La gentrificació es presenta com un dels obstacles més grans per assegurar el dret universal a un habitatge digne. La població amb menys recursos es veu desplaçada cap a barris o municipis cada cop més allunyats del centre amb accés a menys serveis públics incidint, directament, en la seva qualitat de vida i provocant una forta disminució d'oportunitats. Això és el que recull el nou issue paper “Gentrificació i pauperització de les metròpolis” de l'Observatori Metropolis presentat pel doctor en sociologia per la UB i director d'Estratègies de Qualitat Urbana, Josep Maria Pascual a la Biblioteca de Poble Sec. Durant l'acte, el coordinador del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, Oriol Estela Barnet, ha anunciat que el proper mes de maig el PEMB obrirà un cicle de debats i trobades per tractar precisament sobre aquesta temàtica. El primer serà un cine-fòrum al voltant del documental “Last days in Shibati” el 16 de maig al Cinema Zumzeig, el segon serà la presentació i debat posterior sobre el llibre “L'índex de gentrificació a Barcelona”, de Joan R. Riera i, el tercer, serà un teatre-fòrum.

Josep Maria Pascual presenta ?Gentrificació i pauperització de les metròpolis?

El 1964 la sociòloga britànica nascuda a Alemanya, Ruth Glass, va utilitzar el terme gentrificació per primer cop i el va definir com el procés d'apropiació de la ciutat, especialment de les seves zones cèntriques, per les classes altes i els sectors professionals qualificats que provoquen canvis en la composició social de l'espai. Però en els darrers deu anys s'està fent servir el terme en un sentit més ampli. Segons Josep Maria Pascual Esteve, director Estratègies de Qualitat Urbana, ara entenem la gentrificació com la substitució de les classes populars als barris per altres de més poder adquisitiu i, tal i com llegim a la pàgina 9 de la publicació, “cal reivindicar el dret a la ciutat i també al barri, però és necessari garantir-los també a nivell de ciutat metropolitana”.

Per a la periodista de dades i conductora del debat, Carina Bellver, aquesta substitució està relacionada amb un desajust entre el preu de renda i el de l'habitatge. Bellver ha denunciat l'evident manca de dades en aquest camp però sí que ha destacat algunes extretes d'un estudi recent de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge (OMH). Ha assegurat que “la població de Barcelona va canviant de barri però no hi ha una sortida massiva fora de la primera corona en la darrera dècada, només el 3% de la gent que canvia de pis, marxa de la ciutat”. Poble Sec, Gràcia, Sant Antoni i la Rambla del Poblenou son les zones més gentrificades i, segons ha explicat la periodista, les dues causes principals són l'augment dels pisos turístics i el fet que un de cada tres barcelonins visqui en règim de lloguer.

En la seva exposició de l'issue paper núm. 7 de l'Observatori Metropolis titulat “Gentrificació i pauperització de les metròpolis”, Pascual ha explicat que els fenòmens associats a aquests processos són la pèrdua de la funció residencial de barris deteriorats i la seva substitució per oficines, centres de negocis o/i allotjaments turístics; l'expulsió de comerç tradicional i la pauperització d'altres barris metropolitans i; fins i tot, la guetització, és a dir, l'agudització de les desigualtats entre la ciutat central i la resta municipis metropolitans. També ha assenyalat que la gentrificació i la pauperització són fenòmens complementaris: “En el conjunt dels espais metropolitans impacten les forces centrífugues i centrípetes, i a les àrees metropolitanes hi ha un procés de pauperització lligat a la gentrificació. És important, per tant, que continuem actuant en aquells barris on hi ha més vulnerabilitat”, ha assenyalat.

L'autor de la publicació ha fet èmfasi en les etapes comunes de la gentrificació i la pauperització a les metròpolis que condueixen a una espiral d'expulsió de persones marginades:

En la primera etapa, es fan fortes inversions en un barri deteriorat (que pot ser un centre històric), per sanejar i controlar l'ús il·legal dels immobles. Aleshores, comença la segona etapa, on altres sectors de la població amb rendes més altes, comencen a ocupar aquests barris rehabilitats que ara gaudeixen d'un millor reconeixement social. La tercera etapa comença quan ja s'ha eliminat l'estigma de barri deteriorat i hi ha hagut un canvi poblacional. A partir d'aquí, es genera una espiral d'inversió i especulació que incrementa els preus dels lloguers.

Com fer-hi front

Les causes de la gentrificació són diverses. Una d'elles, apunta Pascual, és el paper de les ciutats en l'economia i la societat global que fa que empreses i institucions busquin localitzar-se en llocs amb serveis avançats, espais assequibles i ben comunicats, i infraestructures de qualitat. I el més important en zones d'alt “valor simbòlic, molt important, perquè no es posaran mai en llocs que no els generin prestigi, status per l'empresa”, ha remarcat. Una segona causa l'atribueix al turisme cultural i de negocis associats al posicionament internacional. I apunta una darrera, que són els fons especulatius, que “han deixat de ser locals i ara són globals”.

En el seva publicació, Josep Maria Pascual descriu algunes de les mesures per fer front a la gentrificació. Destaca, en primer lloc, la importància de visionar l'espai metropolità i disposar d'un pla director metropolità que impulsi noves centralitats i la producció de parcs d'habitatge social a nivell de tot el territori.  “Les mesures que es volen implementar no són possibles si no contemplem l'espai o la regió metropolitana, no només el municipi. Calen noves centralitats, el primer pla estratègic (metropolità) ja parlava d'això en el seu dia”, ha dit durant la presentació.

Altres de les principals recomanacions que fa són anticipar-se a l'alça de preus del sòl en la compra de sòl i habitatge públic; delimitar zones de rehabilitació per establir el dret de compra preferent de l'administració; facilitar la compra de pisos buits per part de l'administració o la seva posada en lloguer; i establir polítiques de nova centralitat per reduir l'impacte de l'increment del preu del sòl i fer barris-ciutat.

Segons Pascual, hem d'evitar parlar en clau de dualitat, és a dir, o ciutat global o ciutat local. Una ciutat necessita espais d'internacionalització. La qüestió, segons ell, és on els col·loquem. “Els hem de distribuir en un territori més ampli, abans de renunciar a una ciutat internacional. Per què no anem a fer les polítiques de manera ordenada? Els inversors ja hi van a l'àrea metropolitana de Barcelona però d'una manera completament anàrquica. Caldria buscar la col·laboració per repartir aquest pastís”, ha sentenciat.

Abordar aquest problema des de la perspectiva metropolitana ha estat també subjecte de debat. Segons, Sergio Porcel, doctor en Sociologia i cap de l'Àrea de Cohesió Social i Urbana de l'IERMB, la gentrificació sí que provoca un “increment de desigualtats territorials a la primera corona i a l'àrea metropolitana, però no a Barcelona ciutat”. Assegura que hi ha un predomini de població més qualificada que està afavorint l'increment de desigualtats centre-perifèria i urgeix a “donar el salt metropolità a les polítiques que s'estan fent. Si es fan mesures aïllades del que passa a la resta de la metròpolis seran estèrils, és un camí clar que s'ha de seguir per lluitar contra la gentrificació i la pauperització”, ha conclòs.

Adriana Ciocoletto, doctora en arquitectura y urbanista, sòcia fundadora del Col·lectiu Punt 6, cooperativa d'urbanistes, sociològues i arquitectes feministes, ha apuntat que tant la mercantilització com la ‘turistificació' han de tenir mesures preventives abans que sigui massa tard i tractar-se des de la visió metropolitana. I ha assegurat que la gentrificació és conseqüència del sistema capitalista i ha hi un impacte diferenciador pel que fa al gènere. “L'expulsió per manca d'habitatge assequible als barris, la pèrdua del comerç de proximitat, comporta la pèrdua de vida social, qualitat de vida, vitalitat i d'ajuda mútua entre les dones que són les encarregades del 80% de les cures i les que es mouen pel barri”, ha afegit.  

Per la seva part, Álvaro Puertas, secretari general de la Habitat International Coalition (HIC), ha destacat que “si les ciutats competeixen alguna queda enrere i s'ha de parlar de ciutats col·laboratives. És necessari potenciar les cooperatives d'habitatge que estiguin protegides i que es facin polítiques de manera diferent a com es fan”. I s'ha mostrat convençut que cal portar aquest diàleg a la regió metropolitana i al territori de Catalunya, no centrar-nos en la capital sinó portar una mirada cap a un territori més ampli.

Sessions sobre gentrificació organitzades pel PEMB

“Els cicles de gentrificació i pauperització trenquen amb el model de mixtura cultural, social i funcional al qual aspira una metròpolis equitativa, equilibrada i sostenible”, llegim a la pàgina 9 de la publicació. És, per tant, un àmbit de preocupació del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, que considera imprescindible que sigui abordat a escala de regió metropolitana. És per això que, tal i com ha anunciat Oriol Estela Barnet, coordinador general del PEMB, durant la presentació de l'issue paper, el Pla ha preparat un cicle de tres activitats de debat per parlar sobre gentrificació.

La primera de les trobades tindrà lloc el 16 de maig al Cinema Zumzeig on es projectarà el documental “Last days in Shibati” “sobre l'expulsió d'una família de l'últim barri tradicional d'una ciutat xinesa i analitzarem les diferents dimensions de la gentrificació: econòmica, turística, verda...”, ha explicat Estela. La segona serà el 30 de maig a la Biblioteca Francesca Bonnemaison on es presentarà el llibre “L'índex de gentrificació a Barcelona”, de Joan R. Riera i es farà un debat posterior sobre les mètriques de la gentrificació. La darrera sessió del cicle serà un teatre-fòrum encara per determinar.

• Consulta la publicació: “Gentrificació i pauperització de les metròpolis”

• Participa o segueix el debat

  1 comentari:

  Josep Maria - 30/04/2019 a les 13:06:36.

  La gentrificació en contra del veïnatge .

  Dic en contra del veïnatge perquè un dels seus efectes perniciosos és la destrucció del teixit social i pot ser una causa de la desertització dels barris cèntrics de les ciutats. La manca de diners públics per a inversions dels Ajuntaments de cara a ajudar a la rehabilitació, fa que s'hi dirigeixin inversions especulatives i aquestes són les causes reals de l'expulsió dels veïns. Per evitar que les polítiques de recuperació i rehabilitació dels barris antics en realitat les executin els privats i els privats especuladors, és necessari que s'hi esmercin capitals públics, gran part a fons perdut i a favor dels propietaris de les finques perquè les recuperin amb la condició de tenir-hi els mateixos llogaters i nivell de preus.

  Deixa el teu comentari:

  Nom autor

  E-mail

  Títol del comentari

  El teu comentari

  Notificar-me noves contribucions a aquest debat Sí No

  Avís legal

  Enviar