Teletreball en temps de confinament: n'hem après alguna cosa?

El teletreball havia estat durant anys el futurible del qual tothom en parlava però que poca gent acabava posant en pràctica. Tot i que les possibilitats de treballar des de casa s'havien anat incrementant per la creixent disponibilitat de tecnologies TIC a preus cada cop més reduïts, continuava essent una opció molt minoritària. Al conjunt de la UE només un 3,5% dels assalariats treballaven habitualment des de casa l'any 2019, una xifra que es reduïa al 2,1% al conjunt de l'estat espanyol (Font: Eurostat).  A més,  el treball des de casa pràcticament no ha experimentat grans variacions en els darrers anys, malgrat les millores tecnològiques o els canvis a la cultura organitzativa. Si ampliem l'horitzó al teletreball ocasional, les xifres tampoc milloren, i segons les darreres dades, poc més del 5% d'assalariats formarien part de la gent que teletreballava a finals del 2019.

Treballar des de casa

La situació es va capgirar a mitjans de març, quan infinitat d'organitzacions, amb independència de la seva mida i sector, es van veure amb la necessitat de continuar amb la seva activitat fora dels establiments laborals, forçats en molts casos a un tancament governatiu. Fins i tot la tramitació dels fins llavors poc coneguts expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTOs), que han afectat centenars de milers de treballadors i treballadores, s'ha hagut de dur a terme des del domicili dels funcionaris i funcionàries del Servei Públic d'Ocupació (SEPE).

Passat el tsunami, hi ha indicis que el teletreball ha vingut per quedar-se, com a mínim a curt termini. La necessitat de mantenir certes mesures de profilaxi basades en el distanciament social fins que no es trobi una vacuna i la necessitat de reduir pressió als fluxos de mobilitat en un moment on l'ús del transport públic pot veure's com a insegur des del punt de vista sanitari forçaran moltes organitzacions a mantenir restriccions d'accés als centres de treball i, per tant, a continuar amb el teletreball, encara que sigui de manera híbrida.

Altres efectes, però, poden tenir un major impacte a mitjà i llarg termini. Durant aquestes setmanes moltes persones han descobert el que era veritablement el teletreball i han pogut adaptar-se a ell, més enllà d'experiències esporàdiques, trencant així un possible obstacle. Així mateix, el fet que organitzacions senceres s'hagin vist abocades al teletreball temporal ha trencat també un altre dels factors que l'impossibilitaven a la pràctica: el trasllat de les reunions (o si voleu, de la reunionitis) cap a la virtualitat. En poques setmanes eines com Zoom o Jitsi han passat a formar part del dia a dia de molts de nosaltres.

No és d'estranyar doncs que algunes organitzacions hagin pres la iniciativa i dibuixin el teletreball postpandèmia. Per exemple, Twitter permetrà a la seva plantilla continuar treballant des de casa indefinidament, una decisió que també ha estat seguida per Facebook, que espera que la meitat dels treballadors i treballadores continuïn fent-ho en els propers anys. A casa nostra, la COVID-19 probablement accelerarà els plans de teletreball que s'havien iniciat en mode pilot a la Generalitat unes setmanes abans de la declaració d'emergència.

Qui pot teletreballar? Som davant d'una nova clivella?

Aquest panorama no pot fer-nos oblidar, no obstant, que el teletreball continua essent una eina limitada a un percentatge relativament petit de la població ocupada. Moltes ocupacions, per les seves característiques, no poden dur-se a terme des de casa, bé sigui per ser activitats lligades a un espai físic (el manteniment d'un edifici o la producció de béns, per exemple), bé sigui per la necessitat d'interactuar presencialment amb altres membres de l'organització. Un recent estudi, recollit pel Banc d'Espanya, apunta que entre una quarta i una tercera part dels llocs de treball serien susceptibles de poder fer-se sense massa problemes en remot. Aquesta xifra és coherent amb la realitat viscuda aquestes passades setmanes: en el moment àlgid de les mesures de control de la pandèmia, s'estima que al voltant del 28% de la població ocupada estava teletreballant al conjunt d'Espanya, segons el baròmetre de Funcas.

Les diferències entre qui pot treballar i qui no per categories ocupacionals poden arribar a ésser abismals. Gairebé el 60% dels llocs de treball de professionals científics i intel·lectuals (grup 2 de la CNO-11), el 53,2% dels tècnics de suport (grup 3) o el 45,3% del personal administratiu, serien susceptibles de poder-se fer a distància. Per contra, el percentatge de treballadors pertanyents a altres categories (treballadors del comerç, hostaleria, treballadors de la indústria, operaris i ocupacions no qualificades) que poden teletreballar és ínfim.

Com es traduirien aquestes xifres per a Barcelona i el seu entorn metropolità? Fent un exercici d'extrapolació de les darreres dades censals i suposant les mateixes ponderacions, obtindríem que dels gairebé 2,1 milions de persones ocupades potencialment podrien continuar teletreballant prop de 800.000, un 38% del total a la regió.  El grup de persones que treballen en activitats d'alta qualificació (associades al grup 2) i el de tècnics de suport (grup 3) constitueixen el gruix d'aquest col·lectiu, amb 280.000 i 200.000 potencials candidats al teletreball, respectivament. També cal destacar les prop de 135.000  persones que podrien fer-ho i que estan vinculades a activitats de caire administratiu i comptable (grup 4) . Els dos primers grups, a més, han estat els que han experimentat un creixement més gran d'ocupats durant la darrera dècada, contribuint a un creixement de 73.000 i 50.000 nous potencials teletreballadors, respectivament.

teletreball RMB

Evidentment, el nombre de persones que realment poden dur el teletreball a la pràctica és significativament inferior. La manca d'un espai en condicions o del mobiliari adequat; o la necessitat (també psicològica) de separar la vida professional de la personal, són factors individuals que redueixen el potencial en una situació de normalitat amb llibertat d'ubicació. Però també hi ha factors organitzatius, des de regulacions internes que el limiten o directament l'impedeixen, a factors que conviden més subtilment al presencialisme.

I aquí és on entra una altra variable de reflexió: el teletreball d'aquests col·lectius probablement contribuirà a destensionar menys el sistema de transport públic d'allò que es podia preveure, però sí podria contribuir a eliminar de manera significativa vehicles privats. Malgrat que les enquestes de mobilitat de Barcelona no permeten granular l'ús dels diferents mitjans de transport en funció de l'ocupació, sí donen pistes de què existeix una clara correlació entre renda i propensió a utilitzar el vehicle privat per als desplaçaments de mobilitat quotidiana. I probablement hagin estat també aquells que han pogut passar el confinament en habitatges més amplis (i preparats) que els de la mitjana de la població, o bé que han tingut la capacitat de fer les maletes i passar-lo fora dels nuclis urbans (una tendència, per cert, que s'ha reproduït en altres metròpolis).

L'impacte del teletreball al territori: una oportunitat de reequilibri territorial?

El segle XXI estava essent “el segle de les ciutats”. Especialment des del tombant de segle s'estava produint un retorn de la població als centres de les grans metròpolis després de dècades de centrifugació promocionada per l'automòbil. Les generacions més joves, i en especial allò que Richard Florida denominà les “classes creatives”, optaven per viure al cor de les ciutats, en comptes de fer-ho als afores, si aquelles proporcionaven una dosi adequada de vivacitat i tolerància, encara que això signifiqués sacrificar espai d'habitatge o espai verd al volant. Aquestes ciutats, al seu torn, rebien un influx de persones amb un capital humà molt elevat, fet que permet atraure empreses de serveis avançats d'alt valor afegit, contribuint, al seu torn, a una concentració al cor de les metròpolis de la riquesa econòmica.  

Aquesta visió, que fou aplaudida i imitada arreu del món, ja havia mostrat les seves febleses, reconegudes fins i tot pel mateix Florida. Per una banda, estava alimentant la gentrificació de nombroses zones, generant l'expulsió de veïnatge o tensions entre els antics residents i els nouvinguts. És paradigmàtic, per exemple, el cas de molts treballadors de Silicon Valley que mica en mica van anar apostant per viure a San Francisco, cercant una vida de ciutat que no trobaven a les localitats de la vall, forçant fins i tot a moltes empreses a localitzar-se a la ciutat en comptes de fer-ho als afores com de manera rutinària s'havia anat fent. Un fenomen que, per cert, va acabar tensionant del tot el mercat de l'habitatge i va provocar fins i tot incidents entre els residents “de tota la vida” i la nova classe creativa.

Aquesta tendència també  va tenir perdedors. Les urbanitzacions de les perifèries de les ciutats (suburbia), que havien estat el paradigma de la vida de les classes mitjanes i altes (la família del mateix Florida havia estat un exemple d'aquest moviment), han donat pas a espais que en alguns casos han entrat en declivi i on la pobresa ha anat guanyant terreny, un fet desconegut fins llavors. També les ciutats mitjanes anaven perdent múscul econòmic pels fluxos d'activitat i treball de més valor afegit cap al nucli de les metròpolis, un fenomen també alimentat per la creixent concentració empresarial, especialment en moltes activitats de serveis. Aquesta pèrdua de pes ha comportat també efectes col·laterals, com el declivi, o directament la pèrdua, de teixit comercial o d'activitats de suport.

Pot la COVID-19 haver trencat aquesta tendència? Bé sigui de motu proprio, bé sigui per decisió de les empreses de deixar els treballadors a casa, sembla que pot ser una tendència que acabi essent significativa. Aquest fet té una derivada positiva: fenòmens com la gentrificació poden perdre pistonada, o es pot revertir la pèrdua de pes de l'activitat econòmica en pobles i ciutats de la perifèria metropolitana, contribuint a un major equilibri territorial.

No obstant, aquesta tendència té la seva contrapart. Les grans metròpolis com Nova York, amb una densificació de l'activitat econòmica molt elevada, poden veure minvar el seu atractiu per la pèrdua d'activitat directa (menys gent treballant en oficines), però també per la pèrdua d'activitat indirecta o induïda (des de cafeteries fins a botigues d'ofimàtica, passant per comerços de roba o d'alimentació), una situació que també pot provocar tensions en unes finances municipals dissenyades en un altre context.

Rambles de Barcelona

Quin serà el saldo final? En principi, l'anàlisi anterior podria fer pensar que estem davant d'un joc de suma zero, on tot allò que es perd en un costat, es guanya per un altre. Aquesta és, però, una anàlisi excessivament simplista. Per una banda, s'ignoren les externalitats negatives que suposa la congestió viària, especialment en contaminació atmosfèrica, o  les necessitats de grans inversions en infraestructures que pot tenir un model de concentració poblacional i de l'activitat econòmica. Per altra banda, també cal tenir en compte les externalitats positives que genera l'aglomeració i que es poden perdre si finalment s'acaba imposant una tornada a la desconcentració tant de la població com també de l'activitat econòmica per efecte del teletreball.

Davant d'aquesta situació podríem trobar-nos amb diferents escenaris, i algun d'ells és de guany net per al conjunt de la metròpoli.  Si la desconcentració relaxa fenòmens com la gentrificació o treu pressió a la mobilitat obligada en àrees on hi ha importants problemes de congestió i contaminació, i al mateix temps es dissenyen estratègies per evitar la pèrdua de les economies d'aglomeració, podríem estar davant d'una situació de win-win.  Referent en aquest punt, les ciutats perifèriques poden jugar les seves cartes facilitant la creació d'espais de trobada de l'activitat econòmica.  En aquest sentit, els coworkings, espais de transició entre l'oficina i el teletreball que havien estat fins ara molt centrats en el centre de les ciutats, poden jugar el paper d'espai que garanteixi poder gaudir de  bona part de les economies d'aglomeració, tot evitant els inconvenients d'una excessiva concentració humana, imprescindible en aquests temps de pandèmia. Si fos el responsable de promoció econòmica d'una d'aquestes ciutats, prestaria especial interès en poder disposar d'aquests espais, o d'altres similars que permetin crear els denominats “tercers llocs”.  A petita escala, hem volgut contribuir amb el nostre gra de sorra, facilitant que el personal de l'oficina de coordinació que viu fora del continu urbà de Barcelona pugui teletreballar en espais de coworking dels seus municipis mentre la situació no es normalitzi.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te al nostre butlletí

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +