Pel bon camí?
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 05-07-2016
- 128 Lectures
L'edició d'enguany de la Memòria Econòmica de Catalunya, presentada fa un parell de setmanes a la Cambra de Barcelona, evidencia que els anys de crisi, si més no pel que fa als indicadors de producció, són ja cosa del passat.
L'economia catalana va tancar el 2015 amb un creixement del 3,3%, seguint l'evolució positiva que ja es va veure l'any anterior, i assolint un nivell de creixement que no es veia des del 2007. Els motius d'aquest creixement es troben un any més en l'impuls de la demanda interna, que ha compensat sobradament la mala evolució del sector exterior aquest darrer any. Així mateix, tots els grans sectors de l'economia, amb l'excepció de l'agricultura, han tingut un comportament molt favorable al creixement.
Una dada interessant, que no ha pogut recollir la Memòria - perquè l'Idescat l'ha publicada fa pocs dies - és l'origen d'aquest creixement. El creixement del PIB d'un territori es pot desagregar en la suma de tres components: la contribució del factor treball (és a dir, si s'han contractat més treballadors i/o aquests treballen més hores), la contribució del capital, i una tercera font anomenada la productivitat total dels factors (PTF) que ve a recollir les millores de productivitat (per exemple, derivades d'innovacions o la millora de les qualificacions). Doncs bé, dels 3,3 punts de creixement del PIB, 1,7 provenen de la productivitat total dels factors, 1,3 de la contribució del treball i 0,3 punts de la contribució del capital.
Aquesta situació, que s'ha anat repetint en aquesta dècada amb alguna interrupció, és molt positiva per tres motius. El primer és que un creixement basat en la productivitat pot interpretar-se com a “creixement bo” ja que no depèn de més quantitat de factors externs com el treball o capital. El segon és que el creixement dels darrers anys contrasta amb els del període 1995-2007, que en el cas de l'estat espanyol fins i tot va arribar a ser negatiu. Aquest panorama, que també es va donar a altres països del nostre entorn immediat, va contrastar amb el fort increment que va experimentar als Estats Units en aquella època, i que es va atribuir a l'adopció massiva de les TIC. Finalment, aquesta dada s'està produint en un context global de desacceleració del creixement de la PTF.
La majoria d'explicacions intenten justificar les caigudes de la PTF en el desplaçament dels recursos a sectors econòmics poc productius, com pot ser la construcció. No obstant això, i almenys pel que fa al cas espanyol, aquesta no sembla que hagi estat la raó principal. Un recent estudi apunta en canvi a factors com una mala assignació de recursos dins de cada sector més que no pas a una mala assignació de recursos entre els diferents sectors. En altres paraules, les empreses menys eficients de cada sector van rebre més recursos dels que haurien d'haver rebut. L'estudi intenta buscar les raons d'aquesta situació, però només pot apuntar que aquest comportament és més important en aquells sectors amb una dependència més gran de sectors regulats.
Molt probablement l'explicació del creixement de la productivitat dels darrers anys tingui a veure amb què s'hagi desfet part d'aquest cercle viciós. Però també hi ha altres aspectes a tenir en compte. A més de la clàssica recepta d'inversió en innovació, s'apunten dues altres variables: la millora dels nivells educatius i de la qualitat de les institucions. Especialment important és aquesta darrera, ja que també en depenen el major o menor èxit de les polítiques educatives o d'innovació. Per tant, i com a conclusió, “invertir” en qualitat institucional té un retorn econòmic i social difícilment superable.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.