Cultura i ciutat, un tàndem necessari i natural

'Construir cultura és construir ciutat' (Jordi Hereu, 2006)

Fa dècades que les ciutats assumeixen un destacat paper pel que fa a polítiques culturals, en contraposició a l'Estat sovint massa allunyat de la realitat ciutadana. La proximitat dels equipaments culturals així com les estructures de govern i els seus representants polítics són avantatges que cal aprofitar. D'aquesta manera, sembla lògic pensar que les polítiques culturals que es defineixen i s'executen des de l'àmbit local, tenen -o haurien de tenir- més garanties d'èxit.

Cultura i ciutat, un tàndem necessari i natural

De la lectura del document “La cultura, eina de transformació” presentat per la consellera Laura Borràs -en què defensa la transversalitat de la cultura- es desprèn que les urbs són el lloc idoni per desplegar les polítiques culturals ja que és on es produeixen la majoria d'interaccions humanes. Perquè, a més de ser un eficaç mecanisme de creixement personal, la cultura contribueix al desenvolupament d'una comunitat, creant societats més obertes i cohesionades. “La cultura és aquell element que crea vincles entre les persones, que fa que es reconeguin i s'identifiquin com a societat”, diu el document. Sense la capacitat cohesionadora i integradora de la cultura, les ciutats no serien més que un conjunt d'edificis i individus que comparteixen espai però que no hi conviuen.

Si, a més, coincidim en la necessitat de conèixer de primera mà la realitat per inserir les polítiques culturals en el context en què s'han de fer efectives, resulta indiscutible l'estreta relació que hi ha entre la cultura i l'espai (físic, econòmic i social) en què aquesta es dóna. D'aquí que puguem dir que cultura i ciutat formen un tàndem natural i necessari, difícil de separar i menys de qüestionar. Com passa en molts altres àmbits d'actuació, però, les línies que separen una de l'altra són tènues o tal vegada inexistents.

Fent una mirada al passat veiem que l'important paper que juguen avui les ciutats -quant a definició i execució de polítiques culturals- resulta dels canvis de plantejament que s'han donat al llarg dels anys com la presa de consciència de la necessitat de treballar en xarxa que va portar el 2004 a la creació de la xarxa de Ciudades y Gobiernos Locales Unidos (CGLU) que va redactar l'Agenda 21 de la cultura.

Aquest va ser el primer document d'abast mundial que els governs locals van usar com a referent per elaborar polítiques culturals i va aconseguir incorporar la cultura com a quart pilar dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), impulsats per les Nacions Unides. Com diu el document “Les ciutats i els espais locals són un marc privilegiat de l'elaboració cultural en evolució constant…”

En aquest sentit, resulten suggeridores les paraules de la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, en el pròleg de l'informe Futuro Urbano (2016): “Una ciutat centrada en l'ésser humà ha de ser un espai centrat en la cultura”. Què pot haver més important que les persones pel que fa a la cultura? O el que diu el document del comitè executiu 2017 del Consell de Cultura de Barcelona que defineix  la complexitat de les polítiques culturals en l'àmbit local: “L'ecosistema cultural d'una ciutat és molt divers i està en diàleg amb els conflictes socials, econòmics i polítics del moment, d'aquí que les polítiques culturals siguin tan complicades de gestionar”. Podem considerar la cultura com un eix estratègic que permet afrontar els actuals i complexos reptes que afronten les ciutats?

Un àmbit complex com el cultural demana -millor dit, exigeix- estructures també complexes. No n'hi ha prou amb crear els marcs de referència per definir les polítiques culturals sinó que també és necessari bastir-los d'ens (públics, privats i de tipus associatiu), i professionals que els converteixin en realitat. A banda de les institucions culturals de què disposa cada ciutat o dels equipaments  “tradicionals” (biblioteques, centres cívics, teatres, sales d'exposicions, etc), les ciutats són un excel·lent camp de cultiu que acull iniciatives que difícilment trobaríem en un altre entorn, tenen prou massa crítica amb consolidats hàbits de participació ciutadana. 

Així doncs, la simbiosi cultura-ciutat és bàsica. L'enfocament i pes específic que s'atorga a la cultura contribueix a definir el model de ciutat perquè configura els trets distintius que la defineixen i la diferencien d'altres. La “marca Barcelona” n'és un clar exemple ja que tothom la identifica amb elements culturals com Gaudí, el Modernisme o fins i tot el Barça. En el cas de moltes ciutats, una oferta cultural àmplia i de qualitat suposa un excel·lent motor d'atracció turística, font d'ingressos, ocupació i projecció internacional. Les xifres, però, solen amagar el fet que els visitants no venen atrets per una oferta de turisme cultural de qualitat.  

En aquesta línia, l'Ajuntament de Barcelona va presentar el passat 30 de gener la nova marca de ciutat que resulta de l'estudi “Identitat i posicionament de Barcelona: un relat coral” en què han participat 1.800 persones d'arreu del món. Com evidencia el nom triat “Always Barcelona”, l'aposta de Barcelona per la internacionalització és òbvia. El tàndem turisme-cultura planteja encara punts de reflexió no resolts però aquest és un altre tema.

Parlar de conceptes com cultura i ciutat no resulta fàcil perquè ambdós tenen moltes vessants i configuren una realitat calidoscòpica. Tot i així, permet plantejar-se moltes preguntes que condueixen sempre a la mateixa resposta i més si es té en compte que es preveu que al 2030, el 60% de la població viurà en les ciutats.

Podem definir polítiques culturals eficaces sense tenir en compte l'entorn físic i humà en què es donen? Qui està més a prop dels ciutadans per poder conèixer i atendre les seves necessitats culturals? Qui pot avaluar millor el resultat de les polítiques culturals? Qui pot integrar les polítiques culturals dins de les estratègies globals locals? On viurà en el futur la major part dels habitants del planeta? On pot ser més eficaç la capacitat transformadora i integradora de la cultura que on es produeixen més interaccions socials? On es concentra la major part d'equipaments culturals i hi ha prou massa crítica per endegar projectes culturals de tipus associatiu o veïnal? En definitiva: Qui és en primera instància el garant del benestar i felicitat dels ciutadans?

Per acabar, recupero el concepte de transversalitat que defensa la consellera Borràs perquè permet estendre l'abast de les polítiques culturals més enllà del seu hàbitat natural: la ciutat. Cal traspassar les fronteres municipals, generar sinergies i projectes compartits entre les ciutats de l'àrea metropolitana, fins i tot de la regió metropolitana. En la mesura que es doni un apropament entre elles, un altre dels trets definitoris de la cultura -la seva capacitat integradora i cohesionadora- es podrà desplegar amb eficàcia. A risc de semblar pessimista, com passa sempre que es parla de cultura, diria que encara queda molta feina a fer.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +