És possible fomentar la convivència i cohesió socials des del govern local en una metròpoli del segle XXI?
Les polítiques de convivència, un nou camp de transversalització de les polítiques públiques
- Maria Cortada - Gabinet tècnic del PEMB
- 23-07-2019
- 153 Lectures
Quan pensem en convivència ciutadana, una de les primeres coses que ve al cap són els casos de conflictes urbans, greus i notoris, com els que van tenir lloc el 2005 a les banlieues de París i en més de 300 ciutats franceses, així com les rèpliques de menor intensitat que se segueixen succeint periòdicament fins avui dia per casos de violència i abús policial. Des de la Revolució francesa, la història és plena d'aquests conflictes urbans altament violents, però també d'altres de més quotidians, fruit de la permanència de situacions d'injustícia social i discriminacions. I no només a França, òbviament, sinó en molts altres estats. En aquest sentit, és el conflicte un risc associat al creixement metropolità de les ciutats? Hi ha risc al nostre entorn metropolità de que es produeixin conflictes explícits? Quins en tenim ja de latents? I de ser així, ens podem preguntar, es pot gestionar el conflicte de forma preventiva? Com? Però també cal plantejar-nos, què és una “bona convivència”? Té lloc un cert grau de conflicte en un marc de bona convivència? Quin grau és l'acceptable i qui ho decideix? Són moltes preguntes, que requereixen començar per una panoràmica general sobre la idea de convivència ciutadana.
La ciutat ha estat tradicionalment un espai de trobada, de diversitat i de conflicte. De fet, hi ha qui pot pensar que el conflicte és inherent a les relacions humanes. Potser des de la sociologia s'apunta a que és inherent a la persistència de les desigualtats socials, pel que tenen d'injustícia. Però sovint, i pot semblar que cada vegada més, la diversitat social també és font de conflictes entre la ciutadania. I si hi ha dos trets característics de les metròpolis actuals, a part de la grandària, són l'alt grau de diversitats entre la seva població i les desigualtats socials i econòmiques que s'hi generen i accentuen. Camp abonat per als conflictes de ciutadania.
Podem definir la convivència com les relacions derivades de l'existència conjunta de persones d'una comunitat o societat. I aquestes relacions poden ser harmonioses, excloents per a una part de la societat, o conflictives. Podem convenir que les relacions desitjables serien les harmonioses. Però també cal admetre que, segons com les entenguem, no trobarem cap societat que gaudeixi de relacions plenament harmonioses. Perquè les societats, ara com ara, són fonamentalment excloents: en moltes s'exclou a treballadores i treballadors de rebre un sou digne i ajustat al cost de la vida de la ciutat on viuen; s'exclou a la ciutadania de menys recursos de viure en les zones urbanes més agradables, per les forces del mercat de l'habitatge; o bé, cada vegada més, s'exclou a la ciutadania de menys recursos de l'accés a la universitat, per l'augment del preu de les taxes i la disminució de les beques, (que s'han vingut a sumar a les desigualtats socials i territorials que es detecten de base en l'aprenentatge dels individus). L'exclusió, doncs, forma part de les societats arreu del planeta. És un fet. I les relacions de convivència excloent, malgrat no hagin generat conflictes explícits en el nivell que sigui[1], no es poden considerar relacions harmonioses. El conflicte, més o menys despert, més o menys explícit, hi és present. El cas és que aquests factors d'exclusió mencionats, i que incideixen en gran mesura en la convivència ciutadana, parteixen de desigualtats socials i econòmiques que ja disposen de diversos àmbits de polítiques públiques que hi treballen des de fa dècades, amb un encert variat, però que en general caldria valorar com a millorables[2].
Però hi ha un altre grup de factors que incideixen en la convivència ciutadana i que es relacionen més amb la diversitat poblacional de les ciutats. La diversitat és un fet molt correlatiu al mateix procés d'urbanització, en el sentit que la mateixa aglomeració urbana ja comporta una major diversitat i, a més, se segueix nodrint de gent de diferents procedències. És impossible avui en dia que una ciutat s'engrandeixi només amb creixement vegetatiu. Per tant, la immigració de gent d'ètnia i cultura diverses, i amb tot tipus de diversitats, seguirà sent una constant. Veure-ho com una font de riquesa que requereix respecte i un exercici de mediació, o veure-ho com una amenaça inevitable a contenir és el que marca la diferència de convivència entre societats.
Així doncs, en aquesta dimensió de factors relatius a la diversitat també hi trobem exclusions que afecten a la convivència: s'exclou a les dones de càrrecs directius de forma molt evident pels rols tradicionals de poder; s'exclou a les persones del col·lectiu LGTBI d'una convivència tranquil·la i igualitària respecte la resta de la població amb arguments avui il·legals; es pretén excloure als MENAS d'una atenció i manutenció públiques per la seva procedència no nacional; etc. Tot aquest tipus d'exclusions i discriminacions també són objecte de polítiques públiques, i a l'escala local es poden agrupar sota el paraigua de la política de convivència ciutadana. Perquè, sota el meu parer, la convivència ciutadana sí és un àmbit clar per a l'actuació pública. Per exemple, amb polítiques i serveis relatius a la sensibilització i a l'atenció a la discriminació en:
- Equitat de gènere
- Violència masclista
- Diversitat sexual i de gènere
- Diversitat de creences i religiosa
- Diversitat ètnica i cultural
- Diversitat funcional
- Primera acollida a persones immigrades
- Oficina de mediació de conflictes
Confegir una unitat orgànica a escala local que englobi tot aquest tipus de programes i serveis pot donar una idea de l'enfocament que l'ajuntament adopta sobre la política de convivència: basat en el reconeixement i respecte a la diversitat ètnica, cultural, sexual, de gènere, funcional, etc., de la població, i amb un caràcter més preventiu que posi l'accent en la sensibilització vers la diferència i en la mediació en els conflictes veïnals. És tracta de tot un camp de treball relatiu a la prevenció en els àmbits de l'educació, de les relacions veïnals, de les relacions entre associacions culturals, de les campanyes de sensibilització orientades a la ciutadania, etc., i que se centra en estendre el coneixement sobre les diferències, eliminar prejudicis i apropar l'altre.
Per contra, un ajuntament que centri la política de convivència en els instruments normatius, com les anomenades ordenances de civisme, en què es faci més èmfasi en prohibicions de totes activitats que poden molestar a uns o altres veïns/es, en realitat, no estarà fomentant la convivència ciutadana i la cultura del respecte i l'entesa, sinó mantenint el conflicte latent.
Evidentment, les coses poques vegades són blanques o negres, i una ordenança de civisme pot ser un bon instrument per a la convivència si es treballa amb aquest enfocament de respecte i espai per a totes les activitats que alhora tinguin en compte la consideració a la resta de la població. En aquest sentit, seria un bon exercici fer una anàlisi de les diferents ordenances de civisme dels governs locals de la regió metropolitana, així com de la resta de programes i serveis que es poden emmarcar dins la política de convivència.
I, per últim, m'agradaria acabar fent referència al caràcter transversal d'aquesta política de convivència. Si, certament, la disposició d'una unitat orgànica que s'encarregui de serveis i programes de convivència com els que he mencionat abans pot aportar consistència i atenció a una matèria que cada vegada serà més rellevant, però no és menys important ser conscient que amb això no n'hi ha prou. Cal atendre aspectes d'altres polítiques públiques locals i que involucren altres unitats de l'ajuntament. Per exemple, com es concep l'espai públic (urbanisme), com es concep l'ús d'aquest espai públic (llicències d'activitats, permisos per a esdeveniments i activitats vàries), com es concep l'actuació en casos d'incompliments de normatives, de conflictes entre la població, etc. (policia local). Tots aquests aspectes també conformen la política de convivència d'un municipi, perquè acaben incidint directament en les relacions convivencials de la seva població. I l'elaboració de protocols d'atenció a les diversitats (de gènere, funcionals, culturals, etc.) per a cada un d'aquests altres departaments , també és una tasca de les unitats de convivència.
Diversitat, desigualtat, conflicte, entesa, respecte,... en definitiva, convivència. Quelcom que es produeix inevitablement i de forma natural a les ciutats, però sobre el que també es pot intervenir, de manera preventiva. Perquè les desigualtats d'avui són els conflictes de demà.
[1] Ens referim a explicitar conflictes al nivell d'opinió publicada i xarxes socials, a nivell de protestes al carrer, o a nivell de protestes violentes de diferent magnitud.
[2] Exemples d'aquestes polítiques serien les d'habitatge públic, que han anat venent la major part del parc públic immobiliari; les de polítiques actives d'ocupació, que no han aconseguit generar llocs de treball suficients en èpoques de destrucció per crisi econòmica; o les de planificació urbanística, que en els anys 50 i 60 van crear els barris residencials perifèrics, amb pocs o cap servei, per a allotjar la població nouvinguda amb pocs recursos que arribava per a fornir el creixement econòmic de l'època.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.