Crònica d'una implementació dispersa de l'Agenda 2030
- Maria Cortada - Gabinet tècnic del PEMB
- 24-04-2019
- 138 Lectures
L'Agenda 2030 de l'ONU és una eina de gran potencial per a la transformació del model de desenvolupament actual cap a un de més sostenible. D'acord. Però com tota declaració internacional, més enllà de la bondat i la utilitat del què proposi, requereix de voluntat política. Una voluntat que, en teoria, havia de partir dels estats i desescalar-se per tot l'aparell polític i administratiu de governs regionals i locals. En algun estats com Holanda ha estat així. En d'altres, com Espanya, fins ara podem parlar d'una “implementació dispersa” de l'Agenda 2030, a iniciativa de cada govern local i autonòmic. La qual cosa no té perquè ser negatiu, però sí que perd força conjunta.
La cimera de Quito de 2016 va suposar un canvi en el gran relat de la globalització: per primera vegada l'ONU va acceptar la importància del món local en el desenvolupament socioeconòmic de la humanitat. I, en aquest sentit, va atribuir un rol imprescindible tant a metròpolis, ciutats i pobles com també als agents socials i econòmics locals, per afrontar la transició cap a un model de desenvolupament sostenible integral. Per fi, i ja en la fase de l'actuació urgent contra el canvi climàtic, es reconeixia la dimensió física i territorial del model de desenvolupament global. Les coses passen a llocs, i la jurisdicció i habitants directes d'aquests llocs tenen molt a fer i a dir sobre un canvi en el paradigma de desenvolupament. Tan simple i bàsic com això.
La importància d'aquest nou relat i la urgència amb que l'ONU demanava l'actuació contra el canvi climàtic van donar molta difusió als resultats de la cimera de Quito i, ràpidament, l'Agenda 2030, els ODS i el desenvolupament sostenible es van incloure en moltes agendes públiques, tant les estatals dels 193 signataris, com també en les agendes de governs regionals i locals de molts d'aquests països.
A Espanya, la situació va ser lleugerament diferent respecte a altres estats. Des de Quito i fins al juny de 2018, en el nivell estatal es va fer, comparativament, poc treball entorn les agendes globals: no es van donar directrius a la resta de governs i administracions de l'Estat ni es va desenvolupar cap estructura que actués de dalt a baix en la implementació de polítiques i programes. Ni, òbviament, tampoc es va organitzar cap estructura de baix a dalt per a la participació de municipis i comunitats autònomes en els informes d'avaluació dels ODS que tots els estats han de presentar periòdicament a l'Assemblea de l'ONU. Tampoc es va fer ús de la pròpia estructura de diputacions provincials en cap d'aquestes funcions. De fet, va ser iniciativa de cada una d'elles desenvolupar els programes de formació i assessorament en ODS que creguessin oportuns. I, en molts casos, com el de la Diputació de Barcelona, la seva implicació prèvia en el procés de configuració de la mateixa Agenda 2030 va portar implícit el compromís amb la seva implementació als ajuntaments.
El fet és que, malgrat aquesta inactivitat prèvia i amb gran sorpresa general, el govern espanyol va anunciar a finals de 2017 que presentaria l'informe voluntari d'avaluació dels ODS davant del High Level Political Forum (HLPF), el juliol de 2018 a Nova York. Així doncs, a només sis mesos vista, el govern espanyol va constituir el Grupo de Alto Nivel para la Agenda 2030 (GAN), un organisme interministerial per a la coordinació de les actuacions en relació al compliment dels ODS i per a preparar els informes voluntaris d'avaluació. Però no hi va incloure la participació de governs locals ni regionals, en contra del criteri demanat per l'ONU, i ràpidament les pressions per part de diferents actors van fer establir canals de comunicació entre els governs locals i regionals i el GAN, però sense participar-hi. Alhora que es va manifestar la intenció d'involucrar-los en el procés d'implementació dels ODS.
Paral·lelament, la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) va organitzar un grup de treball, que incloïa governs locals, provincials i autonòmics, per tal de poder incidir (sense tenir garanties de que la incidència seria efectiva) en el document que estava elaborant el govern espanyol, el “Plan de Acción de Implementación de los ODS”.
Però la situació va canviar significativament el juny de 2018 amb el canvi de govern a l'Estat espanyol. El nou govern va agafar l'Agenda 2030 com a marc referencial de les seves polítiques i va decidir reimpulsar-la amb les següents mesures:
- Constitució de l'Alt Comissionat per a l'Agenda 2030 amb una dependència directa de Presidència
- Modificació del GAN per fer-hi efectiu el govern multinivell demanat per l'ONU, incloent-hi governs locals i autonòmics com a membres de ple dret
- Constitució d'una Comissió mixta Congrés-Senat per coordinar la legislació entorn els ODS de manera transversal, tant en polítiques sectorials com territorials
- Constitució del Consell de Desenvolupament Sostenible com a mecanisme de governança per a la participació de la societat civil i ONGs.
Alguns d'aquests mecanismes encara no han entrat en funcionament. Però el resultat pràctic més clar d'aquest gir del nou govern espanyol és el fet que l'informe voluntari presentat el juliol de 2018 al HLPF va incloure la major part de les propostes que havien fet els governs autonòmics i locals. I, des de llavors, l'equip de l'Alt Comissionat per a l'Agenda 2030 ha seguit treballant.
Tanmateix, la manca inicial de lideratge de l'Estat en l'Agenda 2030 no va ser obstacle per a que diversos governs i administracions arreu del territori es posessin a treballar en la implementació de l'Agenda 2030 des del mateix 2016. En aquest fet, la tasca d'assessorament feta des d'entitats com CGLU (involucrats directament en la metodologia ad-hoc d'implementació o “localització” de l'agenda) i d'administracions com la Diputació de Barcelona va ser i segueix sent encomiable. En la seva funció d'acompanyament dels governs locals han desenvolupat metodologies de localització d'ODS, formacions específiques i assessoraments varis. Així mateix, la Diputació de Barcelona disposa d'un mapa dels municipis que s'estan alineant amb els ODS i en fan difusió.
A resultes d'aquesta implementació dispersa, a iniciativa més individual dels governs locals i autonòmics que no pas d'una implementació estructurada com demana l'ONU per l'Agenda 2030, tenim una gran varietat de casuístiques i formes de treballar els ODS. Alguns ens locals hi han entrat a partir de les àrees de relacions internacionals, altres pels àmbits de cooperació al desenvolupament, i altres des dels departaments de sostenibilitat i medi ambient. O, fins i tot, alguns ho han fet de la mà d'entitats de la societat civil del seu territori. I a partir d'aquest origen, el treball a cada organització s'ha anat estenent en major o menor mesura, i fent més o menys transversal, segons disponibilitats, recursos, coneixements, assessorament i, sobretot, voluntats.
Així doncs, quina és la situació de la implementació de l'Agenda 2030 al món local català? Considero que actualment es donen 4 situacions:
- Molts, especialment els més petits, no estan treballant en relació a l'Agenda 2030, per desconeixement o per falta de recursos i/o capacitats
- Alguns prenen com a primera mesura “l'etiquetatge ODS”: vincular les pròpies polítiques amb els ODS corresponents, ja sigui els de sostenibilitat ambiental, pobresa, alimentació, gènere, etc., el que els porta a fer una revisió important dels seus programes i adonar-se que moltes coses de les que fan ja estan contribuint al desenvolupament sostenible. Aquest punt pot estimular a seguir el treball en la implementació e l'Agenda 2030
- Altres comencen a introduir-se en la “orientació ODS”: afegir plantejaments de l'Agenda 2030, conceptes (i merchandising) a les polítiques i programes que desenvolupen des del mateix ajuntament, i començar a plantejar programes alineats amb els ODS, tot i que sovint mantenen la metodologia de treball estanc, departamental
- I, finalment, alguns altres es proposen impulsar processos de “localització dels ODS”, de major o menor abast dins l'organització i fora, amb l'alineament dels plans de mandat amb els 17 ODS, la revisió integral de totes les polítiques, i amb plantejaments de treball absolutament transversal i interdisciplinari que poden perdurar més enllà del procés. En definitiva, l'agenda pot acabar sent l'excusa i, alhora, la guia per a transformar l'ens local i preparar-lo per a un nou paradigma de desenvolupament sostenible que impregni la mateixa organització i el seu treball diari, a més de les estratègies i polítiques pel territori. En aquesta línia trobaríem ajuntaments com els de Granollers, Terrassa, Sant Cugat i alguns altres, que van avançant en el procés de localització
En principi, el més adient seria que l'Agenda 2030 s'impulsés des d'alcaldia (o presidència, etc.) i es defensés amb un lideratge clar i convençut, tal i com demanen tots els organismes internacionals que hi estan treballant. Però, certament, cada entitat té un coneixement, unes capacitats i, sobretot, un lideratge diferent. I cada casa pot saber com impulsar millor la iniciativa per a que permeti transformar l'organització.
Malauradament, els que actualment ja es troben en l'últim plantejament, el més ambiciós, són encara pocs a Catalunya. Però tot és qüestió d'anar avançant i afrontant en els propers 2-3 anys. I en això està treballant tant la Diputació de Barcelona com Ciudades y Gobiernos Locales Unidos (CGLU), entre d'altres. Des del PEMB hi estem contribuint amb el projecte d'Indicadors locals d'avaluació dels ODS, que ha de servir a tot el món local, tant ajuntaments com consells comarcals, empreses, entitats, etc., per a avaluar l'impacte del seu treball en l'avenç cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'Agenda 2030, a través de la selecció d'aquells indicadors que trobem a les nostres bases de dades i que coincideixen amb els que demana l'agenda. Esperem que l'interès segueixi creixent i progressant.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.