Cap a una metròpoli no sexista
- Victoria Ontiveros García - Fundación Descúbreme
- Maria Cortada - Gabinet tècnic del PEMB
- 25-10-2023
- 350 Lectures
'L'espai urbà no és neutre, ens condiciona, i com a tal ho fa de forma diferent a dones i a homes. Aquesta diferència es veu augmentada pels rols de gènere, el què ens fa necessitar, utilitzar i percebre la ciutat de forma diferent'.[1]
Foto: Laura Guerrero
El dret a la ciutat, formulat per Henri Lefebvre el 1968 a 'Le droit à la ville', gira entorn a dos elements fonamentals: el dret a l'apropiació i el dret a la participació (Fenster, 2006). El primer es refereix a l''ús ple i complet' de l'espai urbà en la vida quotidiana, amb la qual cosa Lefebvre reivindica una reapropiació de la ciutat per part dels que l'habiten d'alguna forma (Pérez, 2013; Molano, 2016). El segon parteix de la idea que, a més d'un espai físic, la ciutat és el camp on es construeixen les experiències i identitats de la ciutadania, tant a nivell individual com col·lectiu, per la qual cosa aquesta ciutadania s'ha de poder involucrar i incidir en la imaginació, el disseny i la producció dels seus espais (Molano, 2016).
En aquest mateix marc, autors com David Harvey i Jordi Borja, per exemple, descriuen la ciutat com un espai polític essencial per a l'exercici de la ciutadania i la democràcia (Pérez, 2013), i inviten a les persones que les habiten a REapropiar-se de les ciutats i REconstruir-hi els llaços comunitaris imprescindibles per a l'exercici d'aquesta democràcia plena. En paraules de Harvey:
'Si el nostre món urbà ha estat imaginat i després fet, pot ser re-imaginat i re-fet. L'inalienable dret a la ciutat és quelcom pel què val la pena lluitar'. (Pérez, 2013)
Així mateix, per fer front als grans reptes que han emergit aquest segle XXI per a la societat global, el rol de les ciutats i de les regions metropolitanes és cada vegada més important (PEMB, 2022). L'aparició de noves demandes i moviments socials planteja nous interrogants en relació a què suposa el dret a la ciutat avui en dia, i també com s'ha de fer efectiu. És en aquest punt que diverses autores feministes han buscat incorporar la dimensió de gènere en el debat urbanístic, a través de la premissa que les dones veuen vulnerat el seu dret a la ciutat de forma diferent que els homes (Fenster, 2006).
Una de les idees sobre les que es construeix la crítica des de l'urbanisme feminista és que les ciutats són un espai físic, social i polític en el que es manifesten i perpetuen les relacions de poder i dominació (Pérez, 2013). Aquestes, aplicades sobre els estereotips de gènere i sobre l'assignació tradicional de rols diferenciats en les activitats –mantenint les dones en l'esfera privada i desenvolupant activitats de cures invisibilitzades, i els homes en l'espai públic amb activitats laborals ben visibles–, s'han traduït en una major atenció del disseny de la ciutat a les activitats laborals i a les necessitats i anhels tradicionalment masculins. Per tant, si les desigualtats de gènere es plasmen en la construcció i l'aprofitament de l'espai urbà, l'espai mai es pot considerar neutral (Muxí, 2009; Pérez, 2013), per més que molts dels condicionants que perpetuen aquestes relacions de poder puguin no resultar evidents a primera vista.
Foto: Carlota Serarols
En aquest marc, doncs, com transformar l'espai urbà per a que faciliti l'equitat de gènere en el dret a la ciutat? Potser la resposta seria a tot arreu i en tota política. Perquè, tal i com sembla demostrar l'evidència empírica, un enfocament integrat que advoqui per la transversalització de gènere en totes les mesures i polítiques existents té més impacte transformador i sostenible, ja que d'aquesta forma s'incideix en els procediments institucionals i la cultura política de forma permanent i integrada.
Partint d'aquest enfocament i considerant els plans estratègics com un tipus de polítiques urbanes a aquest efecte, al PEMB vam entendre la necessitat d'integrar principis d'equitat de gènere i de dotar-nos d'eines procedimentals per fer la nostra feina. De fet, si la planificació estratègica és l'eina que permet a les ciutats canviar el rumb d'allò que sembla inevitable i fer-ho de forma comunitària i col·lectiva, aquesta missió encaixa molt amb les necessitats de transformació de la ciutat amb perspectiva de gènere. Així doncs, introduir la perspectiva de gènere a la planificació estratègica pot contribuir a identificar i fer front a les iniquitats i desigualtats de gènere de forma més estesa en àmbits tan rellevants com l'accés a l'habitatge, l'erradicació de la pobresa, la reconstrucció de vincles comunitaris, la mobilitat i els sistemes de transport públic, la seguretat o la participació ciutadana, entre d'altres. I, a més d'aquests àmbits materials, és essencial tenir ben identificades algunes dimensions clau sobre les quals s'acostumen a evidenciar les desigualtats de forma més explícita. Un bon esquema de dimensions a analitzar des de la perspectiva de gènere pot ser (Ivàlua, 2022):
Eixos temàtics:
- Formació, llenguatge i visibilització
- Accés a béns i serveis
- Activitats de cures i usos del temps
- Seguretat i erradicació de violències masclistes
- Participació ciutadana i empoderament social
Eixos procedimentals:
- Promoció i ús del llenguatge no sexista i inclusiu
- Estructures de representació i participació
- Capacitació i protocols d'actuació
- Visibilització en estudis: desglossat d'indicadors i més disponibilitat de dades
Com aplicar aquests plantejaments d'anàlisi tant al pla estratègic Compromís Metropolità 2030 i les seves 8 missions com als projectes que es derivin de les seves mesures serà l'objecte d'un proper article.
BIBLIOGRAFIA
BUCKINGHAM, Shelley (2010). “Análisis del derecho a la ciudad desde una perspectiva de género”, en Ana Sugranyes y Charlotte Mathivet (eds.). Ciudades para tod@s. Por el derecho a la ciudad, propuestas y experiencias. Santiago: Coalición Internacional para el Hábitat, p. 59-64.
FENSTER, Tovi (2006). “The Right to the Gendered City: Different Formations of Belonging in Everyday Life”. Journal of Gender Studies, 14:3, p. 217-231.
Ivàlua-Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques (2022). La perspectiva de gènere en l'avaluació de polítiques públiques. Col·lecció Ivàlua: Guies pràctiques sobre avaluació (consultar aquí).
LEFEBVRE, Henri. [1968] (1978). El derecho a la Ciudad. Ed. Península.
MOLANO, Frank (2016). “El derecho a la ciudad: de Henri Lefebvre a los análisis sobre la ciudad capitalista contemporánea”. Folios, revista de la Facultad de Humanidades Universidad Pedagògica Nacional de Colombia, núm. 44, p. 3-19.
MUXÍ, Zaida (2009). “El espacio no es neutro, reflexiones en torno a vivienda y ciudad desde una perspectiva de género”. Boletín Derecho a la Vivienda y a la Ciudad en América Latina (no disponible). També trobat a: MUXÍ, Zaida (15/10/2010). “Reflexiones para tiempo de crisis 1. Ciudad y perspectiva de género”. Blog del Col·lectiu Punt 6 (consultat 16/10/2023, aquí)
PÉREZ-SANZ, Paula (2013). “Reformulando la noción del derecho a la ciudad desde una perspectiva feminista”. Encrucijadas, Revista Crítica de Ciencias Sociales, núm. 5, p. 92-105.
PEMB-Associació Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (2022). Compromís Metropolità 2030 (consultat el 16/10/2023, aquí).
[1] MUXÍ, Zaida. 2009. “El espacio no es neutro, reflexiones en torno a vivienda y ciudad desde una perspectiva de género”. Butlletí Derecho a la Vivienda y a la Ciudad en América Latina, (ja no disponible),
També trobat a: MUXÍ, Zaida (15/10/2010). “Reflexiones para tiempos de crisis 1. Ciudad y perspectiva de género”. Blog del Col·lectiu Punt 6 (consultat 23/10/2023, aquí)
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.