Es pot implementar un salari mínim a la Barcelona metropolitana?
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 12-04-2017
- 151 Lectures
Tradicionalment l'atur havia estat el principal factor explicatiu de les desigualtats de renda a casa nostra. No obstant això, aquesta situació està canviant, en línia amb el que s'ha esdevingut a la majoria d'economies desenvolupades d'ençà de la dècada dels vuitanta del segle passat. Cada cop més, la creixent polarització salarial despunta com el principal factor explicatiu de les desigualtats. Els orígens d'aquest fenomen són diversos i complexos, però el resultat final és que els ingressos han anat reduint-se tant en termes nominals com, sobretot, si tenim en compte l'increment del cost de la vida i, en especial, el cost de l'ús de l'habitatge. Així, ha deixat de ser anecdòtic gent que, tot i treballar, ha de recórrer als serveis socials, una situació que ja no només es dóna entre les professions que requereixen menor qualificació.
Davant d'aquesta situació -no només negativa a efectes socials sinó també econòmics- s'han propugnat una sèrie de mecanismes compensatoris. Un d'ells és l'establiment d'una renda bàsica universal, una proposta interessant des del punt de vista teòric però a la que encara li queda camí per a poder ser implementada. Un altre -que ja s'ha proposat a Chicago i s'ha adoptat a Nova York- és l'establiment de salaris mínims a nivell metropolità que permetin capturar millor les diferències del cost de vida que els salaris mínims fixats a nivell estatal.
Una recent jornada organitzada pel Consell Econòmic i Social de Barcelona va servir per posar sobre la taula algunes idees a partir d'evidències internacionals. Aquestes van ser recollides en un informe elaborat per un equip de recerca de la UB a instàncies de l'AMB. La primera d'elles és que, a diferència del que es pot creure, els salaris mínims no tenen efectes sobre l'ocupació. Per contra, sí que es produeix un cert traspàs d'aquest impacte sobre els preus. Així mateix, i aquí està la clau, l'evidència internacional mostra que els salaris mínims ajuden a reduir la pobresa i, també, a reduir la pressió sobre els pressupostos públics en reduir-se el nombre de beneficiaris de programes socials, especialment aquells vinculats a prestacions alimentàries.
La següent pregunta que caldria fer-se és quin hauria de ser aquest salari mínim. Informalment s'han comentat xifres que rondarien els mil euros però tenen algun tipus de fonament? La resposta va venir donada per un estudi on es quantificava el que costa viure a un municipi de l'AMB. Amb dades del 2015, s'estima que aquestes necessitats oscil·len entre els 1.137 euros nets mensuals per una parella amb un fill, on l'altre progenitor treballa i els 1.640 euros que necessita una persona sola amb una criatura al seu càrrec. Molt probablement aquestes xifres siguin actualment superiors a causa de l'encariment del mercat de l'habitatge, el principal factor de despesa de les llars.
Algunes preguntes queden a l'aire i seran les que dictaminaran la major o menor bondat d'implementar una política d'aquest tipus. La primera és poder entreveure quin impacte pot tenir sobre l'ocupació en el cas de Barcelona, ateses les especificitats de l'estructura empresarial de l'AMB. Amb un univers empresarial de microempreses, la introducció d'un salari mínim considerablement més elevat pot generar problemes importants per a més d'una empresa, especialment si no existeix un període de transició més o menys generós. Així mateix, també cal tenir present els riscos de deslaboralització (conversió de laborals en falsos autònoms) que podria generar una política d'aquest tipus i que s'incrementa amb la pressió en aquesta direcció que ja s'ha produït.
Una segona pregunta a fer-se seria si alguns col·lectius, per la seva naturalesa, podrien estar-ne exempts. Per exemple, a San Francisco, s'apliquen excepcions, mitjançant salaris mínims més limitats per a menors d'edat en contractes d'aprenentatge i persones majors de 55 que treballen en entitats no lucratives orientades als serveis socials. Una mesura d'aquest tipus podria extrapolar-se al nostre cas en contractes de formació o, amb limitacions, per a cobrir llocs de treball en entitats sense ànim lucratiu.
La darrera pregunta, i potser la més important, és com fer viable aquesta mesura, tenint en compte que la competència teòrica rau en mans de l'administració central de l'estat i que aquesta no necessàriament pot compartir aquesta visió més o menys favorable d'un salari mínim diferenciat (superior) al del conjunt de l'estat. Tot i que imperfecte, les administracions públiques territorials sí que tenen una eina important que poden fer servir: l'anàlisi de les clàusules sobre la qualitat de contractació a l'hora de valorar la qualitat tècnica de les propostes en concursos públics.
Malgrat aquests dubtes d'implementació pràctica, queda clar que, amb totes les seves imperfeccions, l'adopció d'un salari mínim diferenciat pot ser una mesura que tingui més avantatges que inconvenients i que, per tant, hauria de deixar de figurar a l'agenda dels futuribles per passar a ser una realitat en un termini relativament curt de temps.
David Rodríguez
Secretari tècnic del PEMB
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.