Quarantena inversa, anestèsia política i desigualtat en el món postpandèmia

L'any 2010 va arribar a les meves mans Shopping Our Way to Safety: How We Changed from Protecting the Environment to Protecting Ourselves, d'Andrew Szasz. En aquest llibre, Szasz explica com en plena escalada armamentística de la guerra freda, amb la crisi dels míssils cubans del 1962 com a moment de màxima tensió, l'auge del negoci dels refugis antinuclears va fer que aquests fossin assequibles per més i més famílies en la puixant economia americana. Evidentment, molts d'aquests suposats refugis no haguessin resistit mínimament un atac nuclear real, però la sensació de protecció transmesa eficaçment pel màrqueting va fer que alguns assessors científics de la Casa Blanca temessin que la preocupació de la població nord-americana davant d'un possible atac nuclear de la Unió Soviètica disminuís dràsticament en les enquestes i, amb ella, la pressió política per evitar el conflicte. Però també van advertir que pels soviètics seria un senyal per accelerar un possible primer atac. En definitiva, més refugis significaven fer més factible el desastre. Amb aquest raonament, van desaconsellar la posada en marxa d'un programa públic de suport a la construcció massiva de refugis i al  mateix temps, afortunadament, la tensió va començar a reduir-se.

protect and survive. Wikicommons

Protect and Survive. Wikicommons

Campanya 'Protect and Survive'. Wikcommons

Szazs utilitza aquest episodi per il·lustrar, amb diversos paral·lelismes, com la mercantilització de remeis individualitzats contra els riscos del nostre món, en particular els que tenen a veure amb el medi ambient i la salut, redueixen l'interès de la ciutadania perquè els governs actuïn de manera decidida contra aquests riscos. És el fenomen que l'autor anomena “quarantena inversa”, en el sentit que una major capacitat de consum permet aïllar-se als que són “sans” d'un entorn cada cop més insalubre, ho sigui o no en realitat. El consum, com diu el títol del llibre, com a via cap a la seguretat.

Un dels paral·lelismes que utilitza és el de l'aigua corrent. La desconfiança, en ocasions induïda i sense fonament, cap a la qualitat de l'aigua de l'aixeta, junt amb una reducció progressiva del preu de l'aigua embotellada, porta a una popularització del consum d'aquesta darrera. Aquí, de nou, la conseqüència es una reducció de l'interès cap a les polítiques que poden assegurar la qualitat de l'aigua corrent: s'escampa una “anestèsia política”, en paraules de Szasz, que ell assenyala com l'extrem oposat al que representen les mobilitzacions socials.

En tots els casos analitzats, qui en surt perdent és aquella part de la població que no es pot permetre el consum dels béns o serveis que ofereixen protecció (real o figurada) i que, a més, perd les aliances socials amb les classes mitjanes per reclamar les polítiques necessàries per tractar els problemes des de les seves arrels. Resultat: les desigualtats s'eixamplen de manera continuada entre qui pot accedir al consum i qui no mentre, irònicament, ni tan sols s'aconsegueix a mig i llarg termini la protecció buscada. En resum: la societat en el seu conjunt es fa més vulnerable.

No es casualitat, certament, que aquests dies hagi recordat aquesta lectura de fa una dècada.

En les primeres setmanes d'esclat de la crisi del coronavirus ja es va poder comprovar com l'afectació en els barris de menor renda era superior a la dels barris més benestants, com posteriorment han demostrat, per exemple, les anàlisis de l'Oriol Nel·lo per al cas de Barcelona. El que hi ha qui ha anomenat “el poder de replegar-se” (“the power to withdraw”) i de fer-ho en les millors condicions és directament proporcional al nivell de renda, com qualsevol altre poder. Ni el confinament ni la desescalada, per descomptat, es viuen igual si es té la possibilitat de recloure's en habitatges de grans dimensions (o en segones residències), amb l'opció de teletreballar, amb escasses dificultats per costejar el preu d'un bitllet d'avió o el menú d'un bon restaurant en les noves condicions i amb capacitat per adquirir els millors sistemes de protecció personal (qui sap si també una primera versió de la vacuna). Alhora, les recents protestes d'una part de la població madrilenya més benestant al barri de Salamanca són, en aquest sentit, el reflex d'una perversitat que va més enllà fins i tot de l'anestèsia política: la falta absoluta de solidaritat amb els qui no es poden protegir de la mateixa manera.

Karail slum in Gulshan, Dhaka. Wikicommons

Barri de barracons Karail a Gulshan, Dhaka. Wikicommons

Res de nou, en realitat -i per desgràcia-. Des de Plató fins a Martin Luther King el relat de les dues ciutats, la dels rics i la dels pobres, ha acompanyat les societats urbanes. La gran promesa del liberalisme econòmic de Milton Friedman, l'efecte trickle down (“permetem que els rics es facin més rics, i la riquesa degotejarà arribant a tota la societat”), imposada per les institucions econòmiques i financeres globals a partir de l'empenta de Thatcher i Reagan, ha fracassat estrepitosament i les desigualtats segueixen creixent. I cada crisi les fa pitjors.

Un factor inesperat, però, s'ha desvetllat arran de la pandèmia: l'existència d'activitats i, per tant, d'ocupacions considerades (i decretades) essencials. I ha resultat que moltes d'elles les porten a terme treballadors i, sobretot, treballadores dels estrats baixos de renda, òbviament perquè les remuneracions que reben i la precarietat en la que es mouen no solen estar a l'alçada de la importància de la seva tasca en termes de valor social. Un fenomen que la New Economics Foundation ja va analitzar en l'excel·lent treball A Bit Rich: Calculating the real value to society of different professions, demostrant que la neteja d'hospitals, les tasques de cura de la gent gran i els infants o el reciclatge aporten a la societat entre 7 i 12 vegades el valor del seu salari, mentre que altres professions infinitament millor pagades fins i tot destrueixen valor social.

Lamentablement, d'entre totes les visions que se'ns presenten aquests dies sobre com aniran les coses en el futur, la d'assolir una situació més justa per a aquestes treballadores essencials sembla de les més llunyanes. L'esclat de les xifres d'atur i la possibilitat de substitució per robots o altres tecnologies de moltes de les funcions que porten a terme aquestes professionals (Amazon Go o Zora són avançaments d'aquesta tendència), entre altres factors, diluiran significativament qualsevol temptació alcista en els salaris.

activitats essencials

Activitats essencials

Així doncs, és poc arriscat afirmar que en el món post-COVID les desigualtats seguiran creixent. La qüestió és què estem disposats a fer o, millor dit, a què estem disposats a renunciar per evitar-ho. I, en particular, a què estan disposats a renunciar els que més tenen.

De moment, els signes de preferència pel canvi són més visibles en discursos i en articles diversos que en la realitat. I, de fet, a mesura que el desconfinament progressa, cada cop es troben més mostres de defensa de l'status quo previ a la COVID-19.

No són només els intents de recuperació de les activitats econòmiques que abans d'aquesta crisi ja necessitaven una bona repensada. És que es reclama tornar al punt d'origen, corregit i augmentat, i abans que ningú, no fos cas que altres ciutats ens passin al davant.

No és només que hi hagi qui ha aprofitat per acomiadar o aplicar ERTOs més enllà del que podia demanar l'impacte econòmic. És que hem assistit a l'oposició aferrissada d'alguns sectors a mesures imprescindibles com la garantia d'un ingrés mínim vital per a qui menys té.

No és només que durant aquestes setmanes no s'hagin suspès els lloguers o que fins i tot s'hagin seguit practicant alguns desnonaments. És que encara es presenten com si fossin “drets” la utilització de l'habitatge per especular o que els turistes utilitzin el parc residencial per allotjar-se.

Si amb el que ens ha caigut al damunt aquest tipus d'actituds han proliferat, ens queda per davant un llarg camí de patiment generalitzat. Considerar que tot el que hem assolit a base de consum s'ha consolidat com a “dret” és un dels dos factors que impedeixen el canvi. En aquest desconfinament, si no és que hem d'acabar fent passes enrere, trigarem poc a omplir els bars, les discoteques, els avions i les platges. Sembla, això sí, que trigarem més a omplir les escoles, equipar adequadament hospitals i residències o procurar habitatge a la gent sense llar.

Fa uns anys, en una de les clàssiques vagues estivals que afecten al tràfic aeri, recordo contemplar amb astorament per televisió com desenes, potser centenars de persones, clamaven a l'aeroport de Barajas “Volem volar! Volem volar!”. Treta del seu context, aquella imatge és una síntesi alhora de la grandesa i la misèria del que hem assolit com a civilització: ara, l'ésser humà (que s'ho pot pagar), té dret a volar! Si Leonardo da Vinci aixequés el cap...

Vaga de controladors, Aeroport de Bilbao. Flickr Mikel Agirregabiria

Vaga de controladors, Aeroport de Bilbao. Flickr Mikel Agirregabiria

L'altre factor limitant és la cobdícia sense límits i l'actitud insolidària dels qui més tenen, que és, agradi o no reconèixer-ho, la seva actitud habitual; altrament no hi hauria aquestes desigualtats. Un exemple: les cadenes de supermercats han jugat un paper important en el subministrament de les llars durant el confinament i això els ha permès mantenir activitat i beneficis. En les condicions actuals, poden seguir evitant implicar-se en la millora dels eixos comercials en els que es troben? No haurien de ser les primeres en fer un pas al front i dedicar una part d'aquests guanys a constituir almenys un fons d'emergència per ajudar el petit comerç que les rodeja?

En un article al blog Seres Urbanos de setembre del 2018 vaig escriure: “La mala notícia per als partits que concorrin a les eleccions municipals és que el dilema [de fer compatible el nostre estil de vida amb una ciutat més habitable] és fals, perquè la resposta és “de cap manera”. El nostre estil de vida imperant és en gran mesura el que fa les ciutats menys vivibles. Així que, si es vol tenir credibilitat, ja es poden preparar per als programes i debats electorals propostes concretes per a la reducció de les emissions de CO2 (afectant, sí, al volum de tràfic d'automòbils, vaixells i avions), per a la disminució de l'ús de plàstics (eliminant, sí, bosses i envasos de les nostres vides) o per a la preservació de l'espai públic (buidant, sí, les voreres i places de motos, terrasses, venedors ambulants i amants de la gresca mig despullats)”.

Sens dubte, segueix essent així. Ara, però, cal també que arribi ben alt i clar un missatge per als que han guanyat alguna cosa en aquesta crisi o pels que se n'han sortit sense majors problemes econòmics i és: “com sobreviurà la ciutat si ens instal·lem en alguna cosa semblant a una quarantena inversa?”. La resposta és, de nou, “de cap manera”. Perquè quan les desigualtats arriben a nivells insuportables, l'horitzó és el de la segregació màxima, el de les urbanitzacions privades, protegides per tanques i un exèrcit de guàrdies de seguretat, com les que es troben ja a tants països. Uns búnquers que, com els del relat de Szasz, protegeixen més en la imaginació que en la realitat. La no ciutat, en definitiva.

 Rambla de Vilanova i la Geltrú

Vitalitat. Rambla. Vilanova i la Geltrú. Flickr Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

La ciutat, la metròpoli, són sistemes. La seva vitalitat es basa en les interdependències: entre el territori urbà i el rural; entre l'espai públic i el privat; entre gèneres, cultures i nivells de renda. Hem viscut molt de temps alimentant forts desequilibris, sigui el trinxament del territori, la privatització de l'espai públic, el masclisme, el racisme i la xenofòbia, el classisme o l'aporofòbia.

Les solucions als problemes estructurals no es poden fiar de cap manera a la capacitat de consum. No ens podem amagar del canvi climàtic per molt ben climatitzada que tinguem la casa. Les desigualtats soscaven els fonaments de la societat per molt que fem murs més alts.  Cal, per part de tothom, l'acceptació d'aquestes interdependències, el que vol dir entesa, empatia, generositat, solidaritat i cooperació i, per damunt de tot, actuar en conseqüència.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te al nostre butlletí

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +