La crisi de la covid-19 i els seus efectes econòmics a curt i llarg termini
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 19-03-2020
- 219 Lectures
Octubre de 1973. La Guerra del Yom Kippur, que aparentment podia haver estat un conflicte regional més, i l'embargament que alguns països de l'OPEP van imposar en represàlia a alguns països pel seu suport a Israel, van fer que en poc temps els preus del petroli es multipliquessin per quatre. En un món industrialitzat on aquest representava entre la meitat i tres quartes parts de l'energia, aquesta decisió va tenir un impacte dramàtic. La cara més visible foren les llargues cues a les benzineres a molts països, però l'impacte econòmic fou dramàtic, abocant molts països a la pitjor recessió des dels anys trenta. Començava així una llarga dècada de crisi als països industrialitzats i es certificava el final de gairebé tres dècades del que es va anomenar l'“etapa d'or” de les economies desenvolupades. A casa nostra, aquest fou també el punt final a un fort procés de creixement econòmic, però també demogràfic (no es tornaria a guanyar població de manera significativa fins passat l'any 2000), i el tret de sortida de la conversió d'una metròpoli eminentment industrial a una enfocada als serveis.
Probablement, la ràpida expansió del COVID-19, i sobretot, les dràstiques mesures de contenció, generaran pels seus efectes globals una situació similar a la que va tenir el shock del 1973, de la mateixa manera que el col·lapse financer del 2008 només és comparable al crack del 1929. En qüestió de poques setmanes, i fins i tot de pocs dies, l'activitat quotidiana ha patit una disrupció a l'alçada de l'experimentada en un conflicte bèl·lic. A diferència d'aquests, però, no hi ha hagut cap destrucció de la capacitat productiva ni un pèrdua molt elevada (de moment) de vides humanes entre la població en edat de treballar. Aprenent de l'experiència d'anteriors episodis de grips, començant pel SARS però sobretot amb l'anomenada “grip espanyola”, s'ha optat per mesures molt contundents, basades en confinaments massius, per garantir el “social distancing”. La conseqüència més immediata ha estat l'aturada de l'activitat quotidiana i, en el millor dels casos, la seva virtualització.
Probablement encara és prematur parlar amb detall de l'impacte econòmic que pot tenir una situació d'aquestes característiques, en la qual s'ha d'aturar per unes setmanes l'activitat a nombrosos sectors econòmics i on no és descartable que les restriccions es generalitzin. Fins i tot en aquelles activitats econòmiques on el treball a distància és una possibilitat, el fet de que aquest hagi estat testimonial fins a data d'avui (segons dades d'Eurostat, només un 2,4% dels assalariats a l'Estat espanyol teletreballaven de manera regular), fan que aquesta implementació forçada no sigui l'escenari més òptim.
A curt termini, és evident que la factura de la crisi pot ser molt important, especialment si el període d'emergència es perllonga més enllà de Setmana Santa. És molt possible que assistim a nivells de contracció de l'activitat econòmica de l'ordre dels experimentats al darrer trimestre del 2008, tot just després de l'esclat de la crisi financera global. Diverses simulacions apunten a què la contracció del PIB respecte de l'any anterior podria arribar a ser del 4% per al conjunt del 2020 en un escenari d'un mes de confinament fort. A diferència d'aquella crisi, però, aquesta serà inicialment una crisi d'oferta, per la impossibilitat de poder oferir un ampli ventall de productes o serveis, especialment en aquells àmbits lligats al transport, hostaleria, restauració o comerç físic no alimentari.
El gran risc a curt termini està en la transmissió d'aquest shock a la demanda. Moltes d'aquestes empreses, perfectament solvents i viables en circumstàncies normals, poden veure's afectades per una crisi de liquiditat que no els permeti fer front a pagaments de nòmines o a proveïdors, generant una reacció en cadena. Aquí està la gran diferència respecte la crisi del 2008. En aquell moment, la restricció creditícia va generar un efecte en cadena degut a què moltes empreses eren únicament viables tirant de crèdit.
És en aquest punt on emergeix un sorprenent consens entre els experts econòmics, amb independència del vernís ideològic: cal una ràpida actuació dels estaments públics per garantir la liquiditat, que necessàriament passa per la moratòria en la liquidació d'impostos, taxes i cotitzacions socials d'aquells sectors més directament afectats per l'aturada. També fora bo que les administracions públiques intentessin reduir al mínim els terminis de pagament a proveïdors, especialment els més petits (autònoms i PIMES). No obstant, aquestes mesures han d'anar ineludiblement acompanyades d'una injecció de liquiditat extra que permeti garantir a curt termini el pagament de nòmines o altres despeses indispensables per a la continuïtat del negoci. En aquest sentit, les decisions que s'estan prenent a nivell espanyol i internacional van en aquesta línia, probablement amb el record ben present de la crisi anterior.
Davant de la situació, però, l'esforç hauria de ser compartit i que l'impacte inicial el suportés en major mesura aquell qui té més marge de maniobra. En aquesta línia, propostes com la danesa, on govern, sindicats i patronals han arribat a un acord on en aquells sectors més tocats per la crisi el govern pagarà el 75% dels sous, els treballadors accepten retallar cinc dies de vacances, i s'assegura que no es produiran acomiadaments durant el període d'excepció, haurien de ser un punt de referència (una proposta que en termes semblants apuntava el professor Mas-Colell). També ho seria el fet que institucions financeres o grans empreses de subministraments bàsics activessin mecanismes per facilitar el sotrac a aquells clients que hagin perdut momentàniament bona part dels seus ingressos. Només d'aquesta manera es pot aventurar que aquesta crisi sigui temporal i no el primer estadi d'un nou cicle recessiu.
Si se supera aquest repte, la crisi actual tindrà amb tota probabilitat importants impactes a mitjà o llarg termini, de la mateixa manera que el shock de 1973 va dur a repensar una estructura econòmica organitzada al voltant del petroli. Veiem, alguns casos concrets:
- El teletreball forçat durant setmanes d'amplis col·lectius molt probablement canviarà radicalment la manera en què es treballa a les oficines, essent possible un important salt de productivitat. No obstant, aquests beneficis pot ser que només acabin limitant-se a un col·lectiu relativament petit de treballadors i que molt sovint, no són aquells pels quals el treball a distància seria més beneficiós, bé per l'accessibilitat al lloc de treball, bé per la possibilitat de conciliar.
- Així mateix, aquests canvis també implicaràn l'acceleració de transformacions en l'ensenyament i especialment en l'educació superior, que abandonarà un model majoritàriament presencial per anar a un model híbrid, el que podria generar una tendència a la polarització, en la qual grans institucions anessin acaparant quota de mercat en detriment de centres més petits. També podria agreujar les desigualtats salarials entre els docents.
- La crisi també portarà canvis en una de les icones del procés de globalització de les darreres dècades: la globalització i la complexitat de les cadenes de subministraments. És probable que en un futur aquestes se simplifiquin, reforçant els processos de relocalització que ja s'estaven produint durant la darrera dècada. Aquest fet no implica necessàriament que la globalització estigui tocada de mort. Tot el contrari: la globalització es jugarà ara en el camp digital, i menys en el camp físic.
- Un dels sectors que pot quedar més alterat és el vinculat al transport i al turisme, especialment si les mesures més dràstiques (els confinaments) es perllonguen al llarg del temps, o si un rebrot en un futur proper fa adoptar mesures semblants. El descobriment i aprenentatge forçat d'eines més o menys avançades de videoconferència poden reduir notablement, ara sí, molts desplaçaments per motius professionals. Així mateix, és previsible que el trànsit aeri de caire turístic, així com el de creuers, toquin sostre després de tres dècades de creixements gairebé ininterromputs.
- Finalment, la crisi del COVID-19 molt probablement consolidarà el comerç en línia i suposarà l'estocada final per una part del teixit comercial tradicional. Aquest fet tindrà un impacte indubtable no només a nivell econòmic (on la tendència a la concentració empresarial està assegurada), sinó també a nivell de teixit urbà, en tant que el comerç tradicional ha jugat un paper que ha anat més enllà de la mera distribució comercial, generant xarxes comunitàries, molt sovint ignorades per les anàlisis.
Tots aquests aspectes tindran la seva implicació territorial. La més evident és què passarà amb una metròpoli que durant les darreres tres dècades ha anat especialitzant-se en activitats vinculades al turisme, ajudada entre altres per una conjuntura global molt favorable, i que va permetre a la ciutat viure relativament bé fins i tot en els pitjors anys de la crisi econòmica. Per primer cop en una generació ens trobem amb què no sabem si comptem amb un recurs que permeti compensar, amb totes les seves limitacions, possibles problemes en altres sectors de l'economia.
Per altra banda, la crisi també ha posat de manifest la necessitat de revisar les hipòtesis de partida d'alguns debats. L'experiment de laboratori que ha suposat limitar l'activitat de la ciutat i que ha fet caure el trànsit a nivells ínfims, ha fet veure que la contaminació del vehicle privat, atmosfèrica i acústica, és una de les principals amenaces a la salut de les ciutats. I una pregunta incòmoda: seran necessàries a curt i mitjà termini algunes obres que ens estem plantejant, o ens passarà una cosa similar a la dels anys 70 en què alguns projectes, com el centre direccional de Cerdanyola o la ciutat satèl·lit de Gallecs, van (feliçment) passar a millor vida?
Estem doncs davant d'un reset, que ha coincidit en el temps amb el 30è aniversari de l'aprovació del Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000, el resultat d'un procés de retrobament que es va iniciar precisament arran d'un shock de grans magnituds. Guarim les ferides el més aviat possible i aprofitem les circumstàncies per fer un nou exercici de dibuix d'una metròpoli que necessàriament haurà de partir de supòsits i mirades diferents a les de 1990, però que s'ha de projectar cap a la reinvenció en la dècada que just ara encetem. En aquest sentit, des del PEMB fem la crida a tots els actors econòmics i socials metropolitans a treballar en els propers mesos en la definició de l'estratègia a seguir en l'horitzó 2030.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.