L'emergència climàtica: una eina per a la coordinació metropolitana de l'RMB

Les declaracions d'emergència climàtica d'un país, regió o municipi són una resposta per fer front al canvi climàtic. Generalment, van associades a una sèrie de mesures que busquen la reducció de contaminants, exercir pressió als agents implicats en el canvi i l'aprofitament de noves solucions per a la millora dels impactes ambientals. Però aquestes declaracions impliquen la voluntarietat tant d'actors públics com privats, de l'àmbit de la recerca i d'organitzacions socials, en l'execució de mesures.

Declare a climate emergency - Melbourne. Wikicommons

Declare a climate emergency - Melbourne. Wikicommons

 

Davant aquest context generalitzat de desenvolupament de declaracions d'emergència climàtica sorgeixen les següents preguntes focalitzades en el territori de la regió metropolitana de Barcelona: quins municipis compten amb alguna declaració? És possible plantejar una obligatorietat de l'instrument per fomentar la seva aplicació? És un problema de voluntat política o de manca de recursos econòmics i humans? Com es podria millorar la situació a l'àmbit metropolità de Barcelona respecte a les declaracions d'emergència climàtica? Per respondre a aquestes qüestions, durant els últims mesos s'ha realitzat un inventari, una categorització i caracterització dels municipis metropolitans i les diferents declaracions o plans que s'han dut a terme per fer front a l'emergència climàtica.

 

Situació: lideratge centralitzat o manca de voluntat?

Els 164 municipis que composen la regió metropolitana de Barcelona (RMB) exposen situacions dispars pel que fa a les declaracions d'emergència climàtica en funció de les possibilitats que els seus equips tècnics tenen. Només 15 ajuntaments compten amb algun tipus de declaració d'emergència climàtica, als que podrien sumar-se 3 més, que disposen d'un instrument aprovat però sense ratificar per part de les autoritats, i que, per tant, corre el risc de quedar en un llistat de bones intencions. 

Declaracions demergència climàtica per municipi, Regió Metropolitana de Barcelona

Imatge 1: Declaracions d'emergència climàtica per municipi, RMB

Font: Elaboració pròpia a partir de cobertures proporcionades per l'AMB, 2020

 

A l'RMB existeixen tres tipologies de documents emprats per a fer front a l'emergència climàtica. Per una banda hi ha municipis que han optat per acompanyar la declaració d'un pla, entre ells Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell i Tiana. Això implica que s'han establert accions concretes al territori municipal que permetran fer front a l'emergència climàtica. Aquest pla involucra diversos actors i té un horitzó clar. En aquest cas cal destacar el rol que compleix la capital catalana com a pionera. Un segon tipus són les declaracions pròpiament dites. Es tracta d'un document oficial de les autoritats de govern local en el qual s'acorda el reconeixement de l'emergència climàtica de manera que s'uneixin esforços que permetran millorar la situació amb el compromís de desenvolupar un pla en el futur. És el cas de Mataró, Sant Celoni i Sant Cugat del Vallès, entre d'altres. Finalment, trobem les mesures, que es refereixen a eines que permetran el compliment d'objectius de caràcter mediambiental i que són el pas inicial per a la declaració, com són les establertes per Castellar del Vallès.

Tipologia demergència climàtica, Regió Metropolitana de Barcelona

Imatge 2: Tipologia d'emergència climàtica, RMB

Font: Elaboració pròpia a partir de cobertures proporcionades per l'AMB, 2020

 

Com s'ha comentat, la capital metropolitana juga un rol pioner en el context de les declaracions d'emergència climàtica a l'RMB. No obstant, aquest rol pot caure en una disjuntiva: o bé pot suposar un impuls per a la resta dels governs locals pel que fa a la creació d'aquest instrument, o bé pot acabar sent una política que concentri les principals mesures en un territori que ja té la major visibilitat dins de la regió, del país, i inclús d'Europa.

Aquesta centralització s'expressa en la capacitat d'articulació dels actors, que juguen un paper fonamental en l'aplicabilitat de les mesures del Pla d'Acció d'Emergència Climàtica de Barcelona 2020-2030, i que representen una oportunitat de mitigar els efectes del canvi climàtic. A diferència del que passa en els plans de municipis més petits, que requereixen d'una entitat coordinadora que permeti unificar tant les mesures com els actors involucrats.

La incapacitat de coordinar o liderar la conjunció de diversos agents, des del meu punt de vista, no correspon a la manca de voluntat, sinó a la falta de vincles per part dels governs locals i del reconeixement d'actors clau, fet que garantiria una adequada participació en el procés, amb un marc d'acció concret.

En aquesta direcció, cal que les autoritats supramunicipals siguin les que agafin rols articuladors, o inclús liderin que els ajuntaments que tinguin menys capacitat d'acció puguin donar suport al desenvolupament de declaracions d'emergència climàtica per a la regió metropolitana, superant així l'àmbit de Barcelona ciutat i permetent la vinculació amb altres ens clau dins del territori. És en aquest punt, en la coordinació i vinculació, on el PEMB i el procés de desenvolupament del compromís metropolità tenen un paper clau en els pròxims anys.


Obligatorietat d'aplicar la declaració d'emergència climàtica, és factible?

Els governs locals poden comptar amb gran quantitat de mesures i eines que permetin fer front a l'escenari d'emergència, però com podem convertir en obligació el fet d'aplicar allò proposat al document? Es planteja així una de les dificultats més grans tant per part dels municipis com per part dels agents estratègics que aplicaran les mesures.

En primer lloc, és possible obligar a cada municipi a comptar amb un instrument, assumint que aquells amb menys recursos pot ser que no disposin de les capacitats necessàries per al desenvolupament de les mesures? Sembla que seria més eficient que els ajuntaments poguessin unir esforços en el que es refereix a les mesures que poden aplicar amb la seva realitat, als costos-beneficis d'aquestes, i a la relació amb altres instruments, com ordenances locals, que permetin avaluar el seu compliment.

En segon lloc, és factible que sigui part de les obligacions a complir per part del govern local? Per a això és fonamental la voluntat política de les autoritats i el compromís associat a les declaracions, que permetrà definir l'horitzó d'acció i fer-lo part d'una eina de treball amb una sèrie de metes respecte a les mesures plantejades. Per altra banda, qui serà l'encarregat de fiscalitzar el compliment d'allò establert en el document oficial del govern? Quines serien les possibles multes associades respecte a aquells que no respectin els pactes generats? És necessari redefinir aspectes legals al cartipàs municipal per a que aquesta declaració tingui un caràcter obligatori? Tal com es pot veure, en aquest punt es plantegen dificultats que escapen, en gran mesura, a la responsabilitat de només elaborar un document, ja que es requereixen modificacions legals que precisen d'un temps per a la seva implementació. Que sigui una eina obligatòria d'aplicació, segons aquests interrogants, és complex.

En tercer lloc, quina serà la manera de poder vincular uns plans amb altres? Sota aquest escenari es podrien evidenciar discordances territorials importants a l'RMB, que no permetrien una correcta aplicació, i difícil comunicació entre instruments de diferents municipis. Per tot això és important que cada declaració tingui mesures que siguin compatibles i estiguin alineades entre sí, i que pugui existir coordinació i compromís entre municipis i administracions fomentant mesures que generin major benestar per ambdós.

Acció de Sociedad Civil por la Acción Climática. Wikicommons

Acció de Sociedad Civil por la Acción Climática. Wikicommons

 

Pressupost municipal i costos de la declaració d'emergència climàtica: escassetat de recursos o d'acció política?

Si ens basem en la situació actual sobre els pressupostos municipals i sobre quant costaria l'elaboració i aplicació d'aquests plans, la resposta és similar per a tots els municipis que composen l'RMB: no existeix una definició clara del cost de les accions a emprendre, ni de com es desglossa per a cada mesura presa per fer front i mitigar els efectes del canvi climàtic. L'escenari és tal que, tot i tractar-se de mesures alineades amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i que busquen una projecció de millora als territoris, no saber el cost que impliquen suposa un dels obstacles més importants d'aquestes declaracions, sobretot si tenim en compte la situació de pandèmia arran de la COVID-19, a causa de la qual la majoria de recursos estan, ara per ara, centrats en altres àrees com la sanitat o l'emergència alimentària.

El cas de Barcelona és particular, ja que sí s'admet quin és el cost de les mesures, però no existeix un desglossament efectiu d'equips, materials i implementació d'accions, o de les intervencions urbanístiques que s'hi indiquen.

 

Recomanacions finals

És necessari destacar que una visió regional amb caràcter estratègic per abordar l'emergència climàtica és clau per a la concreció de les mesures que cada ajuntament pretén assolir. Actualment cada declaració s'enfoca en les seves necessitats i no té en compte el caràcter global. Aquesta manca de relació entre municipis comporta la repetició de mesures i la conseqüent pèrdua de recursos per part de les autoritats locals. No és suficient amb adscriure's als ODS de l'Agenda 2030, cal ser ambiciós pel que fa a la situació local procurant la capacitat d'actuació en conjunt.

Aquesta falta d'integració i cooperació local a l'RMB pot ser una de les causes per les quals cap dels plans, declaracions i mesures sobre l'emergència climàtica disposa d'un pressupost o objectius clars de reducció. El fet de no conèixer el cost real de les actuacions genera limitacions pel que fa a la seva realització, sobretot en municipis petits degut a la manca de recursos i a les limitacions en la seva capacitat de legislació fiscal.

L'obligatorietat d'aquests instruments està subjecta a les voluntats de cada govern local i no té un grau de vinculació, com si el té el POUM o altres instruments de planificació. La disjuntiva es troba en la necessitat real de generar aquests instruments que, més enllà de buscar la millora de la qualitat de vida de la ciutadania, puguin determinar actuacions en pro dels objectius plantejats, i de la manera en que la normativa legal els pot o hauria d'incorporar.

Finalment, establir una estratègia metropolitana pot ser una manera d'aconseguir que cada municipi de l'RMB pugui tenir un pla clar en relació als desafiaments que l'emergència climàtica actual ens planteja com a societat, i pugui comptar amb el suport d'aquells més avançats en el procés. Es necessita, tal i com s'ha dit, una visió i coordinació metropolitana que estimuli cada municipi a complir amb allò plantejat, tenint clars els actors i costos reals, per així poder dur a terme els objectius marcats tant a nivell local com metropolità.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te al nostre butlletí

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +