Barris marginals i zones periurbanes: la clau per repensar les metròpolis post covid-19
- Oriol Estela - Coordinador general del PEMB
- 22-07-2020
- 240 Lectures
(Article publicat originalment en anglès al blog de Metropolis)
L'any 1854 una epidèmia de còlera va colpejar durament el barri del Soho de Londres. En aquell moment, ni tan sols una societat avançada com era l'anglesa estava encara preparada per oferir uns espais urbans dignes per als seus residents, i la contaminació generada pels excrements dels mateixos habitants de la ciutat era una amenaça permanent per a les seves vides. Aquest episodi, que va ser magníficament relatat l'any 2006 per Steven Johnson al seu llibre The Ghost Map: The Story of London's Most Terrifying Epidemic and How it Changed Science, Cities and the Modern World, s'ha fet cèlebre pels mapes que el metge John Snow va utilitzar per demostrar que l'origen de la malaltia es trobava en l'aigua i no pas en l'aire, com s'havia defensat tradicionalment.
Però el gran valor del descobriment d'Snow es troba, com assenyala Johnson, en que els seus mètodes van revolucionar, alhora, la ciència mèdica i la gestió urbana. Per un costat, va ser la primera vegada que una institució pública, la Junta de Governadors de la parròquia de St. James, intervenia en una crisi de salut pública basant-se en una teoria científica raonable. Per l'altre costat, va empènyer també les autoritats locals a impulsar tot un seguit d'obres d'enginyeria civil de gran escala per al subministrament d'aigua potable i per a la gestió de residus (com ara la xarxa de clavegueres de Bazalgette) que van ser el fonament per permetre que Londres, i posteriorment moltes altres ciutats, acollissin milions de persones mantenint la salubritat en uns nivells impensables fins aquell moment.
Què en podem aprendre d'aquest cas per a la gestió de les nostres metròpolis si el relacionem amb la situació actual provocada per la pandèmia de la covid-19?
La resposta més immediata seria: hem de reforçar els vincles, avui encara febles, entre la ciència i l'estament polític per tal que les decisions que es prenguin en casos com aquest siguin informades per l'evidència científica. Això implica també que hem de mobilitzar tota la nostra capacitat de recollida i tractament de dades rellevants per a l'anàlisi de la situació i el seguiment de la seva evolució, utilitzant els sistemes d'informació geogràfica disponibles, cada cop més sofisticats. I, finalment, hem d'enfortir i ampliar les nostres infraestructures i serveis de salut, que s'han vist desbordats en tantes ocasions durant els darrers mesos després d'anys de polítiques d'austeritat.
Tot i així, si del que es tracta és de treure lliçons sobre com repensar els nostres espais metropolitans, com reclama la iniciativa de Metropolis, haurem de fer un pas més enllà i abordar aspectes potser no tan evidents però que encara condicionen a la gran majoria de metròpolis del món a l'hora de combatre una pandèmia com l'actual.
En aquest sentit, si per fer possible la vida civilitzada al Londres de mitjans del segle XIX, amb dos milions d'habitants, va ser necessari un canvi que suposés la integració de ciència, enginyeria i acció de política pública per dotar-la de les infraestructures necessàries, on es troba la clau en els nostres dies? Repensar els nostres espais metropolitans, que poden arribar a multiplicar per més de deu aquella xifra, si els volem fer vivibles, reclama que aquesta aliança s'adreci a resoldre les problemàtiques de les zones marginals i dels territoris de transició cap a les zones rurals, que són els dos fronts de creixement de les metròpolis del segle XXI.
La situació en els suburbis marginals, aquells on encara no es disposa de les infraestructures ni dels serveis que fan possible la vida en comú de grans quantitats de persones en condicions dignes, és d'alt risc. L'infrahabitatge i les condicions d'amuntegament de població actuen de manera molt eficaç com a vehicle difusor de la malaltia, igual com l'aigua ho va ser en l'epidèmia del Soho. La seva dependència de l'economia informal ha suposat també que el confinament generalitzat els hagi deixat en una situació encara més vulnerable, de manera que cal actuar al costat de les comunitats per transformar profundament aquests espais i aconseguir una integració més orgànica en el teixit urbà.
Pel que fa als espais periurbans, l'expansió de les metròpolis hi imposen una explotació de la natura que, per exemple, afavoreix la proliferació de zoonosis, és a dir, de malalties transmeses dels animals als humans. Al mateix temps, l'accelerada pèrdua de capacitat de producció d'aliments en els territoris metropolitans en favor de territoris cada cop més allunyats dels centres de consum suposa una enorme vulnerabilitat en cas de crisi que obliga a prendre's seriosament assolir una major sobirania alimentària. L'auge de les metròpolis no ha de fer oblidar les importants interdependències entre els espais urbans i els rurals a tot el món, com es va debatre recentment en un webinar auspiciat per Metropolis.
En definitiva, el problema de concentrar milions de persones en una petita fracció del territori no està del tot solucionat a tot arreu, però encara menys la gestió de les seves interdependències amb l'entorn. En una millor atenció, planificació i gestió d'aquests espais marginals i dels periurbans o de transició és, per tant, on ens juguem aturar a temps la propera pandèmia (o, millor, impedir que sorgeixi el seu agent desencadenant). I per això cal proporcionar les oportunitats per una vida digna als més desfavorits, articular les relacions urbà-rural imprescindibles per l'equilibri territorial i la preservació de medi ambient i, en darrer terme, garantir que les persones podran trobar en les regions metropolitanes un futur pròsper i esperançador.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.