Tenim una ciutat resilient des del punt de vista econòmic?

En poc menys d'un trimestre Barcelona va patir dos fets que haurien pogut causar un gran impacte a l'economia de la ciutat. El primer fou l'atac terrorista del 17 d'agost que tingué lloc a un dels llocs més paradigmàtics de la Barcelona turística. El segon, les tensions polítiques i socials que es produïren durant els mesos de setembre i octubre, i que tingueren com a corol·lari l'anunci del trasllat de la seu social fora de Catalunya de 3.000 empreses, algunes d'elles de la magnitud de La Caixa i Banc Sabadell.

Tenim una ciutat resilient des del punt de vista econòmic?

Vist amb una certa perspectiva, els efectes a curt termini han estat afortunadament de petita magnitud i limitats en el temps. En un informe elaborat per la Cambra de Comerç de Barcelona i presentat fa unes setmanes es mostrava com aquests s'havien limitat a les setmanes immediatament posteriors i es concentraven sobretot en sectors com l'hostaleria o el lleure. Unes conclusions a les que també arriba el servei d'estudis de Foment del Treball.  No obstant, caldrà veure quin és l'efecte a mitjà i llarg termini de les decisions de trasllats de seus legals, i si aquestes impacten sobre l'activitat operativa, començant per les seus centrals. De confirmar-se, Barcelona podria tenir un problema en una funció on tradicionalment la seva posició ha estat feble, tal i com parlàvem en una entrada anterior.

Una de les lliçons extretes d'aquest període, parlant des d'un punt de vista d'activitat econòmica, és que, a diferència del que hom podria pensar, potser tenim un model força resilient. De fet, no és la primera vegada que s'ha pogut comprovar: la llarga crisi que vam experimentar en el període 2008-2014, va tenir un menor impacte relatiu a Barcelona gràcies a la millora de l'activitat industrial, centrada en les exportacions, i sobretot gràcies al turisme, que durant aquells anys va actuar com a bàlsam davant de la forta contracció de l'activitat i l'ocupació  en d'altres sectors

Ara bé, tampoc cal caure en el risc de l'autocomplaença. Tenim força evidències, algunes de ben recents, de ciutats que han entrat en declivi després de què els seus sectors tractors caiguessin víctimes d'una sotragada. El cas del Rust Belt, el paradigma del qual és la ciutat de Detroit, ens il·lustra els riscos de l'excessiva dependència d'un sector. No obstant, també és el mateix “cinturó del rovell” el que ens dóna una pista de com superar una amenaça d'aquestes característiques. Pittsburgh, una antiga ciutat industrial basada en la siderúrgia, ha sabut reinventar-se aprofitant un actiu (la universitat Carnegie Mellon), i també un alt grau de cooperació entre el sector públic, el sector privat i el tercer sector.

La història us sonarà familiar, perquè és el que va fer Barcelona abans que el sector industrial, principal tractor de l'economia fins als anys vuitanta del segle passat, mostrés signes de declivi. D'aquell exercici, del qual el Pla Estratègic de 1990 n'és un dels productes, vam aprendre la virtut de fer aquests exercicis de manera conjunta i sense apriorismes, combinant el realisme amb una certa vocació de pensar fora la caixa (thinking outside the box). Ens en vam sortir prou bé i segurament ara tenim una economia força més resilient que fa tres dècades. 

La pregunta que immediatament ens podem fer és si correm el risc de tenir un sector que generi massa dependència a la nostra metròpoli a mitjà o llarg termini.  És altament probable que les activitats vinculades al turisme figurin en un lloc destacat, quan no al capdamunt, d'aquesta llista. Però probablement a hores d'ara no hi ha resposta a la pregunta de quines activitats podrien cobrir el forat en un futur. I sense una resposta a la segona, difícilment podem actuar sobre la primera.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Política de cookies