L'urbanisme de l'era de la tecnologia: la renovació urbana

Un dels grans reptes que els gestors del territori tenen al davant és el de definir la direcció i la idea de les anomenades Smart cities -les ciutats intel·ligents-, més enllà dels sensors i les dades. Aquest concepte té diverses definicions però es refereix, sobretot, al paper de la tecnologia digital i l'ús de les dades generades pels seus habitants en les ciutats del present i del futur.  Aquest tema tan central, però, no és una solució per si mateix, sinó una manera d'obtenir més dades i facilitar la feina a l'hora de  trobar solucions. Les futures o actuals ciutats intel·ligents, però, s'hauran d'enfrontar amb problemes nous i no tan nous, que no només se solucionen amb l'aplicació de tecnologia i l'anàlisi de dades. Pobresa, crisis de refugiats, la pressurització social, immigració, atur crònic, la contaminació (per terra, mar i aire), exclusió social, estrès vital, canvi climàtic, abstencionisme, corrupció, control social, soledat, individualisme, o l'envelliment són uns quants dels problemes a afrontar i resoldre a les zones urbanitzades del territori, o en un ampli sentit del concepte, els assentaments urbans.

Ville Contemporanie. Le Corbusier

Davant de tots aquests nous o persistents problemes, l'urbanisme es troba en un procés de reformulació de les tècniques o eines i postulats, que aquesta disciplina utilitza.

Des de la Carta d'Atenes (1941) fins ara, les grans directrius d'urbanisme han sigut la zonificació segregada per usos, les grans zones públiques separades del viari urbà, i un espai viari o de connexió sense lloc per al comerç o la trobada, un simple espai de pas, un no-lloc. Aquesta modernitat va donar lloc a espais urbans sense persones, una idea completament contradictòria amb el concepte que entenem de ciutat.

Aquest urbanisme i la pretensió o creença del creixement il·limitat, van permetre desenvolupar dues tipologies de zones urbanes en les quals podem trobar actualment la majoria de problemes abans esmentats. Aquests dos tipus són els polígons d'habitatge i l'urbanisme dispers, productes d'aquesta declaració de principis.  

La crítica de Jane Jacobs cap a aquest tipus d'urbanisme durant els anys 50 i 60 va ser una de les poques veus que, a banda dels moviments veïnals, van posar un punt de dubte en aquest urbanisme de creixement planificat i segregat. La visió de Jacobs, la construcció d'un relat urbanístic mitjançant l'observació del transcórrer de la vida a diferents barris de grans ciutats dels Estats Units, promou un urbanisme més centrat en les persones i en l'ús de tots els espais públics per part del seus ciutadans. D'aquesta manera també van actuar els moviment veïnals de la Barcelona dels anys 70, a través de les necessitats de les persones que hi viuen. Segurament, la diferència és que Jacobs va anar més enllà i va descriure les problemàtiques futures dels nous barris i de la segregació barri-infraestructura-servei; prediccions irrefutables a hores d'ara.

La destrucció de la ciutat informal a Barcelona i la seva substitució per barris aïllats de polígons on no hi ha mixtura, i que han acabat sent les zones amb majors problemes socials i econòmics de la ciutat, en són alguns exemples. En canvi, altres zones de nivell econòmic baix, on es van posar en marxa projectes de reforma o renovació des d'una altra visió urbanística, van esdevenir veritables barris, amb una major cohesió social i més comerç. En definitiva: barris agradables i vitals. Un exemple d'èxit d'aquest altre urbanisme va ser l'adequació i cobriment de la Riera d'Horta l'any 1992, que actualment es coneix com a Rambla Prim. Projecte sorgit de la reivindicació veïnal, i que poc té a veure amb el gran urbanisme barceloní de l'època, més preocupat per la monumentalització de la perifèria i la desindustrialització, que per les eines de renovació o reforma urbana.

Cal destacar, però, en aquest període una nova eina, sorgida del Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana (1976): els  Plans Especials de Reforma Interior. Aquesta eina de planejament està pensada per a la millora, reforma i/o renovació del teixit urbà existent i de les seves infraestructures o equipaments, defugint de les grans actuacions, grans promocions o gran noves infraestructures. No obstant això, la influència d'aquest urbanisme de les grans obres també va arribar als Plans Especials de Reforma Interior (PERIs); per posar un exemple, el desenvolupament de Pla Central del Raval, és a dir, l'enderrocament d'una part del barri i construcció de la Rambla del Raval.

Després van arribar els grans anys de la bombolla immobiliària, la desaparició del parc públic d'habitatge, i l'aparició dels Plans d'Acció Integral (PAI's) valencians, i de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE's) a Catalunya. Un cicle que es tanca o s'obre, segons com es miri, amb més projectes de reforma/renovació d'espais, o obertura a altres usos, com són les estratègies gentrificadores: els programes de pacificació del trànsit (vianalització) dels centres urbans, els grans equipaments dins de les ciutats, i les estratègies de connexió entre barris (cobriment de vies i generació d'espais urbans continus).

Finalment, la manca de projecte o eines planificadores útils davant la crisi de model van fer sorgir altres veus, provinents de moltes altres disciplines, més en enllà de l'urbanisme, que clamen per una nova manera de fer ciutat. Una ciutat molt més centrada en els seus habitants i els seus problemes que en la planificació urbanística, la de les línies, els dibuixos i els grans projectes de zones i zonificacions. Un urbanisme basat també en les dades, un urbanisme d'oportunitats, i sobretot, un nou urbanisme, flexible i resilient, capaç d'afrontar els canvis i els nous reptes, amb adaptabilitat, amb contorns oberts i zones de connexió urbà-rural, capaç d'estar en un temps indefinit de manera productiva, el mentrestant, i sense trencament social davant d'un canvi econòmic.

A destacar, per precursors i dins d'un àmbit territorial i cultural proper, serien els treballs de Zaida Muixí i Jordi Borja sobre el diàleg i la necessària connexió de l'espai públic i els ciutadans a El espacio público, ciudad y ciutadania (2000), els 10 anys de treballs sobre l'urbanisme de gènere (urbanisme, reforma i integració) del Col·lectiu Punt 6, d'on entre d'altres també col·labora Zaida Muixí, o altres escrits més recents com: les reflexions d'Oriol Nel·lo sobre urbanisme, canvis i crisi a La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (2015)  o el magnífic treball de reflexió de David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia: La ciutat construïda: Del pla urbanístic al procés ciutadà (2014) on des d'un punt de vista transversal,  s'incorporen disciplines com l'economia, la sociologia, l'agricultura així com conceptes com les estructures preexistents, la resiliència de les ciutats, o les alternatives d'usos d'un mateix espai segons les necessitats de les ciutats o dels seus ciutadans, són els punts fonamentals que ens aboquen a aquest canvi de mètode de l'urbanisme. Una nova manera d'entendre la disciplina, amb pilars fonamentals com la contenció, la renovació, la mixticitat o els usos alternants, l'eficiència, la sostenibilitat del model i les necessitats dels qui habiten l'espai. Després de molt temps es comença a albirar un nou urbanisme, el que té en compte el procés vital de les persones i les èpoques, i no uns objectius finals futurs, que com a tota predicció mai són com s'esperen.

I ara què? L'urbanisme que ve ha de ser conscient de la limitació de recursos econòmics, energètics, hídrics, i també de sòl. Conscient de les necessitats socials reals, del dret a l'habitatge digne i dels entorns de qualitat, de la necessitat d'igualtat d'oportunitats i d'assolir un desenvolupament sostenible. I preparat també per fer front al llarg termini, als canvis socials actuals i per venir, les noves professions i tecnologies, el big data i les comunicacions, i l'adaptació i resiliència als efectes del canvi climàtic, entre d'altres. La Nova Agenda Urbana, document aprovat a la Conferència de les Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible (Hàbitat III), celebrada l'octubre de 2016 a Quito, entre molts altres acords i compromisos, fa referència a tall del que s'està comentant, a potenciar la formulació d'estratègies de desenvolupament urbà que tinguin en compte la necessitat d'orientar el creixement urbà donant prioritat a la renovació urbana mitjançant la planificació de la provisió d'infraestructures i serveis accessibles i ben connectats, aconseguint densitats demogràfiques sostenibles i el disseny compacte i la integració de nous barris a l'entramat urbà, impedint el creixement urbà desmesurat i la marginació.

El govern de Catalunya, compromès a iniciar l'elaboració de l'Agenda Urbana catalana seguint els criteris marcats per la ONU a Hàbitat III, va anunciar el passat 1 d'agost l'impuls com a una de les primeres mesures l'elaboració del Pacte nacional per la renovació urbana de Catalunya.  El pacte pretén incidir especialment en el manteniment i rehabilitació dels edificis i en la consecució d'entorns urbans de qualitat, per tal d'acabar assolint l'objectiu de renovació, millora i transformació de les ciutats, pobles i barris amb criteris de sostenibilitat econòmica, social i ambiental.

En l'avantprojecte de la Llei de territori, publicat al DOGC 7377 de 25 de maig de 2017, es posava de manifest que l'extensió ha estat un principi d'actuació habitual en la planificació. Segons paraules d'Agustí Serra, director general d'Ordenació del Territori i Urbanisme de la Generalitat de Catalunya “consumir nou sòl esdevenia més factible que afrontar la transformació o millora de l'existent”. A més, el marc legislatiu també afavoria aquesta pràctica: lleis que determinen clarament els mecanismes per fer urbanisme extensió i que, en canvi, es queden curtes en la creació de mecanismes de  gestió urbanística que permetin la intervenció en la ciutat consolidada mitjançant la  regeneració urbana. Per tant, i en aquest sentit, es proposa establir el marc que permeti transformar l'existent com a forma sostenible de desenvolupament, establint una estratègia de reciclatge per als assentaments urbans. Prioritzant les operacions d'intervenció sobre els assentaments urbans ja transformats per davant dels creixements en extensió.

Voltes d

I de tota aquesta crisi de model, d'aquestes reformulacions basades en la continència del consum humà, del desenvolupament sostenible, ens en sortirem? O simplement posarem les directrius per al canvi de font d'energia (vehicle elèctric versus vehicle combustió), sense fer un el balanç energètic correcte, (transport col·lectiu versus transport individual)? Serem capaços de generar eines urbanístiques per a la reforma i no per a la nova construcció? De repensar els projectes d'infraestructures com una solució dels problemes dels ciutadans i no com a grans projectes infraestructurals de formigó i acer? De generar infraestructures poc rígides, adaptables de forma ràpida a diferents usos? O acceptarem aquests criteris i els continuarem anomenant, sense establir la metodologia d'aplicació? Perquè sense uns nous instruments oberts i amb aplicació directa al territori, un cop consumits la majoria de recursos i de sòl, sense saber conviure amb espais no urbanitzats, ens veiem abocats a aquelles estructures que Asimov anomenava Voltes d'Acer, on els humans no tindran contacte amb la resta del territori, i només les classes dominants (una gran minoria), tindran accés a la llum del sòl.

 

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +