Vint anys del Pacte Industrial: podem repetir l'experiència amb el turisme?

Aquest any el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona celebra el seu vintè aniversari. La seva gènesi es troba en una de les 59 propostes que va plantejar el II Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000, aprovat el novembre de 1994.  Ràpidament, i sota el paraigües del Pla Estratègic, administracions, patronals, i sindicats van posar fil a l'agulla, i durant el bienni 1995-96 es van dur un seguit de reunions i jornades tècniques per anar-lo definint. El procés de gestació cristal·litzà el 21 de gener del 1997, amb la constitució de l'associació, que li dóna aixopluc, i de la qual PEMB en forma part des del primer dia com a ens col·laborador.  Una gran innovació d'aquest acord fou que tingué un abast regional, en comptes de limitar-se a l'àmbit més reduït del que actualment conforma l'àrea metropolitana de Barcelona, o fins i tot, la ciutat de Barcelona, avançant-se al que el propi Pla Estratègic faria un temps després.  

Francesc Santacana durant la signatura del Pacte Industrial

La necessitat d'un acord específic per a la indústria estava més que justificada. En aquell moment la indústria manufacturera donava feina a més de la tercera part de la població ocupada (en aquells moments 2,2 milions de persones) i s'estava enfrontant a una tempesta gairebé perfecta. L'obertura de les economies de l'Europa de l'Est, amb una estructura productiva en aquells moments molt competitiva pel que fa als costos laborals i amb uns treballadors altament qualificats, començava a impactar fortament al teixit productiu, una tendència que després s'aprofundiria amb la competència amb les economies emergents, i en especial de la Xina.  En pocs anys l'economia de casa nostra va passar de rebre noves inversions industrials (per exemple, les de les empreses d'electrònica, majoritàriament japoneses, al Vallès Occidental) a patir un continu degoteig de deslocalitzacions de l'activitat manufacturera. Així mateix, la generalització de les TIC i la creixent automatització dels processos productius implicaven també nous reptes tant per a empreses com per a treballadors: menors necessitats de treballadors, i una demanda de qualificacions significativament diferent.

Durant aquests vint anys d'existència, el Pacte, com popularment el coneixem els qui hi col·laborem més estretament, ha fet una notable feina en aquells àmbits on s'havien detectat dèficits de competitivitat que podien amenaçar el futur de la indústria. Un dels més coneguts és el referit a la formació professional, l'eterna assignatura pendent del nostre país. El Pacte no només va fer un mapa de l'oferta de formació professional inicial o a promocionar la FP dual, sinó que va realitzar fins i tot un exercici de prospectiva tractant d'avaluar les necessitats ocupacionals a un horitzó 2020 que permetessin ajustar l'oferta formativa a aquestes.

Un altre camp on s'ha realitzat una gran tasca ha estat en relació als espais d'activitat econòmica, el que popularment coneixem com a polígons industrials,  els quals massa sovint han estat menystinguts. Durant els primers anys, els temes d'actuació prioritària pivotaven sobretot en l'accessibilitat, tant des del punt de vista de les persones treballadores com de les mercaderies, així com també els relatius a la connectivitat, i en especial de telecomunicacions. En els darrers anys, superats en part alguns d'aquests problemes, el treball s'ha centrat sobretot en l'impuls de l'economia circular, tant pel que fa a aspectes de caire energètic (transició energètica) com també de reaprofitament de subproductes. Una temàtica atemporal, malauradament encara no resolta per la seva complexitat, ha estat l'estudi de sistemes de gestió dels espais que n'assegurin un correcte funcionament.

Després de dues dècades, el Pacte continua tenint plena vigència, malgrat que el pes actual de la indústria al conjunt de l'economia sigui significativament menor en termes relatius. Existeix un ampli consens en què torna a ser l'hora de la indústria, i de què aquesta ha de tornar a les ciutats.  És previsible doncs que aquest procés generi noves necessitats i adaptacions, a les quals només se'ls podrà donar resposta de manera coordinada.

L'experiència del Pacte pot ser replicable en altres àmbits de l'economia que també s'enfronten a importants reptes.  Jo us en plantejo un on tindria tot el sentit del món: el turisme.  Existeix cert consens que l'activitat turística a la ciutat de Barcelona ha desbordat les previsions més optimistes i que aquest creixement difícilment pot continuar. Però al mateix temps, i aquests darrers mesos ens ho estan demostrant, es tracta d'una activitat que pot presentar una alta volatilitat, amb els consegüents riscos si una ciutat s'hi hiperespecialitza en una funció concreta. Ara que encara hi som a temps, pot ser una bona oportunitat d'avançar-hi. Potser més endavant, amb un hipotètic canvi de tendència, serà massa precipitat i es correrà el risc de fer a cuita-corrents estratègies que potser funcionin a curt termini, però que poden ser molt lesives a mitjà o llarg termini. Posem fil a l'agulla?

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +