Un parell de coses a recuperar del Pla Barcelona 2000
Reprendre la part social del pla o la idea de Barcelona com a epicentre de l'Eurorregió mediterrània, qüestions igual d'actuals 30 anys després
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 06-12-2018
- 137 Lectures
Aquest any celebrem el 30è aniversari de l'inici dels treballs que van concloure en el Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000 i que van ser l'origen de la nostra activitat com a associació. Gràcies al procés de digitalització que vam fer anys enrere a l'arxiu, ara ens hi podem capbussar d'una manera ràpida, el que ens ha permès navegar entre milers de documents i dictàmens de comissions tècniques o actes de reunions i fer-nos una idea de com es van gestar els primers plans estratègics.
Personalment m'he quedat sorprès de la clarividència amb que es van expressar els experts que van participar en les diferents comissions que van contribuir a fer possible el primer pla, tant pel que fa a la diagnosi com també en les propostes. Per exemple, en una ciutat d'escassa atracció turística, en la que els turistes de la costa només venien els dies núvols per fer-hi una visita ràpida (amb corrida inclosa), es va veure el gran potencial que tenia si es promocionava el turisme urbà fins al punt de poder convertir l'activitat turística en una de les activitats de serveis que donés el relleu a la, llavors ja en declivi, indústria manufacturera tradicional. Però al mateix temps, ja s'alertava dels problemes de convivència que podia generar amb els residents. El mateix pot dir-se de la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica i la recepta de treure vehicles privats del centre de la ciutat, un debat actualment candent (només cal veure l'enrenou que ha generat Madrid Central), però que en aquells moments era bastant revolucionari.
El model de ciutat que es deriva d'aquelles diagnosis i propostes, traduïdes en eixos i objectius estratègics, s'ha mantingut força estable al llarg del temps. Durant aquests trenta anys (i cinc plans estratègics) s'aspirava a tenir una ciutat prou atractiva a nivell global pel que fa a l'activitat econòmica, amb l'economia del coneixement i les seves variants, com a principal eix impulsor. La concreció d'aquesta visió va ser una llarga llista de projectes, la majoria d'ells assolits, per dur a terme infraestructures que eren condició necessària per a poder ser mínimament atractius econòmicament parlant.
No obstant això, aquest primer Pla també plantejava altres idees estratègiques que, per una raó o una altra, van anar ocupant un paper més secundari en els successius plans fins al punt de pràcticament desaparèixer en algun dels casos. Força d'elles, però, són totalment vigents a dia d'avui i en alguns casos tenen una força incontestable. En vull citar un parell:
La primera d'elles és la recuperació de la part social del Pla. Una de les grans novetats que va aportar Barcelona a la planificació estratègica de ciutats fou precisament incorporar els temes i els actors socials dins del procés de planificació, que fins llavors s'havia centrat únicament en temes estrictament econòmics. Aquesta sensibilitat es va concretar en el fet que una de les tres grans estratègies s'adreçava a la millora de la qualitat de vida i el progres de les persones, concretada en els objectius de la millora del medi ambient, l'increment del capital humà, i l'augment de dels oportunitats socials. Aspectes com la reducció de la contaminació atmosfèrica, la dissuasió del trànsit de vehicles, la construcció de 8.000 habitatges protegits anuals a l'àrea metropolitana o els plans integrals als barris més necessitats, ja figuraven al capdamunt de l'agenda del Pla.
Aquestes bones intencions, però, es van anar diluint al llarg del temps. La raó no fou tant una manca de voluntat o de sensibilitat dels redactors dels successius plans, sinó senzillament la desaparició del problema durant una llarga temporada. Per exemple, en el cas de l'accés a l'habitatge, que tant havia preocupat a l'opinió pública en el moment de redacció del pla, els preus es van estabilitzar durant una dècada, alhora que els tipus d'interès van reduir-se de manera dràstica, permetent al seu torn l'allargament del termini de pagament de les hipoteques i, per tant, reduint l'esforç d'accés a l'habitatge. Així mateix, la millora de la xarxa viària i de la xarxa ferroviària de rodalies, va facilitar una forta expansió residencial fora de l'àrea metropolitana, empesa per uns preus molt atractius.
No obstant, una part d'aquests problemes ha tornat a emergir de nou. L'accés a l'habitatge torna a ser una gran complicació per a àmplies capes de la societat i difícilment es comptarà amb bombolles d'oxigen com amb les que es va comptar en el seu dia. Així mateix, els elevats nivells de contaminació atmosfèrica tornen a ser un tema candent, a l'evidenciar-se cada cop més la relació que tenen amb nombroses malalties o el fet que socialment estan menys acceptats del que ho estaven en el seu moment. No ens hauria de sorprendre, doncs, que aquestes dues qüestions reapareguin amb força.
La segona és la recuperació de la idea de Barcelona com a epicentre de l'Euroregió mediterrània. Un dels grans eixos del pla fou també la idea de la capitalitat de Barcelona dins d'una regió àmplia, aprofitant l'oportunitat que brindava la incorporació plena al Mercat Únic Europeu, prevista pel 1993. Aquesta regió econòmica, que en alguns cercles europeus es va anomenar la “Golden Banana”, va anar-se configurant de facto durant aquells anys fins al punt de constituir ja una megaregió que arriba pel nord fins a Lió.
Aquesta realitat econòmica però, no ha tingut un acompanyament des de la part política, malgrat els esforços que es van fer en el seu dia per promoure una xarxa de ciutats (la xarxa C6) que permetés intercanviar experiències, promoure projectes comuns o actuar com a lobby, per exemple, en la reclamació d'un corredor mediterrani d'altres prestacions.
Malauradament en aquest cas la conjuntura no fou la més favorable. Els canvis de signe polític a les eleccions municipals de l'estat espanyol a partir del 1991 van iniciar una època d'escassa, quan no inexistent, cooperació entre els municipis, una situació que ha durat, en major o menor grau, fins el 2015 i que molt probablement expliqui la paradoxa de que la creació d'un corredor mediterrani ferroviari d'altes prestacions hagi estat la darrera de les prioritats dels governs estatals.
Amb independència de les conjuntures polítiques futures, la potenciació de l'Euroregió, sigui quina sigui la forma que adopti, hauria de figurar també a l'agenda estratègica de Barcelona. Mai sabrem les potencialitats que s'han malbaratat per la poca coordinació en les dues dècades precedents, una situació que no ens hauríem de permetre novament.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.