Molt soroll... per alguna cosa? De les declaracions d'emergència climàtica a les mobilitzacions pel clima

En els darrers mesos, des de que al maig la Cambra dels Comuns britànica fes el primer pas, el nombre de declaracions d'emergència climàtica no ha parat d'augmentar. A finals de setembre la web Climate Emergency Declaration té registrat un gens menyspreable nombre de 1.034 declaracions en 19 països, fetes des de diferents jurisdiccions. L'increment del ressò mediàtic, amb el seguiment de la jove Greta Thunberg, les diferents mobilitzacions socials, sobretot vagues estudiantils convocades per Fridays for Future, i les campanyes per una millor cobertura per part dels mitjans de comunicació, com Covering Climate Now que també s'ha pogut seguir a TV3 aquesta darrera setmana, és també evident... Què ha canviat per i en la lluita contra el canvi climàtic l'adopció del terme “emergència”? Què significa fer una declaració d'emergència climàtica?

Imatge de recurs d'una de les mobilitzacions pel clima

El canvi climàtic és un dels reptes més importants del segle XXI. És un fenomen inequívoc tal i com s'evidencia ja amb l'augment de la mitjana mundial de la temperatura, aproximadament d'1ºC respecte la temperatura de l'època pre-industrial. Com a conseqüència: el desgel de glaceres, l'augment del nivell del mar, pèrdues de biodiversitat i l'increment de fenòmens meteorològics extrems (sequeres, pluges torrencials, etc.), entre d'altres efectes, que s'estan començant a demostrar com a fenòmens conseqüència d'aquest augment de temperatura a escala planetària.

L'Acord de París, signat al 2015 durant la COP21, va suposar l'adopció de reptes ambiciosos pel que fa a la reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, amb l'objectiu de limitar l'increment de temperatura mundial sota els 2ºC, i intentant no sobrepassar l'1,5ºC per tal de no fer més extrems els canvis que provocarien la inhabitabilitat de certes parts del planeta. No obstant això, l'objectiu assumit ja com a complicat, pot ser insuficient. L'Informe Especial sobre l'Escalfament global d'1,5ºC del Panell Internacional sobre Canvi Climàtic (IPCC, segons sigles en anglès) publicat l'octubre de 2018, va alertar de la situació d'emergència, evidenciant que de seguir amb el ritme actual d'emissions, l'escalfament del planeta superarà els 1,5ºC entre els anys 2030 i 2052. Però no només això, si no que d'arribar a un augment de 2ºC l'increment dels riscos pels ecosistemes i els serveis ambientals que proporcionen (abastament d'aigua, seguretat alimentària, qualitat de vida, etc.) seria molt major del que proporcionalment podria ser respecte un increment de fins a 1,5ºC. Thelma Krug, vicepresidenta de l'IPCC, va afirmar que de mantenir la temperatura per sota de 1,5ºC i no 2ºC, es reduiria en un 50% la població sotmesa a un estrès hídric. En resum, tenim menys marge i menys temps per actuar.

Aquest informe de l'IPCC, va fer saltar moltes i molt diverses alarmes. Moviments com Fridays for Future o Extincion Rebellion, entre d'altres, sumats a la ja feina de molts anys d'organitzacions com ara Greenpeace, o de Justícia Climàtica, a escala local, han sortit al carrer per reclamar respostes urgents als governants que permetin fer front al risc que ens amenaça.

Reconeixent la feina dels moviments ecologistes que des de fa anys lluiten pel medi ambient, no voldria deixar de destacar aquests nous moviments liderats en bona part per gent jove i amb una filosofia marcadament ecofeminista. Seguint l'exemple de Greta Thunberg i sumant esforços amb altres col·lectius, la mobilització de la població més jove està essent contundent, i amb un missatge clar: la manca d'acció per frenar la crisi climàtica, està posant en risc, ja des d'avui, la qualitat de vida de les generacions futures. Per tant, s'exigeix aquesta responsabilitat transgeneracional amb el planeta, amb accions concretes, efectives i ràpides.

Justament, i en motiu de la Cimera de les Nacions Unides sobre el Clima convocada pel 23 de setembre per part del seu secretari general, António Guterres, amb la intenció que els estats es comprometin a accelerar la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, aquests col·lectius han convocat tota una setmana de mobilitzacions que culminaran el dia 27 en la primera “vaga pel clima”, per tal de reclamar l'acció contundent i el canvi de rumb de les polítiques, que han de tenir en compte el món que deixem a les generacions futures.

“Busquem salvaguardar el nostre futur, posat ara mateix en qüestió. Ja n'hi ha prou de pors electorals, de mesures a curt termini i d'enganys oportunistes. Exigim el dret a la vida: som la natura defensant-se a si mateixa”. Text que conclou el Manifest per la vaga mundial pel clima

I amb aquest escenari, quina és la resposta política? Com hi encaixen les declaracions d'emergència climàtica?

Des del canvi de nom de regidories (Barcelona té ara una Regidoria d'Emergència Climàtica i Transició Ecològica, i l'Ajuntament València disposa d'una Àrea d'Ecologia Urbana, Emergència Climàtica i Transició Energètica) fins a les declaracions d'emergència climàtica, administracions a diferents escales han adoptat el concepte “emergència” per referir-se al canvi climàtic. Concepte que apel·la a aquelles situacions de risc, sovint per fenòmens naturals, on cal disposar d'un pla d'actuació per, com a ciutadania o societat, no sucumbir i esdevenir resilient, tal i com hi fa referència Amaranta Herrero a l'article “Emergència climàtica: significat i evolució d'una demanda global” publicat el 23 de juliol a La Directa. Així, podem assumir que la situació de risc queda reconeguda, i per tant també la necessitat de desenvolupar una estratègia per fer-hi front. Però, i per ara, no sembla que estigui sent ben bé així. Segons Herrero, en els últims mesos hem estat testimonis de declaracions d'emergència climàtica que més aviat semblen “pur postureig institucional”. Repassant breument algunes de les declaracions que ens són més properes, veiem que son potser encara massa abstractes, i enfocades principalment a la priorització de plans, compliment de normatives existents i impuls de polítiques ja plantejades. Si tenim en compte que, per exemple, encara no s'han posat en funcionament els impostos sobre les emissions de cotxes, empreses i vaixells previstos a la Llei de Canvi Climàtic, aprovada a l'agost de 2017 i que es marcava el 2019 com any de posada en funcionament d'aquestes taxes, potser no és baladí que les declaracions ho incorporin, ara bé, no caldria ja anar més enllà?

Una mesura que adopten diverses declaracions, és la proposta de creació de grups de treball i taules participatives transversals per tal de definir de forma col·laborativa els plans d'actuació i les mesures a implementar, així com fer-ne un seguiment. Per exemple, aquest és un dels pilars de la proposta presentada per l'Ajuntament de Barcelona el passat 10 de juliol de 2019, que pretén declarar l'emergència climàtica al gener de 2020 després de la cocreació del pla d'acció que en aquest cas l'ha d'acompanyar. Sant Cugat és un altre exemple de localitat que comptarà amb una Taula de Treball Participativa per l'emergència climàtica.

Seran les declaracions reconvertides en veritables estratègies per poder assolir el repte de reduir les emissions fins a un 100% de balanç net al 2050? Seran els canals pels quals es puguin vehicular polítiques públiques atrevides i valentes que facin de lobby per fer front a la crisi climàtica? L'experiència pessimista em diu que no, però alguna cosa s'està movent i està removent consciències. El jovent d'avui, molt més connectat, preparat i amb una major percepció de la noció de col·lectivitat i de creació d'un futur optimista de forma conjunta, tot i tocant de peus a terra i conscients que de no fer res tendim al col·lapse (apreciacions que en trec després d'una conversa amb dos persones representants de Fridays for future Barcelona) hi té molt a dir. Els seus hàbits de consum, estil de vida i, en definitiva, preferències polítiques, determinaran, ja des d'avui, com esdevindrà el canvi de paradigma.

Des del PEMB som conscients que per a què les nostres accions siguin oportunitats, ens cal una estratègia amb reptes i accions concretes, però que mai perdi de vista el conjunt, la interrelació i la complexitat del món on vivim. Una estratègia que a més ha de ser compartida, ja que de poc ens servirà que cada municipi o ciutat faci la seva pròpia declaració i el seu pla, cal coordinar un treball conjunt a escala de regió metropolitana i més enllà, si realment volem canvis significatius. No s'hi val a declarar l'emergència climàtica i l'endemà aprovar un projecte que va en la direcció totalment contrària, o bé reformular els objectius i els terminis conforme no s'assoleixen o externalitzar a d'altres regions o països els “nostres mals”. No tenim temps i únicament els “petits canvis” ja no són suficients. Més ens val no fer-nos trampes al solitari, i com fa pocs dies va dir la Greta Thunberg en una reunió de la task force per la crisi climàtica del Senat dels EUA: “I know you are trying but just not hard enough. Sorry.” Així que sí, seguim, però ja no intentant-ho, si no que fent-ho, i des d'avui per demà i per les generacions que vindran.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    1 comentari:

    Pep - 26/09/2019 a les 11:09:32.

    Contaminació atmosfèrica...

    Fa uns mesos el Pedro Sánchez va dir que permetrá a la industria automovilística seguir produint vehicles de Gasoil i benzina.... jo li diría... Molt bé que es fabriquin, pèro a Espanya NO PODEN CIRCULAR aquest vehicles, que els exportin TOTS ELS QUE FABRIQUIN AL EXTRANJER !!! Espanya país net, qui vulgui un vehicle, ELÈCTRIC !! Perque sino seguin amb la mateixa HIPOCRESÍA de sempre, de posar els diners DAVANT de la salut de la gent !!!

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +