Reindustrialitzem-nos (de mica en mica)

La necessitat d'incrementar el pes relatiu de l'activitat industrial a casa nostra ha estat una de les tesis que en els darrers anys ha generat un nombre més gran de consensos. Aquesta tesi també ha estat valorada pel departament d'Empresa i Ocupació, el qual ha fixat com a objectiu assolir el 25 % del VAB total en activitats industrials l'any 2020, enfront del 20 % que representa actualment (el 17% si només tenim en compte les activitats manufactureres).

4 motors

L'economia catalana ha patit durant les darreres dècades un important procés de pèrdua del pes relatiu de la indústria en el conjunt de l'activitat econòmica, una situació que es va accelerar sobretot a partir de l'any 2000. Tot i que l'evolució ha estat similar a la d'altres economies desenvolupades, la pèrdua de posició competitiva en el període 2000-2007 i la crisi posterior han fet que la intensitat hagi estat superior.

És realista la hipòtesi de la reindustrialització? 

Tant els canvis tecnològics com les estratègies empresarials o els diferencials de costos laborals juguen a favor d'aquesta hipòtesi.  No obstant això, tenim un problema i es diu qualificació professional.  Aquest fet queda palès si es comparen les dades de la població major de 16 anys de Catalunya amb les d'altres regions europees de referència.

A partir de les dades censals de 2011 dels «Quatre Motors d'Europa» (Baden Württemberg, Catalunya, Llombardia, Roine-Alps) - quatre economies relativament similars quant a nombre d'habitants i estructura econòmica - es poden observar les importants diferències pel que fa a nivell formatiu.  Tot i tenir un pes de la població amb estudis superiors equiparable a Baden-Württemberg, el pes de la població adulta amb estudis secundaris postobligatoris és gairebé trenta punts inferior en el cas català. Una situació que també s'observa, tot i que una mica més matisada, si la comparació es fa amb la regió del Roine-Alps.

Malauradament aquestes xifres no són cap novetat. Ja fa anys que el professor Josep Oliver les ha anat mostrant en nombrosos estudis.  El que les fa preocupants són dues coses: la primera, el fet que aquestes xifres romanguin estables al llarg del temps, la qual cosa suggereix que no es tracta d'un afer merament generacional. La segona, el fet que si es vol fer la transició cap a un model industrial enfocat a activitats de major valor afegit i on l'estratègia empresarial dominant sigui la diferenciació (i no el cost), aquest dèficit de professionals qualificats esdevindrà un important factor limitador del creixement empresarial.

Resoldre aquesta situació no serà fàcil, si volem assolir (encara que sigui de manera aproximada) l'objectiu del 25% per al 2020. A curt termini, cal augmentar de manera significativa el pes de la població d'entre 18 i 25 anys en programes de formació professional inicial, entesos sobretot com a ensenyaments terminals i no com a via lenta d'accés a la universitat, cosa en què malauradament sovint s'han acabat convertint. La formació dual, encara incipient, pot ser la principal aliada per assolir aquest objectiu, però no és un procés senzill ni immediat, ja que implica un procés de matching entre empresa i aprenent, que ja sabem per l'experiència d'alguns països que no és fàcil.

L'altra via passa per la millora de les qualificacions de les persones que ja són dins del mercat laboral, una de les assignatures pendents del sistema. Tot i que s'estan fent passes per dignificar aquests ensenyaments, integrant-les de facto dins del nucli dels ensenyaments professionals, la realitat és que aquestes són massa tímides.

 

David Rodríguez
Secretari Tècnic 

 

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra poltica de cookies, aqu. Si continues navegant ests acceptant-la.  
Poltica de cookies +