Indústria 4.0: reindustrialització o canvi de paradigma?

En les properes setmanes, dues organitzacions amb les que compartim alguns membres i molts àmbits d'interès, el Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) i el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona (PIRMB), focalitzaran part de la seva feina en l'anàlisi de la Indústria 4.0 i els seus impactes en la nostra economia. En ambdós casos s'han constituït grups de treball per tractar aquesta qüestió i l'equip del PEMB tenim el plaer de formar-ne part.

Indústria 4.0: reindustrialització o canvi de paradigma?

La indústria ha tornat al centre de l'interès econòmic en els últims anys. Molts dels països del nostre entorn que van veure marxar activitat industrial a països llunyans en els 80 i 90 aposten ara per la reindustrialització.  Els motius són diversos. Per una banda,  les oportunitats de minimitzar costos  mitjançant deslocalitzacions cada cop són menors a causa dels processos de convergència en salaris, però també en condicions socials o ambientals, a molts països emergents. Per altra banda, moltes empreses s'han adonat del handicap que suposa la producció allunyada dels centres de consum per la seva manca de flexibilitat. Finalment, el desenvolupament de noves tecnologies ha permès en nombroses activitats que els costos mitjans de producció deixin d'estar sotmesos a grans nivells de producció que només eren factibles concentrant la manufactura en pocs centres.

La reindustrialització, a més,  constitueix una oportunitat en tant que  aporta elements molt positius a l'economia d'un territori: estímul innovador, salaris decents, comerç intern i exterior i fins i tot, com sol defensar el professor Antón Costas, valors que enforteixen les nostres societats. Finalment, i no menys important, aquest procés de reindustrialització pot ser un puntal en la transició energètica i en la reducció en el consum global de recursos.

Ara bé, què significa reindustrialitzar-se en el segle XXI? Si recuperem activitat industrial, tindrà alguna cosa a veure amb aquella que vam perdre? Seguirà aportant tots aquells elements positius que hem citat més amunt?  Aquest debat cobra especial interès a casa nostra, en tant que el pes de l'activitat industrial convencional ha anat declinant durant les darreres dècades, un procés que es va accelerar amb el nou segle. En termes d'ocupació, el conjunt de l'activitat industrial dóna feina a menys de 600.000 persones, gairebé 150.000 menys que l'any 2000, malgrat que el nombre de persones ocupades al conjunt de l'economia catalana s'ha incrementat en gairebé 600.000 en el mateix període.

Hi ha bàsicament tres formes de reindustrialització avui en dia. La primera, que podria simplificar-se com “a la Trump”, es basa en una política proteccionista que, a banda de consumir ingents recursos públics, s'ha demostrat a bastament al llarg de la història que resulta ineficient i contraproduent en termes macroeconòmics. La segona, que probablement és la que vivim nosaltres en gran part, es fonamenta en les variacions relatives de costos (del treball, de transport, financers...), en la mesura en què produir a l'exterior ja no surt tan a compte com abans, però que és marcadament conjuntural. La tercera consisteix en transformar la base industrial encara existent al país mitjançant la innovació i l'articulació intel·ligent dels sectors, de manera que es reforcin aquells factors competitius que resultin estratègics.

No obstant, la idea de reindustrialització que teníem no acaba d'encaixar amb el que ens proposa la nostra protagonista, la indústria 4.0. La digitalització de la indústria, que és al que es refereix l'expressió “Indústria 4.0”, suposarà alguns canvis bàsics en la forma d'integrar aquesta activitat en el conjunt de l'economia. N'assenyalarem quatre de fonamentals de diversa índole.

En primer lloc, la Indústria 4.0 fa esclatar definitivament la distinció clàssica entre indústria i serveis, donat que aprofundeix de manera molt substancial en la hibridació entre béns i serveis que ja s'ha vingut donant en l'evolució de la producció des de l'últim quart del segle XX. Caldrà, doncs, revisar el marc conceptual i analític, que impacta en aspectes tan concrets com en la manera de presentar les macromagnituds del sector.

En segon lloc, la introducció de la nova tecnologia digital impacta sobre l'ocupació de manera molt diferent a com ho han fet les tecnologies anteriors. El fet de què les màquines adquireixin determinades capacitats cognitives, fins ara patrimoni exclusiu dels humans, que són aplicables a una amplíssima gamma d'activitats ens indica que no serà fàcil mantenir ni generar nous llocs de treball industrials.

En tercer lloc, l'activitat industrial es desconcentra encara més, afectant la geografia econòmica de manera significativa. El retorn a l'interior de les ciutats sembla una tendència ja consolidada, de manera que les quantitats ingents de sòl industrial disponible en milers de polígons dispersos pel territori reclamen repensar dràsticament què se'n pot fer. Una amenaça per a molts municipis però també una oportunitat per a molts altres.

Finalment, tot apunta que el nou model industrial porta aparellat el risc  de creixement de les desigualtats tant a nivell empresarial com entre les persones. En el primer cas, s'imposa en molts sectors la dinàmica del “winner takes it all” (Amazon és un exemple que analitzarem properament), que significa una amenaça per a bona part del teixit empresarial de micro- i petites empreses.  En el segon cas, les diferències entre aquells amb coneixements que els permetin dissenyar i dirigir algoritmes i enginys digitals i aquells que es vegin desplaçats per aquests, seran cada cop més àmplies.

En aquest darrer cas, a casa nostra tenim un repte encara pendent: incrementar el nombre de persones amb estudis de formació professional, així com també en estudis universitaris de l'àmbit científic-tecnològic (STEM). En totes dues àrees existeix una mancança crònica de vocacions, que contrasta amb unes oportunitats professionals tant o més bones que a molts sectors aparentment més atractius per als nostres joves. Un problema que, a més, s'agreuja per la escassa presència de dones en aquests estudis, un biaix que, lluny d'haver-se reduït, fins i tot s'ha anat incrementant lleugerament.

Davant d'aquestes perspectives i els reptes que porten aparellats per a la nostra economia metropolitana en particular celebrem les iniciatives del CESB i del PIRMB i esperem que trobin un bon encaix en una iniciativa més general, com és el Pacte Nacional per la Indústria 2017-2020.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +