L'empedrat camí de les polítiques d'habitatge metropolitanes

D'acord amb les projeccions de les necessitats d'habitatge social realitzades al Pla Territorial Sectorial de l'Habitatge, PTSH –aprovat inicialment i en procés d'informació pública– 315.000 noves famílies seran excloses del mercat de l'habitatge a Catalunya durant els pròxims 15 anys, de les quals el 64,5% (203.209 llars) pertanyen a la Regió Metropolitana de Barcelona. Com es pot donar una solució d'habitatge social als nous nuclis familiars de l'RMB?

Celosia Habitatge Social. Foto: Wojtek Gurak

Està demostrat que amb la millora de l'economia no es soluciona la crisi habitacional sinó que depèn de la voluntat dels governs per impulsar polítiques d'habitatge social, polítiques que, des de fa una dècada, han patit un estancament en el seu finançament tant estatal com autonòmic. Aquest fet pot observar-se en les partides destinades a l'accés a l'habitatge en els Pressupostos Generals de l'Estat: 679 milions d'euros el 2019 (0,2% del pressupost total de despeses), respecte els 1.600 milions d'euros el 2009 (0,4% de la despesa total); per a Catalunya l'escenari és semblant: 193.911 euros el 2018 davant els 351.351 euros el 2008 (amb una variació del 40,85%).

Per a reduir els efectes de la crisi habitacional, el PTSH aborda la problemàtica de l'accés a l'habitatge des de diferents àmbits: d'una banda, amb actuacions que intervenen el parc d'habitatge existent per a optimitzar el seu ús i incrementar el parc de lloguer social, de l'altra, mitjançant la creació d'habitatges de nova construcció amb protecció oficial en diferents règims de tinença (lloguer, compravenda, usdefruit, dret de superfície, etcètera), i, finalment, amb ajudes directes al pagament del lloguer per als casos en què la dificultat no és accedir a l'habitatge sinó mantenir-se en ell.

Aquest ventall d'alternatives mostra la necessitat de pensar en el problema de l'habitatge des d'una mirada àmplia i complexa, que doni valor al concepte de Solidaritat Urbana[1] com un factor de distribució equitativa de la demanda entre els municipis i que alterni els esquemes tradicionals de construcció d'habitatges amb protecció oficial en propietat, per a generar un model mixt que augmenti el parc d'habitatge de lloguer social. Alguns exemples d'aquestes polítiques podem trobar-los en models anglesos com el Shared ownership, on una propietat és compartida entre comprador i venedor durant un període de temps, o el Leasehold property, que ofereix la possibilitat d'obtenir progressivament l'habitatge. Cal dir que tots dos models es troben implementats al Codi Civil de Catalunya des de 2015, però han estat poc desenvolupats.

Malgrat que s'han dut a terme diversos ajustos a la reglamentació d'accés a l'habitatge durant els darrers anys, els resultats no són immediats i la tasca no és fàcil, ja que es requereix d'un encaix dels instruments de planificació sectorial, urbanística i territorial i dels actors públics i privats que intervenen en el mercat de l'habitatge i trobar aquest encaix és realment un repte.

Si treballem sobre la premissa de no tenir la capacitat territorial suficient a l'RMB per assumir la demanda d'habitatge protegit en els pròxims anys, a més de ser realistes, ens obliguem a trobar una solució conjunta que equipari les diferències individuals dels municipis i les col·loqui en un nivell més o menys equitatiu en el repartiment de la demanda d'habitatge social. Considerant que el PTSH estableix la necessitat de construir 81.000 unitats d'habitatge protegit de nova construcció als 36 municipis metropolitans en els pròxims 15 anys, i que amb la capacitat de càrrega actual només podrien cobrir-se el 63% (51.784 unitats), cal prendre mesures pel conjunt metropolità, atenent les necessitats i capacitats de cada municipi.[2]

Amb una mirada més equitativa del concepte de solidaritat urbana, el repte és anivellar les desigualtats entre els municipis que superen el 15% de l'objectiu d'habitatge social i encara tenen capacitat de càrrega al seu territori –entre els qual n'hi ha que tenen un risc potencial de segregació residencial– i els municipis que estan lluny d'assolir l'objectiu del 15% i no compten amb capacitat de càrrega suficient en el seu planejament.

Mapa càrrega habitatge de protecció AMB

 Font: Pinto Rodríguez (2019)

Com cada vegada són més les veus que demanen afrontar el futur amb mirada metropolitana i el tema de l'habitatge requereix solucions a aquest nivell, com vam poder observar als debats preelectorals realitzats pel PEMB, plantegem un debat obert en el que val la pena preguntar-nos: Hi ha una mesura justa per a la solidaritat urbana territorial en qüestió d'habitatge social?, o, hi ha consens per gestionar l'habitatge  des del nivell supramunicipal?, a més, quines són les eines per a portar a la pràctica la solidaritat urbana en l'habitatge?

Aprofitant l'oportunitat que apareix d'articular les visions dels instruments sectorials i urbanístics de l'escala metropolitana, donat el procés d'aprovació del PTSH i la formulació del nou Pla Director Urbanístic Metropolità – PDUM, volem presentar tres fórmules des de les quals es pot avançar fins a la gestió metropolitana del problema de l'habitatge

1. Solidaritat Urbana Metropolitana:

Abordar el principi de la solidaritat urbana territorial des d'una perspectiva supramunicipal, que atengui les dinàmiques de segregació residencial de l'actual model de creixement de la regió. Per a això es poden plantejar dos tipus de mesures:

  • De política, mitjançant acords i repartiments equitatius dels ens locals segons les necessitats d'habitatge de cada municipi i les capacitats d'assumir aquesta necessitat amb la càrrega potencial del conjunt metropolità.
  • De gestió, mitjançant accions operatives on l'ampliació del parc d'habitatge social de lloguer sigui gestionat des d'òrgans supramunicipals del govern metropolità, per exemple, mitjançant la creació del Registre de Sol·licitants d'Habitatges amb Protecció Oficial de la Regió Metropolitana de Barcelona (possibilitat que s'estableix en l'article 3 del Decret 106/2009).

Amb el compromís de l'AMB i l'Ajuntament de Barcelona per a la creació de gestors metropolitans de l'habitatge com l'Observatori Metropolità de l'Habitatge i Habitatge Metròpolis Barcelona (operador metropolità d'habitatge de lloguer), s'estan obrint les portes per operar iniciatives publico-privades d'habitatge a l'RMB.[3]

2. Innovació en l'urbanisme metropolità:

A causa de la incapacitat de càrrega del sòl, les mesures expansionistes de construcció d'habitatge protegit no poden ser el nucli d'una política d'habitatge per a l'RMB. Caldria esbrinar nous instruments des del PDU metropolità per a generar normes urbanístiques que preparin l'entorn territorial del sòl construït i de l'escàs sòl urbanitzable:

  • Aprofitament de buits urbans en els teixits de sòl consolidat per a producció d'habitatge públic. (Un exemple és la proposta d'ATRI – Agrupacions Tàctiques de Repoblament Inclusiu)
  • Optimització d‘usos i d'edificacions subtilitzades en zones d'activitats terciàries.
  • Nous models de sòl urbanitzable no programat mitjançant actuacions supramunicipals d'habitatge assequible (Àrees Residencials Estratègiques – ARES supramunicipals)
  • Barrejar els tipus d'habitatge i les maneres de tinença (housing mix), amb menor risc de segregació social de les llars.
  • Mantenir i incrementar els percentatges d'habitatge assequible en nous desenvolupaments immobiliaris i rehabilitacions integrals. (Modificació PGM - 30% HPO en nous desenvolupaments a Barcelona).
  • Canvis normatius que garanteixin la funció social de la propietat com ara: definició de sectors d'urbanització prioritària, obligació d'actualitzar el registre de solars sense construir, unificació de terminis per complir l'obligació d'edificar solars buits, sancions econòmiques per a propietaris i grans tinents d'habitatge o solars buits, etc.

3. Un Pla Metropolità de l'Habitatge

La política metropolitana d'habitatge requereix la coordinació entre diferents nivells d'administració, ha de deixar de ser un assumpte de solució local per a ser supramunicipal. No obstant això, no hi ha una eina que aconsegueixi gestionar les distàncies entre les necessitats i metes d'habitatge que s'estableixen al Pla Sectorial, amb la capacitat de càrrega del territori segons el planejament de les normes urbanístiques.

El repte consisteix en cercar un instrument que permeti entrellaçar la visió urbanística amb la visió sectorial de l'habitatge des d'una escala metropolitana. Un instrument “estratègic” d'escala supramunicipal, que no pot ser exclusivament urbanístic, sinó que ha d'anar més enllà pel que fa a la definició de polítiques socials per incrementar el parc d'habitatge, les mesures en matèria d'eficiència energètica, les de finançament multisectorial i la col·laboració público-privada. 

L'escenari metropolità de l'habitatge està plantejat. No és suficient amb les accions individuals dels governs locals per a solucionar la crisi habitacional, sinó que depenem de la voluntat col·lectiva dels actors de la quíntuple hèlix de l'RMB (administració pública, sector privat, universitat i centres de recerca, societat civil i mitjans) per canalitzar els esforços de cadascú fins a una visió col·lectiva de l'habitatge metropolità. Davant aquest panorama, cal destacar el creixement i el compromís d'organitzacions del tercer sector com a actor clau que s'ha d'aprofitar en el disseny de la política d'habitatge metropolitana. En aquesta direcció, cal implicar iniciatives com Fundació Hàbitat3, Cohousing Barcelona, Cooperativa La Borda, Cooperativa Sostre Cívic, entre altres.

El PEMB, com a plataforma de trobada i facilitació per a institucions públiques, privades, del tercer sector i de la ciutadania de l'àmbit metropolità de Barcelona, està disposat a convocar als actors de la quíntuple hèlix per a que participin en la política d'habitatge, posant en comú les visions i projectes de futur, obrint el debat i tirant endavant amb els acords per a portar la visió metropolitana de l'habitatge de la intenció a l'acció. És hora d'actuar metropolitanament, perquè de bones intencions està empedrat el camí a l'infern...



[1] L'objectiu de solidaritat urbana determinat en l'article 73 de la llei del dret a l'habitatge (Llei 18/2007) disposa que tots els municipis de Catalunya de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca han de disposar, en un termini de vint anys, d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d'habitatges principals existents, considerant les circumstàncies pròpies de cada municipi i d'acord amb el calendari que s'estableixi per reglament.

[2] Pinto Rodríguez, Luisa. (2019). Elementos disruptivos de la planificación sectorial de cara al nuevo Plan Director Urbanístico Metropolitano. Análisis del Plan Sectorial de Vivienda en la formulación del PDUM de Barcelona (Treball Final de Máster). Universitat de Barcelona, Barcelona.

[3] Des de febrer de 2019, el Consell Metropolità ha autoritzat la licitació per incorporar un soci privat que transformarà l'actual operador metropolità de l'habitatge en una societat d'economia mixta. La licitació publicada al perfil del contractant, encara en procés, espera que empreses privades presentin les seves propostes per convertir-se en soci privat amb voluntat de permanència i aportin el capital necessari per a cobrir els objectius fixats: coneixement en la promoció, construcció i capacitat per a la posterior gestió d'un parc d'habitatges de lloguer.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    1 comentari:

    Mateu Turró - 28/09/2019 a les 20:26:31.

    Habitatge social i nou model de ciutat

    Ens trobem davant un canvi de model de ciutat. Les implicacions de la smart city sobre l'habitatge social són difícils de preveure, però els qui estem analitzant la mobilitat urbana tenim força clar que cal recuperar l'espai públic que es va anar ocupant per l'automòbil i que l'única manera d'aconseguir-ho és reduint l'espai de circulació i d'aparcament. Amb els futurs vehicles autònoms (i menys contaminants) i els cotxes compartits, només la reducció de la capacitat i el pagament per ús del vehicle, ensems de la millora dels serveis de transport col.lectiu, ens poden portar a aquesta ciutat amb més espai per a la mobilitat activa. Això vol dir que es podria anar a una més gran densificació de la ciutat, ja que el % d'espai comú seria més gran. Amb això vull dir que caldria repensar les normes urbanístiques i, en particular, les alçades dels edificis baixos que, amb les grans parets mitgeres que en resulten, fan que Barcelona aparegui als ulls forans com una ciutat en construcció. Si el potencial constructiu d'aquests edificis es gestiona de manera que els propietaris tinguin uns incentius justos per a reconstruir-los o aixecar-los, evitant l'especulació i fent que es dediquin a lloguer social (o controlat), és possible que el problema de l'habitatge i dels lloguers massa elevats per a algunes famílies, es pogués alleujar amb una certa rapidesa.

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +