'augment de temperatura, la disminució en les precipitacions i els canvis d'usos del sòl es presenten com els factors que més contribuiran a la disminució en la disponibilitat de recursos. Paral·lelament, l'augment de la demanda d'aigua atès el continu creixement demogràfic originarà la necessitat d'un recurs addicional sobre els que actualment es consumeixen. En aquest context, es considera essencial que imperi una gestió justa, eficient i respectuosa dels recursos hídrics en favor d'un equilibri territorial. Es preveu necessari doncs potenciar els recursos alternatius propis a la regió metropolitana de Barcelona (RMB) com les aigües regenerades, grises i l'aprofitament de pluvials. També cal transitar cap a infraestructures de dessalinització, això sí, tenint sempre present el cost energètic. En contraposició, es rebutgen les polítiques de transvasament pel marcat desequilibri territorial que suposen i pel seu elevat cost ambiental, social i econòmic; així com l'actual model agrícola i ramader industrial, responsable en gran mesura del mal estat de les aigües a Catalunya per l'elevada presència de contaminants. Per a assolir aquests objectius calen compromisos com els de la Taula del Ter que, englobant un gran nombre d'actors, marquen el full de ruta per a un nou vincle entre l'RMB i la resta del territori. Finalment, cal erradicar la pobresa hídrica i energètica i obrir el debat a la ciutadania entorn del model de gestió de l'aigua que volen.

Com hauria de ser l'abastament d'aigua a l'RMB?

El creixement urbà i la crisi climàtica han fet que el subministrament d'aliments i aigua esdevingui una qüestió crucial a resoldre a Catalunya, especialment a les grans ciutats amb una forta dependència de la resta del territori. Això interpel·la sens dubte l'actual model d'organització territorial. És evident que Barcelona encara té reptes que s'hauran d'abordar des d'un àmbit territorial superior al de l'actual AMB. La idea de crear una instància de govern que reemplaci l'actual AMB, abastant un àmbit territorial més ampli i superant els dèficits democràtics de l'AMB, a priori podria resultar interessant per a la gestió dels reptes hídrics que s'hauran d'encarar en l'horitzó 2030.

Ara bé, si una instància de govern d'aquestes característiques està principalment plantejada per a refermar Barcelona en la competència mundial entre megaurbs o com un espai de confluència de lobbies opac per al conjunt de la ciutadania, enlloc de cooperar per generar noves respostes als desafiaments a escala metropolitana, més que contribuir a superar els reptes hídrics suposarà per a aquests una amenaça. En efecte, aquesta realitat presentaria nombrosos riscos, com ara més creixements urbanístics, més desequilibri territorial a Catalunya tenint en compte la concentració de recursos a l'àrea de Barcelona, més desigualtats dins de l'espai metropolità, més consum d'aigua, més mancances per a satisfer la garantia d'abastament, més dificultats per a un sanejament adequat, més centralització de govern en contra del municipalisme, més facilitat de control polític per part de les multinacionals, entre d'altres.

A banda, un ens de govern a aquesta escala podria alterar el grau d'autonomia local que afecta directament a la capacitat d'abordar els reptes metropolitans i aplicar l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. A més, es considera essencial tenir en compte les mancances democràtiques ja existents en l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), en relació a aspectes tant diversos com la presència de persones no escollides directament o la falta de transparència i accés a la informació pública. En el marc expressat, es preveu difícil no imaginar la possibilitat d'integració d'aquestes pràctiques en un govern d'àmbit de RMB. També val la pena introduir que el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona aposta per una estratègia de creixement, en lloc de plantejar-se un model de decreixement en un escenari d'esgotament de béns comuns, com l'aigua. 

Les idees que guien el nostre discurs al llarg del present article sorgeixen, en part, de l'informe 'Estudi sobre la garantia del compliment del Dret Humà a l'Aigua i al Sanejament davant l'emergència climàtica' (El Dret Humà a l'Aigua i al Sanejament davant l'emergència climàtica. Diagnosi, debats i propostes per l'Àrea Metropolitana de Barcelona” en procés de publicació. Per a això, es considera escaient informar que l'àmbit territorial de l'informe s'ha centrat en l'AMB[1]. Tenint present que el procés Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030 interpel·la al territori de l'RMB, es considera que les reflexions en relació a l'AMB són també vàlides per a la realitat territorial dels 5 milions d'habitants. 

A l'AMB, l'aigua procedeix majoritàriament de fonts superficials de les conques dels rius Ter i Llobregat. També s'aprofiten algunes fonts subterrànies, a través dels més de 60 pous repartits entre els aqüífers de la Vall Baixa i del Delta del Llobregat, la Cubeta de Sant Andreu i el Pla de Barcelona, així com l'aqüífer del Besòs. Per últim, una part menor de l'aigua per potabilitzar es capta al mar i es dessalinitza (AMB, s.d.a).

A Catalunya s'ha estimat que al 2051 hi haurà una reducció del 9,4% de la disponibilitat dels recursos hídrics al Pirineu, del 18,2% a l'interior i del 22% del litoral (CADS-IEC, 2016). En general, en la conca del Mediterrani es preveu un augment de la temperatura juntament amb una disminució de les precipitacions a causa del canvi climàtic (Mas-Pla i Menció Diumenge, 2015). Així mateix, s'espera que el major augment de la temperatura ocorri al Pirineu, especialment en els cims del Pirineu occidental (Altava-Ortiz i Barrera-Escoda, 2020). El descens de les precipitacions, també serà més notable als Pirineus, fet que és molt important, perquè el 70% de l'aigua que arriba a Barcelona prové de rius que tenen les seves capçaleres al Pirineu o en el Pre-Pirineu. També són especialment rellevants els canvis en els usos del sòl, sobretot degut a la crisi de l'agricultura tradicional, que ha portat en conseqüència un dràstic abandonament del territori i la substitució del que abans eren conreus i prats per superfícies forestals. Això té repercussions en clau hídrica, ja que l'augment dels boscos porta aparellat un increment de l'evapotranspiració. Això fa que arribi menys aigua als rius i als embassaments i disminueixin les aportacions hídriques en general.

Pel que fa a la quantificació del recurs addicional necessari, es preveu la necessitat actual d'una font complementària per pal·liar el dèficit actual que es quantifica en uns 2m3/s. Pel període 2021-2027, aquest volum complementari a l'oferta actual podria ascendir a 4 m3/s, mentre que pel període 2033-2045, podria ascendir a 6 m3/s. La disminució de la disponibilitat de recursos hídrics, anirà també acompanyada d'un creixement de la demanda d'aigua que serà d'un 4% pel 2047 (Mas-Pla i Menció Domingo, 2015).

D'aquesta manera, ens trobem davant un nou paradigma en la gestió dels recursos hídrics, motiu pel qual es necessari determinar quines són les mesures necessàries per a assolir aquest diferencial respecte del 2019 i garantir aquesta aigua amb la finalitat de cobrir aquesta disminució en la disponibilitat de recursos hídrics i l'augment de la demanda d'aigua que, a raó del que hem vist, genera la necessitat d'un recurs addicional sobre els que actualment s'utilitzen.       

A través d'aquesta diagnosi prèvia, és possible definir missions conforme el model Mission-Oriented Innovation de Mariana Mazzucato. Un dels grans reptes de futur per a l' RMB consisteix en garantir l'abastament d'aigua de la població sense posar en risc l'equilibri territorial. En la resolució d'aquest desafiament, es delimiten les polítiques d'aigua orientades per missió, que fa referència ni més ni menys que a la identificació d'objectius concrets per a donar solució al repte plantejat, tenint present que ens trobem en un escenari futur que indica una menor disposició de recursos. Cal anotar també que el procés Barcelona Demà, té la mirada posada al 2030. Si bé es podria considerar que el marc temporal s'està situant a llarg termini, en polítiques d'aigua no és així. Davant la necessitat del model d'establir una direcció delimitada en el temps, s'aposta per una òptica posada a 2050 i, fins i tot, amb un horitzó 2100 en tant que els impactes de la crisi climàtica sobre el cicle de l'aigua seguiran posant pressió als recursos hídrics dels que s'abasteix la població més enllà d'aquesta data.

A l'efecte, es planteja com a possible missió garantir el subministrament d'aigua al territori metropolità en quantitat i qualitat amb un horitzó 2050 (en virtut de les directrius del PDECIA, que es troba en procés d'elaboració) i d'acord amb el compliment del Dret Humà a l'Aigua i al Sanejament. Es preveu com a projecte cabdal la potenciació de l'aigua regenerada en un context de canvi climàtic, posant com a exemple la substitució de l'aigua de reg per a aquest recurs. Actualment, la quantitat d'aigua regenerada que s'està utilitzant a la metròpoli és molt baixa, però diferents línies de treball plantegen maximitzar l'aprofitament d'aquest recurs per a diferents usos, que seria substitutiu de la necessitat que hi ha actualment d'aigua potable i, per tant, augmentaria la disponibilitat i reserva d'aigua per a aquests usos.

Per a fer factible aquesta nova realitat, es pressuposa la necessitat d'augmentar l'acceptació social de l'ús de noves fonts d'aigua, com és el cas de l'aigua regenerada. Assolir aquest objectiu requerirà involucrar l'administració pública per a la comunicació a la ciutadania del cost de no regenerar, sobretot a llarg termini i en un entorn d'emergència climàtica, així com de les alternatives proposades. L'acceptació passa, en primer lloc, per demostrar la viabilitat de l'obtenció del recurs i la fiabilitat de les instal·lacions encarregades de produir-lo, aparellat amb fortes inversions en tecnologia com a catalitzador de la innovació en el sector (El Ágora, 2021). Així mateix, es requereix estimular la conscienciació ciutadana sobre la potenciació dels recursos alternatius, essent vital per a això la disposició d'informació i educació, canalitzada pels agents educatius i culturals. Per a l'èxit en l'assoliment de l'objectiu, no es pot prescindir de les organitzacions de la societat civil i dels mitjans de comunicació que han de ser partícips imprescindibles del procés, fent pedagogia sobre el context metropolità i fer arribar un discurs comprensible sobre els nous recursos amb la finalitat de tenir una ciutadania idòniament informada. Convenir un marc de governança apropiat és elemental per impulsar l'ús dels recursos alternatius.

Es preveu l'optimització dels recursos superficials (potencial aprofitament del recurs superficial Llobregat), la gestió integral d'aqüífers i el seu major aprofitament per aportar resiliència (concretament, s'incideix en la potencial millora del recurs de l'aqüífer del Besòs i del Llobregat). Paral·lelament, es contempla l'ús d'aigües grises i finalment, l'aprofitament de pluvials.

Possiblement, es podria pensar que un dels projectes respondria a la reducció de la demanda, concretament, en mesures d'estalvi domèstic. Doncs bé, l'evolució del consum domèstic d'aigua a l'AMB d'acord amb el PDECIA, mostra la reducció de gairebé un 20% en els darrers quinze anys. Els principals factors que han propiciat un descens de la demanda d'aigua potable han estat: la sequera 2007-2008 (canvi d'hàbits i sensibilització), la crisi econòmica i l'increment del preu de l'aigua (implementació del 4t tram). Vist això, es considera que no es pot pressionar més la ciutadania per a que redueixi el seu consum d'aigua, ja que difícilment es poden prendre més mesures al respecte.

En vista a les reiterades propostes de transvasament de l'Ebre cap a l'àrea de Barcelona, també es podria considerar que determinats projectes per a garantir l'aprovisionament d'aigua, anirien encaminats al desenvolupament d'aquest tipus d'obra hidràulica. Això no obstant, aquesta mesura té un destacat impacte ambiental i sociològic, ja que la política de transvasaments crea un desequilibri territorial molt elevat. En les darreres dècades, ha tingut una forta oposició de la societat civil, generant una conflictivitat molt elevada.

Per la seva banda, s'aposta també pel trànsit cap a infraestructures dessalinitzadores, això sí, tenint sempre present l'aspecte energètic d'aquesta font. Els projectes desenvolupats sota aquesta iniciativa inclouen el desenvolupament i innovació en tecnologies que permetin, bàsicament, la reducció del consum energètic i la capacitat per a produir una major quantitat de recurs per a l'abastament a fi de que es converteixi en una opció viable i sostenible (Duran Ramírez, s.d.). Assolir aquest objectiu passa indubtablement per les inversions tant d'actors públics com privats.

A continuació, també seria oportú establir una missió pel que fa al model territorial que ha de regir entre l' RMB i la resta del territori. És notori que en les darreres dècades, s'ha modelat una cultura urbanística on les grans construccions i nous districtes metropolitans han posat el ritme de creixement. D'aquesta manera, cal reflexionar i comprendre si la necessitat d'aconseguir unes determinades reserves d'aigua a l' RMB, no va lligat a la voluntat de desenvolupar unes determinades polítiques urbanístiques que no responen a una necessitat real de la metròpoli i, que en tot cas, respon a uns interessos econòmics concrets, actuant com a factor limitant per a garantir l'abastament en un escenari d'emergència climàtica. Vist això, es proposa com a missió reconsiderar el model territorial en base a la necessitat de revertir l'actual política urbanística depredadora que ho és també de recursos com l'aigua. Es pot afirmar que, a dia d'avui, la preocupació constant se centra en com garantir l'abastament d'aigua a l'àrea de Barcelona, que passa per concentrar els recursos en la metròpoli, en detriment de les zones que en queden fora dels seus límits. Per consegüent, aquest model precisament el que fa és consolidar el desequilibri territorial i constitueix un creixement que no és ni intel·ligent, ni inclusiu, ni sostenible.

En la mateixa línia, s'assenyala al sector agrícola. Per una banda, aquest sector té avui una missió concreta amb l'objectiu de millora de l'eficiència en l'ús de l'aigua (en contraposició a la indústria que ha fet grans avenços). El sector agrari per complir amb aquest propòsit i des de diferents camps ha de dur a terme accions per a millorar l'ús de l'aigua de reg, ja que el regadiu eficient consumeix menys, demanda menys i per tant en deixa més per a altres usos, com el de boc.

Per a això, cal implicar la pagesia, les comunitats de regants, el sector públic i privat, així com l'acadèmia que fa una gran tasca d'investigació agrícola.

Així mateix, cal constatar la situació actual dels aqüífers com a limitant per a garantir el proveïment d'aigua en temps de crisi climàtica. La tendència de reducció de les precipitacions i la contaminació per nitrats de les aigües procedents de l'agricultura i la ramaderia, pot ser preocupant en els pròxims anys i pot donar lloc a una menor disponibilitat de recursos, així com afectar a la seva qualitat. Per altra banda, s'identifica clarament al model ramader industrial com a responsable tant de la contaminació com de la sobreexplotació de les aigües subterrànies a la comarca. En conseqüència, resulta primordial establir una missió per a la comarca en tant que el que ocorre en aquesta regió, afecta al Ter i, d'aquesta manera a la qualitat de les aigües per al seu ús immediat. Es podria parlar de la necessitat d'una reducció dràstica en el nombre de porcs, revisar les polítiques agrícoles i, al seu torn, implementar mesures serioses de transformació del model alimentari basades en la sobirania alimentària.

En un altre ordre d'idees, abordem un tipus de desafiament íntimament relacionat amb el que hem exposat fins ara, que pretén incidir en l'aspecte de la desigualtat socioeconòmica i, en conseqüència, l'asimetria en l'accés a l'aigua. Amb l'adopció de l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, els països s'han compromès a desenvolupar marcs nacionals per a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), un dels quals (el número 6) cerca garantir l'accés universal a l'aigua potable segura i assequible per a tothom al 2030. En virtut d'això, es proposa l'establiment de la següent missió: garantir el Dret Humà a l'Aigua i al Sanejament a l' RMB, l'objectiu de la qual es concreta en, a més del que vam proposar en les missions prèviament comentades, assegurar, com a mínim, els 40 l/persona/dia a cost zero o reduït (és la quantitat establerta per l' Organització Mundial de la Salut que assegura unes mínimes garanties de salubritat a la llar) als grups de població en situació de vulnerabilitat. L'objectiu a llarg termini consisteix en generar canvis significatius en la qualitat de vida de la ciutadania i reduir la bretxa social i permet remarcar la importància de crear nous instruments legislatius per a fer front als reptes de futur i d'aplicar efectivament els que ja existeixen.

La Llei 16/2017, de 1 d'agost, del canvi climàtic de Catalunya ha suposat un gran avanç en matèria de garantia d'accés a l'aigua, però s'ha de donar efectivitat a les seves previsions. La seguretat hídrica es declara prioritària i, en aquesta línia, es contempla l'existència d'eines de seguiment i acompanyament a les famílies més vulnerables i s'apunta a l'acció política com a factor clau alhora de contribuir a minimitzar la pobresa hídrica. Es reclama una coordinació de les administracions públiques catalanes, dels agents socials i dels agents econòmics efectiva, així com fomentar la participació de la ciutadania, per a la resolució de la missió que es proposa. S'estableix també com a pressupòsit per ajudar a mitigar altres problemes socials, com ara la vulnerabilitat energètica que requereix dels mateixos instruments per a abordar-la.

Finalment, cal considerar un altre repte candent a l' RMB: optar per mantenir la majoritària gestió privada de l'aigua en el context d'emergència climàtica, o bé, decidir-se per a la gestió pública. En el context de l'anomenat oasi català, el 80,32% de la població té accés a l'aigua potable a través de serveis gestionats per empreses privades o societats mixtes (Varo, 2018), xifres que contrasten amb les tendències mundials on la delegació del servei representa només el 10% (Cadevall, 2018). Per a això, és indispensable establir com a missió el fet d'obrir el debat a la ciutadania sobre quin model de gestió voldrien, és a dir, si s'ha de municipalitzar o no la gestió de l'aigua en el conjunt dels municipis de l' RMB. El projecte principal per a portar a terme l'esmentada missió, passa per organitzar consultes ciutadanes sobre la gestió de l'aigua impulsades pels ajuntaments. Els moviments socioambientals de Catalunya consideren que la recuperació del control sobre l'aigua va aparellat amb una gestió més eficaç, transparent, democràtica, arrelada als municipis i amb objectius socials i ambientals, i no guiada pel lucre. En contraposició, en els darrers temps s'ha establert una dinàmica de persecució dels actors socials que lluiten per la gestió pública en el marc d'una judicialització dels processos en marxa (Aigua és Vida, 2021). Vist això, es reclama que cessi aquest clima hostil i els governs municipals prenguin totes les mesures necessàries per a garantir l'acompliment de la missió considerada.

Missions
  • Garantir el subministrament d'aigua al territori metropolità en quantitat i qualitat amb un horitzó 2050 (en virtut de les directrius del PDECIA) i d'acord amb el compliment del Dret Humà a l'Aigua i al Sanejament (DHAS).
  • Reduir la dependència de recursos externs en favor de recursos alternatius propis.
  • Reconsiderar el model territorial en base a la necessitat de revertir l'actual política urbanística depredadora que ho és també de recursos com l'aigua.
  • Descartar la reducció de la demanda, concretament, mesures d'estalvi domèstic.
  • Rebutjar les propostes de transvasaments.
  • Millora de l'eficiència en l'ús de l'aigua en el sector agrícola
  • Canvi de l'actual model agrícola i ramader industrial.
  • Transformació del model alimentari basat en la sobirania alimentària.
  • Garantir el DHAS a l' RMB, l'objectiu de la qual es concreta en assegurar, com a mínim, els 40 l/persona/dia a cost zero o reduït als grups de població en situació de vulnerabilitat.
  • Obrir el debat a la ciutadania sobre quin model de gestió voldrien, és a dir, si s'ha de municipalitzar o no la gestió de l'aigua en el conjunt dels municipis de l' RMB.

Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli resilient aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    1 comentari:

    Joan Centelles - 26/05/2022 a les 11:49:11.

    Autoabastament

    La RMB s'haria d'autoabastir d'aigua amb recurso propis de les seves conques segons la Directiva Marc de l'Aigua, principalment amb aigua residual regenerada per mantenir els recursos ambientals de les conques.

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra poltica de cookies, aqu. Si continues navegant ests acceptant-la.   
Poltica de cookies +