La ciutat-seu, o la recerca del Sant Greal

Quadre ciutat-seu
Aquesta tardor, tan intensa en molts aspectes, ha dut una mala notícia a les eternes aspiracions de Barcelona d'esdevenir una ciutat-seu. Per segon cop (el primer fou l'any 1993) Barcelona ha perdut l'oportunitat d'hostatjar l'Agència Europea del Medicament, un projecte en el que s'havien dipositat moltes esperances pel previsible impacte econòmic que suposava (però que només s'ha difós de manera informal i incompleta). Aquest gerro d'aigua freda ha coincidit en el temps amb un procés de canvi de seus socials d'algunes empreses de gran importància de la nostra metròpoli, un procés que a hores d'ara encara cal veure si és temporal o bé si esdevé definitiu i comporta conseqüències col·laterals, com pot ser el desplaçament de les seus operatives. 

Londres ciutat-seu

Aquest fet torna a posar sobre la taula una de les febleses estructurals de Barcelona com a metròpoli: la manca de seus de grans empreses o institucions. Es tracta d'una preocupació endèmica dels principals líders de la societat civil de la ciutat i que explica en bona part la creació l'any 2011 de la plataforma Barcelona Global, una iniciativa que per cert va néixer a la Comissió de Prospectiva del Pla Estratègic.

De fet, l'ambició per captar noves seus empresarials o d'organismes, tant nacionals com internacionals, ha estat un objectiu constant que s'ha anat reflectint als successius plans estratègics. El I Pla Estratègic, aprovat el 1990, ja esmentava l'atracció de seus empresarials i organismes com a un dels subobjectius.  La preocupació no era gratuïta. En un context de canvi d'escala derivat de la globalització, combinat amb el procés de terciarització, comportava el trencament d'un equilibri que havia existit de manera tradicional. Es veia l'atracció de les seus com a condició necessària per a què Barcelona esdevingués una de les ciutats candidates a ser ciutat global, o com a mínim, que no perdés el tren de les grans metròpolis.

Malauradament, durant aquestes tres dècades aquest ha estat un combat amb un saldo poc favorable. Els diferents estudis que s'han anat fent, alguns d'ells patrocinats pel propi PEMB, mostren que Barcelona està per sota del seu potencial com a ciutat-seu, un fet que no només no s'ha pal·liat en els darrers anys, sinó que fins i tot ha augmentat, com es posava de manifest en un recent informe. I aquesta situació s'ha donat malgrat els importants esforços de tot tipus que s'han dut a terme: des de la presentació de candidatures per optar a ser seu d'agències europees (la del Medicament, abans citada, però també la de l'Alimentació, que finalment va anar a Parma) fins al disseny d'un barri (el 22@) que oferís la infraestructura necessària per hostatjar-les, passant per la batalla per aconseguir una millor connectivitat aèria, especialment pel que fa a les rutes transoceàniques.

Arribats a aquest punt, la següent pregunta que cal fer-se és si és plausible continuar perseverant en l'intent i si les tàctiques emprades han estat les més efectives. Comencem per aquest darrer punt. Certament s'ha fet molta feina per oferir un entorn adequat per a la instal·lació de seus empresarials, tant des del punt de vista de la infraestructura física com també dels intangibles. Ara bé, hi ha un aspecte on la ciutat difícilment pot competir i és en els avantatges fiscals, a causa del reduït marge de maniobra del que competencialment es disposa, tant a nivell local com a nivell autonòmic. De totes maneres, també cal preguntar-se si, com l'Oriol Estela plantejava fa unes setmanes, és saludable entrar en competicions per hostatjar seus empresarials que poden acabar tenint efectes més negatius que positius pel conjunt de la metròpoli.

Probablement l'estratègia de llarg termini passi doncs per dos fronts alternatius, no incompatibles entre ells. El primer és consolidar l'eix de ciutat-innovació, apuntat als estudis de Vives i Torrens citats anteriorment. La metròpoli va fer durant aquestes darreres dècades un important salt qualitatiu consolidant un interessant ecosistema de centres de recerca, universitats i escoles de negocis de primer nivell. Ens pertoca mantenir aquest avantatge competitiu, alhora que apuntalar nous ecosistemes (per exemple, en el camp del disseny i les arts). El segon passa per fer créixer l'ecosistema innovador que s'està generant al voltant dels negocis digitals, on ja estem en condicions de jugar a la primera divisió europea.

Les dues estratègies anteriorment descrites no estan exemptes d'alguns dels problemes que hem citat anteriorment, i en especial del derivat de la pràctica manca de competències fiscals a nivell local/metropolità, però molt probablement el marge de maniobra del que disposem és més ampli que en el de captació de seus corporatives. En ambdós casos, l'element diferencial no és disposar d'organitzacions d'una mida gran o molt gran, sinó l'existència d'elements dinamitzadors de l'ecosistema (com pot ser el cas del Mobile World Congress o d'altres fires sectorials), així com d'empreses, organitzacions o grups de recerca amb alt potencial de creixement en sectors emergents.  La consolidació d'aquestes, per cert, ha estat una prioritat estratègica en els successius plans estratègics, i probablement també figuri en el proper pla, tot i que potser en sectors o àmbits força diferents als que es contemplaven en el passat.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +