Hi ha d'haver un abordatge metropolità del sensellarisme?

L'abordatge actual del sensellarisme és bàsicament local, ja sigui des del sector públic com des del tercer sector social, per tant, és un abordatge naturalment descentralitzat i dispers. Malgrat la definició de certes polítiques en altres nivells de govern, el cert és que qui està dotant de recursos i desenvolupant noves estratègies per a una millora de l'atenció són els mateixos actors de sempre. Però el problema ha crescut notablement en nombre i en complexitat en l'última dècada i les previsions econòmiques pels propers mesos i anys sembla que portin encara a un nou repunt. És evident que cal una major atenció al problema, incloent més dotació pressupostària, però de qui i com?

Sensellarisme. Barcelona

 

El sensellarisme és un problema social que ve de molt lluny, segons com s'interpreti es pot datar des del mateix període Neolític però, en el marc actual d'exclusió residencial, problablement, es podria associar a formes d'organització capitalistes, tant les més antigues com les modernes i les contemporànies, en què l'habitatge es considera un bé de mercat i no un dret bàsic. Durant el segle XX, especialment a partir de la segona meitat, hi va haver estats que van poder atendre el problema amb major èxit que d'altres, a partir de la consideració de l'habitatge com un bé essencial de l'estat del benestar i la generació de polítiques estatals centrades en la creació de parc immobiliari de lloguer social, públic o semi-públic. Aquest preuat “bé social immobiliari” ha servit tant per donar el servei pel que va ser pensat: allotjar famílies vulnerables, com per ajudar a estabilitzar els preus de l'habitatge de mercat en aquelles ciutats en què arriba a percentatges significatius del parc immobiliari total.

Però la bombolla immobiliària de 2001-2007, impulsada pels reduïts interessos financers i la facilitat d'accés a les hipoteques en països com Espanya, Irlanda o el Regne Unit, i la següent crisi financera i econòmica, iniciada als EUA i estesa per tot el món, van evidenciar que aquest relatiu equilibri i control en els preus immobiliaris formava part del passat (Bernardos, Gonzalo. 2009). Així doncs, es va acceptar, o això sembla, que les forces del mercat podien alterar notablement els sistemes i relacions econòmiques globals en el seu propi benefici particular, amb la proliferació de noves males pràctiques financeres que, en coincidència amb altres factors, generaven importants desequilibris socials, com ja havia ocorregut en altres ocasions. Mentre això no es pugui controlar, sigui via control de preus de lloguer, sigui amb les mesures estructurals que es vagin considerant més efectives, és probable que l'exclusió residencial segueixi sent un problema de les nostres societats. I amb cada crisi econòmica, sigui de l'origen que sigui, es generin noves bosses de famílies excloses del seu dret bàsic a una llar, més enllà d'un sostre.

Manifestació per la llei dhabitatge a Barcelona

Manifestació per la llei d'habitatge a Barcelona. Font: PAH Barcelona

 

Especialment des de la crisi iniciada el 2007, tant l'exclusió residencial, com el sensellarisme i la seva manifestació més dura, la situació de les persones sense sostre, han anat creixent en volum i en escala geogràfica. Així mateix, s'han diversificat els perfils i les situacions de les persones que s'hi veuen afectades, per la qual cosa podem dir que ha esdevingut un problema més ampli i més complex. L'informe Overview of Housing Exclusion in Europe 2020, el 5è que fa FEANTSA, va determinar que almenys 700.000 persones havien dormit al carrer o en places temporals d'emergència residencial a la Unió Europea durant una nit de 2019. Això representa un 70% més de persones que 10 anys enrere. El creixement és impactant. Així mateix, l'informe també indica que un 10% dels qui el 2018 disposaven d'una casa a la UE van dedicar més del 40% dels seus ingressos a despesa habitacional, molt per sobre dels límits recomanats; un 15,5% vivien en condicions de sobre-ocupació; un 13,9% en habitatges que no garantien el confort mínim; i un 4% en situacions d'infrahabitatge amb carències molt greus. Les diferències entre estats i territoris europeus també hi són però, òbviament, en tots ells la pobresa econòmica és la variable que explica totes aquestes situacions.

Pel que fa a les dades a Barcelona ciutat, la Fundació Arrels va efectuar la nit del 14 de maig el seu recompte anual de persones que dormen al ras, amb una xifra total de 1.239 persones identificades. Abans de l'estat d'alarma es donava una estimació de 1.200 persones, i tenint en compte que l'Ajuntament de Barcelona va habilitar 750 noves places d'emergència, ens podem fer una idea de com el confinament va fer augmentar el nombre de persones que van perdre el seu sostre de forma immediata al disminuir o quedar-se sense ingressos laborals. De fet, l'Ajuntament de Barcelona ja havia decidit invertir 35 M € per a l'atenció a les persones sense llar el 2020 i amb la crisi ha fet un esforç extraordinari amb 9.5 M € extres i un resultat de 1.025 persones ateses. La Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar, que agrupa les diferents entitats del tercer sector social que treballen per atendre les persones sense llar, dins l'Acord Ciutadà per a una Barcelona Inclusiva, porta un temps fent una campanya de comunicació per posar atenció al problema creixent.

Campanya de comunicació de la Xarxa d

Campanya de comunicació de la Xarxa dAtenció a Persones Sense Llar

Imatges de la campanya de comunicació duta a terme per la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar. Font: XAPSLL

 

La previsió per als propers mesos i anys encara és incerta però no sembla que hagi de millorar. En la situació actual de pandèmia i amb la crisi que la covid-19 ha provocat, un 42,8% de les llars de l'àrea metropolitana de Barcelona han patit el deteriorament de la seva situació econòmica durant el confinament, tal i com indica l'informe de l'enquesta “Habitant en confinament” de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona, de juliol 2020. En un 28,6% dels casos, el deteriorament ha estat lleu, però per a un 14,2% ha estat important, amb un major impacte per a les llars que viuen en règim de lloguer, que ja comptaven des d'abans de la covid-19 amb uns ingressos inferiors a la mitjana. Perquè, com és prou sabut, l'origen actual de la pobresa es troba en les desigualtats socioeconòmiques. Com apunten Ricard Gomà i Sergio Porcel en un article a El Crític: “Després de cinc anys de recuperació —amb un increment sostingut de la renda per càpita—, la desigualtat d'ingressos es manté al nivell dels moments més punyents de la crisi. No s'ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, i, malgrat que ha millorat la capacitat de cobertura de necessitats bàsiques, la situació d'estrès econòmic continua ofegant àmplies capes de la societat metropolitana”. Cal seguir estudiant amb detall l'evolució d'aquestes llars i les conseqüències de la disminució o supressió d'ingressos sobre la seva situació habitacional, així com els possibles efectes d'un eventual segon confinament.

Tal i com mostra el recompte d'Arrels, Barcelona és el municipi de Catalunya que s'estima que té un major nombre de persones sense llar[1], amb gran diferència sobretot respecte els municipis de la primera corona metropolitana i, en menor mesura però també amb diferència, respecte els municipis de la segona corona. Aquesta diferència, no justificable per la diferència poblacional, sembla mostrar que Barcelona actua de pol d'atracció d'aquestes persones per la quantitat i varietat de recursos assistencials específics que hi poden trobar, així com més oportunitats laborals i vitals. Però també perquè a la resta de municipis de Catalunya hi ha una absoluta o notable manca relativa d'aquests recursos, i en aquest sentit l'atracció per Barcelona pot ser que esdevingui més una necessitat de supervivència que una voluntat.

Recompte anual de la Fundació Arrels. 14 de maig del 2020

Recompte anual de la Fundació Arrels. 14 de maig del 2020. Font: Fundació Arrels

 

En aquest sentit, es fa palès que hi ha un desequilibri molt notable en els serveis d'atenció a les persones sense llar entre la ciutat de Barcelona i la resta de municipis de Catalunya i que, com tots els desequilibris territorials habituals en les metròpolis, fora bo de corregir i reequilibrar progressivament. En primer lloc perquè no és democràticament acceptable que hi hagi diferències de nivell i qualitat del servei i atenció a les persones sense llar segons municipi. Per tant, ja no hauríem d'acceptar que una persona de qualsevol municipi de l'RMB que es queda sense llar i no tingui accés a un recurs temporal hagi de desplaçar-se a Barcelona per poder disposar dels serveis mínims d'atenció (alberg, dutxa, menjar). En segon lloc, perquè per la manca endèmica de recursos, es pot generar una tendència a voler atendre només els ciutadans locals, els empadronats, i acabar dificultant l'empadronament si no s'aporta un títol que demostri la tinença d'un habitatge. I, en tercer lloc, amb l'atenció únicament local al sensellarisme, i per una qüestió simplement de xifres, s'acaba reduint la massa crítica d'usuaris del servei i això afecta als grups interseccionals (com les dones sense llar, els joves, les persones grans), impedint una atenció més especialitzada a altres necessitats d'aquestes persones, també relacionades amb la manca de llar.

Per tant, sembla molt oportú i necessari dissenyar i implementar polítiques supramunicipals per prevenir i combatre el sensellarisme i l'exclusió residencial. Si bé l'atenció directa probablement convindria que seguís sent competència dels equips locals de serveis socials i d'habitatge, és clar que hi ha altres aspectes del disseny d'una política contra el sensellarisme i/o l'exclusió residencial (com certs aspectes de planificació de recursos i equipaments pel territori) que tenen un desenvolupament més adequat a nivell supramunicipal o de forta coordinació intermunicipal. Per exemple, desenvolupar polítiques de coordinació de recursos a escala de regió metropolitana, per les dinàmiques específicament metropolitanes que s'hi observen de concentració a la ciutat de Barcelona de la gran majoria de persones sense llar del territori metropolità. Però també cal dissenyar una estratègia a nivell català, que abasti tota Catalunya i que coordini la distribució de recursos amb els dels municipis de l'RMB.

Jesús sense llar, Timothy Schmalz. Esglesia de Santa Anna

Jesús sense llar, Timothy Schmalz. Còpia a la placeta de l'església de Santa Anna. Font: Ajuntament de Barcelona

 

En aquest sentit, un cop analitzada la situació i havent realitzat tot un seguit d'entrevistes a directius d'habitatge d'alguns ajuntaments de l'RMB, el PEMB ha decidit endegar aquesta tardor, juntament amb l'Acord Ciutadà per a una Barcelona Inclusiva, els treballs per avaluar la conveniència de la posada en marxa d'una xarxa metropolitana per a la col·laboració municipal contra l'exclusió residencial. La idea és facilitar la col·laboració entre els seus membres per a que puguin identificar els àmbits, polítiques, programes, equipaments, etc., en què una col·laboració entre municipis propers pugui augmentar o millorar els serveis, ja siguin en l'atenció al sensellarisme, l'emergència habitacional o l'exclusió residencial. Des de la col·laboració “feliç” entre un ajuntament que disposi de diners i un altre que disposi de terreny per tal de construir conjuntament una promoció d'habitatges de lloguer social, fins a crear protocols per facilitar la mobilitat volguda de persones sense llar entre municipis de l'RMB, i qualsevol altra col·laboració que resulti en una millor atenció i contribueixi a disminuir el problema de l'exclusió residencial a la regió metropolitana.

Així mateix, hi ha dos altres aspectes que caldria que ens preguntéssim. D'una banda, si la base del problema en qüestió és la manca de consideració de l'habitatge com un dret essencial, tots els nivells de govern, començant per l'Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya haurien d'augmentar la dedicació pressupostària a les seves respectives estratègies de lluita contra el sensellarisme. Tant en el cas de l'”Estrategia Integral de Atención a Personas Sin Hogar 2015-2020”, aprovada pel Consell de Ministres el 2015 i que mai ha tingut dotació pressupostària, com pel que fa a l'Estratègia Integral per a l'abordatge del Sensellarisme a Catalunya[2], elaborada a través d'un procés participatiu posat en marxa el 2017 a la plataforma Participa GenCat, i del que encara no s'han visualitzat fruits.

I en el marc d'aquestes estratègies, ens hauríem de plantejar si es pot resoldre un problema estructural com l'exclusió residencial i el sensellarisme, i el seu creixement continu des del 2007, amb mesures només de tipus assistencial i emergència habitacional. Evidentment cal atendre les persones, però per abordar el problema calen mesures estructurals: cal coordinació de polítiques contra la pobresa, és a dir, revisar les polítiques de drets laborals, de garantia de rendes i d'habitatge assequible, i que tinguin sentit per organitzar la vida de tota la societat. Aquest pot ser l'objectiu marcat a llarg termini però de moment al PEMB comencem per mirar de facilitar la coordinació dels que ja porten temps treballant l'exclusió residencial, l'emergència habitacional i el sensellarisme, qüestions d'abordatge imprescindible en l'horitzó d'una metròpoli cohesionada l'any 2030.



[1] Les estimacions més fiables són els recomptes nocturns que la Fundació Arrels fa anualment, des de 2018, amb grups de voluntaris formats que segueixen protocols comuns i validats.

[2] L'Acord de Govern 161/2016, de 20 de desembre, és el que aprova l'elaboració de l'Estratègia Integral per a l'Abordatge del Sensellarisme a Catalunya.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te al nostre butlletí

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +