Educació i estratègia (de futur)

Un àmbit tan important per al present i futur de les societats com és l'educació hauria de ser objecte de consensos polítics i socials que n'assegurin l'estabilitat i el manteniment d'una estratègia de construcció social. Una estratègia amb models docents definits per l'evidència científica pedagògica, cosa que ja es dóna en alguns països europeus, i, alhora, adaptada a la realitat social. Com ha succeït en altres àmbits, el sistema educatiu reglat fa anys que ha perdut el monopoli de l'educació. Cal, doncs, acceptar-ho i adaptar-nos-hi.

Educació i estratègia (de futur)

De tothom és sabut que l'educació és un aspecte cabdal, tant en la vida d'una persona com en la d'una societat: contribueix en la solidesa del pensament i de la capacitat d'anàlisi, i en la capacitat d'actuació i de socialització. Així com, a nivell social, influencia directament la capacitat de construcció social i el benestar de la ciutadania. Per tant, és lògic que l'educació hagi estat i segueixi sent objecte de la planificació estratègica acurada del futur de qualsevol societat –o almenys així hauria de ser.

Deixant a banda el debat polític i ideològic que genera l'educació –un debat de molta transcendència pels efectes sobre la construcció de la societat–, en els últims anys ha crescut molt un altre debat relacionat: el qüestionament del model docent tradicional. Que no és altre que aquell model basat en classes magistrals de transferència de coneixement teòric en què la comunicació educativa és bàsicament unidireccional, del professorat erudit a l'alumnat aprenent. Aquest model, present a tots els estats del món occidental des de fa segles i adoptat pels sistemes públics i privats d'educació des de principis del segle XX, es posa en dubte per diversos motius:

  • Manca d'adaptació a la varietat de formes d'aprenentatge dels infants, el que provoca frustració vital en aquells que no encaixen, a més de baix rendiment i una pèrdua de potencial.
  • Competència que ofereix Internet en l'accés als coneixements, el que provoca poc interès i incomprensió en les tasques de memorització i el sistema d'exàmens.
  • Competència que ofereix el món de l'entreteniment en relació als estímuls externs, el que provoca manca d'atenció a les classes magistrals tradicionals.
  • I, sobretot, per un motiu molt simple però obvi: han canviat molts aspectes clau de la societat (major urbanització, major alfabetització, canvis en l'estructura econòmica i el mercat de treball, canvis culturals, etc.) i, per contra, l'essència del model docent segueix sent la mateixa. Ja no ens trobem en una societat industrial que requereix formar treballadors, sinó en un model de societat del coneixement que requereix formar persones creatives, autònomes i proactives.

En definitiva, i segons un cert consens pedagògic, cal permetre que els infants es desenvolupin al seu ritme d'aprenentatge, permetent el desenvolupament de la seva iniciativa, autonomia i curiositat, i el seu empoderament natural, amb un aprenentatge basat en competències i habilitats.

Cal no oblidar que les premisses d'aquest “cert consens pedagògic” del què hauria de ser la Nova Educació ja es van definir des de principis del segle XX en el marc d'altres models docents alternatius. Models que no es van arribar a imposar ni estendre gaire, tot i que compten amb molts centres arreu del món occidental. Des del mètode de Maria Montessori, l'escola democràtica de John Dewey, l'escola activa de Pierre Bovet, i altres, s'apostava per unes pràctiques educatives que, sota el paraigües de la pedagogia científica del moment, contribuïen al creixement natural de l'infant i al desenvolupament de la pròpia personalitat sense imposicions forçades. No cal insistir en que aquestes pràctiques alternatives, avui en dia, també tenen les seves crítiques i, òbviament, requereixen de les actualitzacions que els seguidors de cada model van aportant.

Però, si bé no hi ha un consens absolut en quines d'aquestes pràctiques docents alternatives cal deixar enrere i quines incorporar, sí que es veu clar que cal mantenir el desenvolupament personalitzat de l'infant en el centre de l'activitat educativa i els projectes de reforma educativa van en aquesta direcció. En aquest punt, la recerca pedagògica i la neurociència de l'aprenentatge ja han explicat el rol de la curiositat i l'emoció en l'aprenentatge, i definit diferents pràctiques educatives que respecten i aprofiten aquests aspectes. Per tant, reiterar que les noves propostes docents sorgides d'aquests estudis no són “les noves formes despreocupades d'educar”, sinó que són models validats que respecten el desenvolupament neuronal i l'evolució de la persona i cal incorporar-los de forma institucionalitzada al sistema educatiu, amb especial èmfasi en l'etapa inicial de 0 a 3 anys que tan es reclama. Si es demanen polítiques basades en evidències científiques, en política educativa corresponen aquestes pràctiques, i si resulten xocants per a una part de la població, és una bona oportunitat per a fer les campanyes d'informació i conscienciació que siguin necessàries.

Per altra banda, més enllà del sistema educatiu reglat, si ens parem a pensar, de tota l'educació que hem rebut quants aprenentatges han tingut lloc dins del sistema formal i quants fora? Des dels cursos de formació no homologats per l'autoritat educativa corresponent (amb o sense pretensió de ser-ho), fins als continguts formatius que es troben a Internet en pràcticament qualsevol matèria imaginable, hi ha tot un ventall d'opcions educatives no reglades: cursos en centres cívics, en centres privats, tallers de makers, MOOCs, etc. La varietat temàtica, així com la varietat en la qualitat docent i de continguts fa que l'oferta sigui molt heterogènia. El que tenen en comú totes elles és la seva intenció formativa, per això totes elles s'han de poder reconèixer com a Educació, perquè de fet, ho són.

És el que, des del sector educatiu o potser des de les seves perifèries, s'anomena educació expandida: aquella que “barreja elements de l'educació formal, l'ensenyament informal i les noves tecnologies, de manera que aposta per un aprenentatge permanent al llarg del dia”, i acostuma a oferir aprenentatges molt diferents, no només els coneixements, sinó també, i sobretot, les habilitats. El seu relatiu creixement social està íntimament relacionat amb Internet, ja que la xarxa permet que la informació provingui de múltiples fonts variades, i les eines col·laboratives que s'hi troben possibiliten que cada persona es construeixi un itinerari formatiu a mida que respongui als seus interessos i aptituds. Aquesta nova concepció ampliada de l'educació està, doncs, centrada en l'aprenent i no en el professor, el qual ja no té el monopoli del coneixement, sinó que el seu rol se centra en esdevenir un facilitador o acompanyant en el desenvolupament de l'alumne. A Barcelona i el seu entorn metropolità s'estan produint múltiples i variades experiències en aquest àmbit. De fet, fins i tot, es parla de la “primavera educativa” que s'hi està vivint. Experiències com ara Edcamp, La tribu Sugurú o Fab Lab Barcelona, són algunes de les que han estat recollides i analitzades en un treball que hem dut a terme des del PEMB, en col·laboració amb Juan Freire i Paco González, i sobre el que obrirem algun debat en els propers mesos, després de la primera aproximació que ja vam fer en el marc del OuiShare Fest BCN 2017.

Una de les conclusions d'aquest treball realitzat és que “el sistema educatiu pot ser millorat des dels seus marges” referint-se a la capacitat d'innovació educativa de moltes d'aquestes experiències en relació al sistema reglat d'educació. Clarament, per a que això passi, la institució educativa, entesa com a autoritat, centres, docents, etc., ha de ser més flexible, acceptar més diferències de projectes educatius i ser permeable a la innovació validada. Que no passin més de 10 anys des de que es fa un descobriment en neurociència o una aplicació pedagògica i que el sistema educatiu comenci a reaccionar al respecte. Ha de ser una institució més àgil i adaptada a la societat.

En definitiva, les propostes tant de les noves pràctiques o models docents com de la concepció més ampliada de l'educació són apostes per a la formació de persones més autònomes, ciutadans més exigents i responsables, i treballadors més col·laboratius que no pas obedients. Un canvi radical de paradigma de la societat, però coincident amb alguns dels escenaris que es dibuixen pel futur. I, malgrat l'educació sola no pugui generar tots aquests canvis socials, sí que hi incideix molt. Com dèiem al principi, l'educació és estratègica.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +