Ciutat feliç, ciutat pròspera

El workshop del passat 17 de febrer – Global Trends in Cities and Lesson for the Barcelona Metropolitan Area – es va centrar en el desenvolupament de les grans ciutats, les tendències globals i en com l'àrea metropolitana de Barcelona hauria d'aprofitar les potencialitats, i millorar els punts més dèbils, per consolidar-se com a ciutat global en la qual el talent, la creativitat, la innovació i el desenvolupament econòmic, social i humà siguin el ‘leitmotiv'.

Ciutat feliç, ciutat pròspera

Per reflexionar sobre aquestes qüestions, la col·laboració amb el PPSRC (Public-Private Sector Research Center) d'IESE Barcelona va permetre comptar amb un cartell de luxe. Els professors convidats va ser Edward Glaeser, de la Universitat de Harvard; Diego Puga, del CEMFI (Centro de Estudios Monetarios y Financieros); Pankaj Ghemawat, d'IESE;Giacomo Ponzetto, del CREI (Centre de Recerca en Economia Internacional), UPF i Barcelona GSE (Graduate School of Economics); i Elisabet Viladecans, de l'Institut d'Economia de Barcelona de la UB.

En aquest post em centraré en les dues primeres intervencions, les dels professors Glaeser i Puga, perquè em satisfà gratament la premissa que comparteixen: el que condiciona les dinàmiques positives que pot assolir una ciutat són les expectatives de millora dels seus integrants (és possible recuperar els ‘animal spirits' en el sentit d'Akerlof i Shiller, 2009?).

En aquest sentit, és indicatiu que coincidissin en el repte més gran a què s'enfronta Barcelona. Tant Glaeser com Puga, en resposta a la pregunta del professor Xavier Vives –Quines són les oportunitats i els reptes per a Barcelona? -, manifestaven que l'atur i el reciclatge de tots aquells joves (i no tan joves) que, atrets per la immediatesa del sector immobiliari, abandonaren els estudis i ara són a l'atur sense les ‘skills' apropiades, eren els grans reptes de Barcelona.

Les xacres associades a l'atur, com l'obsolescència i l'estigma, condueixen l'aturat al desànim. Aquesta idea està estretament relacionada amb l'últim punt de la comunicació del professor Glaeser, en la qual descrivia el sentit de la relació entre la fallida de les ciutats i la infelicitat: és la infelicitat de la ciutat la que produeix la seva fallida, i no a l'inrevés (de fet, la importància que Glaeser li dóna a l'estat anímic és palpable en el títol de la comunicació: The happiness of cities).

Per Glaeser, els mecanismes pels quals la felicitat, el creixement econòmic, la creativitat i el talent es relacionen són subtils, però considera que la visió estratègica no pot perdre de vista tres aspectes que hauran d'afavorir l'engranatge: la màgica connexió que sorgeix de la interacció humana que esdevé en producció econòmica; el rol del sector públic sobre els dimonis de la densitat poblacional; i la inversió intel·ligent en infraestructures (seguint la idea que la ciutat no són els edificis sinó les persones que els habiten, i que l'espai ha de convidar a la màgia que descrivia al principi).

Glaeser posava molt d'èmfasi en el rol del sector públic sobre la densitat poblacionalperquè una de les seves propostes era la verticalitat de les ciutats per intentar recollir el màxim de potencial possible; potencial que contribueixi al desenvolupament humà, social, etc. alhora que es redueixen costos ambientals i econòmics en tant que, a causa de la verticalitat, es minimitzarien les distàncies i augmentaria l'ús del transport públic en relació al privat, entre d'altres.

Diego Puga, al seu torn, va reflexionar sobre els motius que influeixen en la relació directament proporcional entre la productivitat total dels factors de les empreses i la dimensió de les ciutats; és a dir, com més grans són les ciutats, les empreses que hi rauen tenen, en promig, una productivitat més elevada.

En un primer moment, Puga presenta la visió teòrica neodarwiniana de la selecció natural. Aquesta teoria suposa que les empreses neixen, creixen i sobreviuen (o moren) en la mesura que aconsegueixen afinar la productivitat i que, per tant, les empreses que finalment es troben a les grans ciutats és perquè són les de major productivitat. En una comunicació basada sobretot en estudis economètrics molt potents, Puga considera que la teoria de la selecció natural no encaixa amb l'evidència empírica i que, per tant, les explicacions tradicionals d'economies d'aglomeració fiten més amb la realitat.

Aquestes explicacions es basen en dinàmiques de competència cooperativa ja que no es competeix per un mercat local sinó global, i en la mesura que es comparteixen proveïdors que experimenten una creixent especialització, es disposa d'exemples d'èxit i fracàs. Ara bé, el punt clau és que (més enllà del fet que les ciutats aprenguin, acumulin capital humà, talent, etc.), les grans ciutats atrauen persones ‘self-confidents' (no ens torna a recordar als ‘animal spirits'?) de manera que, si la ciutat aporta aquest capital humà, és en part per la predisposició de la gent que s'hi desplaça i en forma part.

En aquest sentit, Puga ens anima a pensar que les actuacions que es duguin a terme a l'AMB no tinguin l'horitzó limitat als 36 municipis. Hem de tenir en compte les ciutats del voltant per  plantejar infraestructures mútuament profitoses quant a la circulació del capital humà i la ‘valuable experience'.

Per acabar, i tornant forçosament a la pregunta del professor Xavier Vives sobre els reptes i les oportunitats per a Barcelona (ja que hem comentat prèviament els primers però no els segons), les oportunitats que proposen Glaeser i Puga respectivament són: apostar per un model ‘Business Friendly' que faci que les regles per començar i fer créixer un negoci siguin clares i fàcils; i saber gestionar la marca BCN i el turisme potencial amb la convivencialitat dels veïns de la ciutat.

 

Marc López-Forn
Gabinet tècnic 

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Política de cookies